Birlotxo

Birlotxo

A la dreta, un birlotxo

Un birlotxo és un antic cotxe rústic, lleuger, de dos eixos, de dues o quatre rodes i de dos o quatre seients, obert pels costats amb coberta o sense. Va ser creat al segle xix i va ser utilitzat pel transport urbà de passatgers. Per tal de guiar el carro era necessari un cotxer que guiava el vehicle a través de dos cavalls o bé des del seu interior. La vestimenta del cotxer variava segons la categoria dels passatgers que portava.

Significat

La paraula «birlotxo» prové de l'italià Biroccio. Si es tradueix aquesta paraula el seu significat és "el concert", i per això se suposa que es diu així perquè el moviment que emet el cotxer alhora de guiar els cavalls és similar al d'un director d'orquestra. La paraula Birlotxo, a les costes de Granada (Andalusia), significa "persona estúpida". Els diccionaris italians indiquen una versió diferent.

Història

Els vehicles amb rodes eres utilitzats pel transport de persones dissenyat per a ser arrossegat per un o més animals de tir. Procedeix de l'antiguitat i és l'evolució del trineu de càrrega, una plataforma sobre patins representada sovint en els antics monuments egipcis. Les primeres rodes van consistir en troncs de fusta tallats en discos sòlids que, sens dubte, van evolucionar dels corrons situats sota els trineus utilitzats per disminuir la fricció. Cap a l'any 2000 aC els egipcis usaven carros de dues rodes tirats per cavalls en caceres i activitats militars. Els assiris, els grecs i els romans també usaven aquest tipus de carro. El carro de l'antiguitat va ser el prototip de la carreta.

La forma de carro més primitiva variava en ser aquest adoptat pels diferents països. Es van allargar les seves rodes, es va engrandir la seva grandària i, finalment, es va generalitzar l'ús de les quatre rodes. Poc queda d'aquest carruatge primitiu excepte el nom. Segons l'historiador grec Heròdot, els escites usaven un vehicle de quatre rodes format per una plataforma on es col·locava una coberta de vímet.

En l'edat mitjana es van deixar d'usar, sobretot a causa del ruïnós estat en què es trobaven els vells camins romans. Els viatjants es desplaçaven a cavall, amb mules o transportats en lliteres. Les mercaderies es transportaven en grans alforges que penjaven a banda i banda de forts animals de càrrega. L'ús d'aquest vehicle va ser ressuscitant, primer per la noblesa i més tard per la burgesia acomodada. Un dels primers vehicles que apareix en l'edat mitjana va ser la whirlicote (espècie de llitera sobre rodes tirada per cavalls). El succés més important en la construcció de carruatges va ser la fabricació de la diligència, sembla probable que abans del segle xvi i a Hongria. Més tard es van desenvolupar els molls de pell i les rodes davanteres de menor grandària, la qual cosa permetia el gir del vehicle en espais més reduïts.

Aquest vehicles de transports no van ser utilitzats a Gran Bretanya fins molt després d'haver-se estès el seu ús a Europa. Encara que les primeres diligències van aparèixer sota el regnat d'Isabel I d'Anglaterra i als segles XVII i XVIII es van efectuar diverses millores en la seva construcció, i no va ser fins a principis del segle xix quan es van realitzar els canvis més significatius en aquesta matèria. Va ser llavors quan, amb ajuda del treball de l'enginyer John Loudon McAdam i uns altres, les carreteres van millorar i es va fer possible viatjar per elles de forma plaent.

El 1841 es va patentar l'ús de les molles el·líptiques sobre els quals es penjaven els vehicles, la qual cosa va acabar amb la pesada perxa usada per connectar les rodes posteriors i davanteres dels vehicles de quatre rodes. A partir d'aquesta invenció, es va iniciar la construcció de carruatges més moderns. Els tipus de carruatges més coneguts desenvolupats durant el segle xix van ser el birlotxo, entre d'altres: el faetó, la berlina, el cabriolé i l'òmnibus.

Actualitat

Amb el pas del temps com l'evolució dels costums i l'avenç de la tècnica, amb la millora de tot el que ajuda a l'home en el seu viure del dia a dia, va propiciar l'apropament de l'hora en què, definitivament, el carruatge havia de donar pas a un altre mitjà de transport.

La segona meitat del segle xix és escenari, en el temps, d'avenços tècnics aplicats als vehicles de l'època i llavors, es comença a pensar a substituir la tracció animal per una altra força que fes més fàcil i més ràpid el desplaçar-se així com que també evités la necessitat de mantenir animals vius amb la gran certesa que això comporta.

Finalment, va ser el motor d'explosió acoblat a una caixa de carruatge i seguit per l'acoblament de neumàtics a les rodes, al que va aconseguir l'esperat avenç. El primer va ser patentat per Daimler el 1883 i Benz el 1885, les rodes d'aire les va inventar Dumlop el 1888.

Altres tipus de carruatges antics

Cotxe de Collera

Va ser un dels cotxes més representatius del segle xviii. La collera era el nomenament que rebia la parella de mules o cavalls que estava units per un collaret o jou. Era una mena de carrossa de 4 places i 4 rodes, poc elegant, sòlid i de suspensió regular. El motor el formaven 6 mules, unides de dues en dues, i separades pels tirs.

Berlina

El seu nom té el seu origen a la capital alemanya de quan hi havia un cotxe de 4 rodes i 2 places que feia el trajecte Brandenburg-Berlín. El seu ús i fama que va aconseguir en el París de Lluís XIV i Lluís XV i va ser un cotxe molt segur que tenia els jocs davanters i posteriors units per dos vares o fletxes que li van donar molta seguretat en cas d'avaria. A Espanya es va desenvolupar un model de 4 places i pescant, molt comú en el Madrid de Carles III d'Espanya, tirat per dos cavalls i de vegades fins per 4 o 5 mules enganxades, encara que va haver fins a 7 tipus diferents de berlines.

Calesa

Va ser un cotxe molt popular al Madrid il·lustrat dels Borbons, d'origen centreeuropeu el nom procedia de la paraula "kolitza", diminutiu de "kola", carro o cotxe. En un principi es va utilitzar com a vehicle lleuger, de viatge, amb quatre rodes, capota en la part posterior i suspès per ballestes. Però a Espanya es va desenvolupar com un utilitari de dues rodes, obert per davant i cobert amb capota de cuir. Disposava d'un seient de dues places i els laterals formaven un semicercle allargat, tancat per un tendal per resguardar-se de la pluja. Era tirat per un o dos animals i es va generalitzar entre les classes més populars utilitzant-se molt els dies de camp o per recórrer distàncies llargues perquè s'adaptava molt bé als camins difícils d'aquella Espanya.

Bibliografia

• Historia del carruaje en España; Edita Fomento de Contrucciones y Contratas, S.A. (Grupo FCC); Any 2005
• Josep Fabré i Nin; Guarniments i carruatges a Catalunya; Any 2002