Vés al contingut

Bernardino Gálvez Bellido

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaBernardino Gálvez Bellido
Biografia
Naixement1891 Modifica el valor a Wikidata
Andújar (Província de Jaén) Modifica el valor a Wikidata
Mort30 setembre 1943 Modifica el valor a Wikidata (51/52 anys)
Madrid Modifica el valor a Wikidata
FormacióConservatori Municipal de Música de Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciómúsic, musicòleg, violoncel·lista Modifica el valor a Wikidata
OcupadorConservatori Superior de Música del Liceu Modifica el valor a Wikidata
GènereSardana Modifica el valor a Wikidata
AlumnesRicard Lamote de Grignon i Ribas Modifica el valor a Wikidata
InstrumentVioloncel Modifica el valor a Wikidata
Família
GermansRafael Gálvez Bellido Modifica el valor a Wikidata
Signatura Modifica el valor a Wikidata

Bernardino Gálvez Bellido (Andújar, 1891 - Madrid, 30 de setembre del 1943) va ser violoncel·lista i musicòleg. D'ell es digué que era "un dels violoncel·listes espanyols més importants d'inicis del segle XX, solista de l'Orquestra Pau casals i membre del Quartet Casals" (Trino Zurita, 2012).[1]

Biografia

[modifica]

Rebé els primers ensenyaments musicals del seu pare, el violinista Rafael Gálvez Rubio (Andújar, 1860 - 1910). Completà la formació, però, a l'Escola Municipal de Música de Barcelona amb el professor Josep Soler a l'assignatura de violoncel (el 1907, Gálvez obtingué un excel·lent al quart curs de l'assignatura).[2] Tocà el violoncel al "Quinteto Filarmónico" [3] (dissolt el 1911) amb Josep Marimon (pianista-director), Joan Rigualt (violí solista), Lluís Sànchez (violí primer) i Eduard Toldrà (violí segon). A l'estiu del 1916, Gálvez formà part d'un sextet que actuava diàriament al Kiosko Alfonso de La Corunya[4]

Va ser concertino de l'Orquestra Simfònica de Barcelona (possiblement abans del 1916), i el 1920 fou membre de la primera formació [5] de l'Orquestra Pau Casals, on l'acompanyà el seu germà violinista Rafael. Entre 1926 i 1929 dirigí l'Orquestra de Cambra de Barcelona, i entre 1928 i 1930 [6] creà i gestionà l'Escola Orquestral Gálvez, una institució per la formació de joves instrumentistes per esdevenir concertistes. Per aquells mateixos anys també exercí com a professor de violoncel[7] al Conservatori del Liceu, i hi tingué de deixeble Ricard Lamote de Grignon. El setembre del 1929 fou contractat per dirigir la Banda Municipal de Mataró[8] i, de retruc, l'Escola Municipal de Música de la vila maresmenca. Romangué en el càrrec per poc temps, perquè al juny del 1930, i com a conseqüència dels vaivens de la política, una reorganització de l'escola i la banda el dissuadí de continuar-hi.

Als primers anys 30, Gálvez i Pau Casals van ser entusiastes defensors de la viola tenor, un instrument amb caixa de 50 cm. que es tocava amb tècnica de violoncel, i que durant uns anys fabricà la casa Parramon de Barcelona.[9]

El 1934 tocava amb el Trío Gálvez, amb la violinista Neus Gas[nota 1] i Faustina Rovira[nota 2] al piano. El 1936 el conjunt s'havia ampliat a quartet, amb la presència d'una altra violinista, Beneta Trullàs i Puig. Entre 1938 i 1940, Gálvez formà part d'un conjunt de cambra que tocava a Ràdio Saragossa, dirigit per la pianista Pilar Bayona i integrat, a més a més, pels violinistes Joaquín Roig i José Calavia, el viola Agustín Serrano, i Bernardino Gálvez al violoncel.[16]

Bernardino Gálvez fou autor de tres sardanes, el pasdoble patriòtic Moscardó (1937, en homenatge a José Moscardó e Ituarte),[17] un gran nombre d'articles de revista, dos llibres d'exaltació franquista -sobre el general Mola i sobre el tenor Miguel Fleta- signats amb el transparent pseudònim Ino Bernard, i l'opuscle La guerra en el Santuario de la Virgen de la Cabeza [Andújar], potser publicat a Àvila el 1937.

