Vés al contingut

Beure aigua del mar

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

Beure aigua del mar com a remei terapèutic és una pràctica que es remunta al segle XIX: René Quinton,[1] que va assimilar aquest compost al plasma intracel·lular i li va atribuir diverses propietats curatives.[2] Malgrat que al segle XXI ha tornat a prendre protagonisme, aquesta pràctica no ha demostrat cap mena de benefici terapèutic[1] i, addicionalment, pot resultar perillosa a causa de la contaminació per bacteris fecals.[2] Defensors d'aquesta pràctica són Laureano Domínguez, Francisco García-Donas o Ángel Gracia, que l'inclou en la seva dieta del dofí.[1]

Base científica

[modifica]

Està demostrat que el cos necessita aigua i necessita sals però això no fa que beure aigua de la mar sigui el més adequat.[3] No s'ha demostrat cap de les suposades propietats teurapèutiques que se li atribueixen.[4]

Ni tan sols es recomana beure aigua de la mar en situacions de supervivència. Beure aigua de mar per mantenir la hidratació és contraproduent; s'ha d'excretar més aigua per eliminar la sal (a través de l'orina) que la quantitat d'aigua obtinguda a partir de l'aigua marina.[5] Els manuals de supervivència desaconsellen repetidament el consum d'agua de la mar.[6] Un resum de 163 viatges de salvament va estimar el risc de mort al 39% per a aquells que van beure aigua de mar, en comparació amb el 3% per a aquells que no ho van fer. L'efecte de la ingesta d'aigua salada a les rates confirma els efectes negatius de consumir aigua de mar quan hi ha deshidratació.[7]

Referències

[modifica]

Enllaços externs

[modifica]