El seu germà Rafael Gálvez va ser un pianista d'anomenada i compositor, catedràtic del Conservatori Municipal de Música de Barcelona. Bernardino Gálvez es casà amb Josefa Roca Medina, amb qui tingué dos fills, Luis i José María.[18]

Obres

[modifica]

Llibres

[modifica]

Articles de revista

[modifica]

Notes

[modifica]
  1. ↑ Neus Gas i Suñer va ser una violinista que tocà en concerts als anys 30, sovint acompanyada per la pianista Hermínia Gas, la seva germana (morta el 2005). El 1931 formà part del "Quartet Íntim", juntament amb els músics Bernardino Gálvez (violoncel), Rafael Ferrer i Eduard Bocquet, i posteriorment tocà al "Quartet Clàssic Gálvez Bellido". EL poeta Federico García Lorca, de pas per Barcelona, li dedicà el 1932 un sonet, que la Biblioteca Nacional d'Espanya adquirí [10][11] el 2009. Des de mitjans anys 40 (aproximadament) va ser professora[12] de l'"Academia de Música de la Sociedad Filarmónica de las Palmas de Gran Canaria", a partir del 1951 dirigida per Gabriel Rodó. En aquest conservatori de música privat hi tingué d'alumnes els futurs compositor i guitarrista Blas Sánchez (Ingenio de Gran Canaria, 1935) i la destacada violinista de l'orquestra de RTVE Carmen Pulido Castro. Amb Gas també hi exercia la docència una altra catalana, i companya, Faustina Rovira, professora de viola. El 1950 [13] es casà amb l'artista canari Juan Ismael (Ismael Ernesto González Mora: La Oliva (Fuerteventura), 1907 - Las Palmas de Gran Canaria, 1981), amb qui compartí una existència viatgera. El 1956 s'establiren a Barcelona, i el 1960 es traslladaren a viure a Caracas; a la capital veneçolana, Neus Gas tocà en orquestres professionals i es feu secretària del moviment antifranquista "Libertad para España". De tornada a Espanya el 1966, Gas s'incorporà a la nounada orquestra de Radio Televisión Española, on ja tocava la seva antiga deixeble Carmen Pulido. Dos anys més tard la família parà definitivament a Gran Canaria, on Juan Ismael començà a agafar una certa anomenada com a artista polifacètic. A l'any 1973, Neus Gas es presentà a oposicions per ser professora del Conservatori Municipal de Música de las Palmas, convocades poc després que l'antiga escola de música de la Sociedad Filarmónica fos traspassada a l'ajuntament. El 1976 encara feu un concert a Las Palmas de Gran Canària en la festa de la Casa Catalana.[14]
  2. ↑ Faustina Rovira i Coll va ser una pianista i instrumentista de viola. Als anys 30 acompanyà assíduament al piano el violoncel·lista Bernardino Gálvez en diverses formacions (duet, trio, quartet), i al 1943-1944 es registren a Barcelona concerts de la també violoncel·lista i compositora Aurèlia Sancristòfol amb l'acompanyament de Rovira. A partir de voltants del 1946, en paral·lel amb la seva antiga companya de concerts Neus Gas, va portar l'assignatura de viola[12] a l'"Academia de Música de la Sociedad Filarmónica de las Palmas". Tot i això, Rovira no deixa els concerts, i el 1949 se n'hi documenten dos a Las Palmas, un amb el violoncel·lista Dimitri Markevitch i un altre amb el tenor Alfredo Kraus, ambdós tocant la viola. De tornada a la capital catalana, Faustina Rovira formà part de l'orquestra simfònica del Teatre del Liceu les temporades 1960-1961 a 1965-1966 (pel cap baix) tocant la viola[15]

Referències

[modifica]
  1. ↑ Zurita, Trino «José de Castro. Gran Violonchelista gaditano». Mina III. Revista semestral del Real Conservatorio Profesional de Música "Manuel de Falla" de Cádiz, Mayo-Diciembre 2012, pàg. 13-15. Arxivat de l'original el 2018-04-05. ISSN: 2171-1410 [Consulta: 4 abril 2018]. Arxivat 2018-04-05 a Wayback Machine.
  2. ↑ «Notícies de Barcelona». La Veu de Catalunya, 03-07-1907, pàg. 3.
  3. ↑ Figuerola i Escusa, Sebastià «Josep Marimon». Som. Publicació de cultura popular, núm. 85, 5-1987. Reeditat al Llibret del disc "Josep Marimon i Figueras. Sardanes". [Enllaç no actiu]
  4. ↑ «Noticias. De La Coruña». Arte Musical. Revista Iberoamericana, nº 39, 15-08-1916, pàg. 8.
  5. ↑ «"Orquestra Pau Casals", al web monogràfic d'Eduard Toldrà» (en anglès). Arxivat de l'original el 2017-12-29. [Consulta: 1r abril 2018].
  6. ↑ Anuario Musical de España. Barcelona: Boileau, 1930. 
  7. ↑ «El violoncellista Gálvez». Boletín Musical, nº 4, 4-1929, pàg. 15.
  8. ↑ Guanyabens i Calvet, Nicolau «La Banda Municipal de Mataró. De la fundació a la Guerra Civil (1912-1939)». Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria, núm. 100, pàg. 26-43.
  9. ↑ Ignoto «Gálvez y la viola-tenor». Musicografía. Publicación mensual del Instituto-Escuela de Música. Monóvar, nº 4, agosto 1933, pàg. 85.
  10. ↑ «Salen a subasta en Barcelona manuscritos de Federico García Lorca». Europa Press, 25-11-2009.
  11. ↑ Adquisiciones del año 2009. Madrid: Biblioteca Nacional de España, [2010]. 
  12. ↑ 12,0 12,1 Santana Gil, Isidoro «La educación musical en Las Palmas de Gran Canaria hasta la implantación del actual Conservatorio». Boletín Millares Carlo, nº 18, 1999, pàg. 405-421. Arxivat de l'original el 2018-04-07 [Consulta: 6 abril 2018].
  13. ↑ «Fitxa de Juan Ismael, al "Diccionario de Artistas"» (en castellà). Arxivat de l'original el 2018-04-07. [Consulta: 6 abril 2018].
  14. ↑ «El "Quartet Intim"». La Vanguardia, 17-03-1931, pàg. 29.
  15. ↑ Temporada de ópera 1965-1966. Barcelona: Gran Teatro del Liceo, 1965, p. 40. 
  16. ↑ Bayona de la Llana, Antonio; Gómez Rodríguez, Julián. Pilar Bayona. Biografía de una pianista. Zaragoza: Prensas de la Universidad de Zaragoza, 2015, p. 132. ISBN 9788416515042. 
  17. ↑ BASSAL, Josep; TORTELLA, Jaime. Historia del violonchelo en Cataluña (en castellà). Sant Cugat del Vallès: Arpegio, 2015, p. 105. ISBN 978-84-15798-13-2. 
  18. ↑ «El señor D. Bernardino Gálvez Bellido falleció». ABC, 02-10-1943, pàg. 22.
  19. ↑ «Llista de sardanes de Bernardino Gálvez». [Consulta: 31 març 2018].
  20. ↑ Julio, Teresa. «Maria Carratalà, un retrat literari». A: Literatura catalana contemporània: crítica, transmissió textual i didàctica. Barcelona: Societat Catalana de Llengua i Literatura - Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya, 2016, p. 97. ISBN 9788499653013. 

Bibliografia

[modifica]

«Bernardino Gálvez Bellido». Ritmo, nº 190, 1945, pàg. 9. ISSN: 0035-5658.

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Bernardino_Gálvez_Bellido&oldid=34250675»