Cep rogenc
Boletus pinophilus  | |||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
 | |||||||||
| Bolet | |||||||||
| Estat de conservació | |||||||||
 | |||||||||
| Risc mínim | |||||||||
| UICN | 122090237 | ||||||||
| Taxonomia | |||||||||
| Superregne | Eukaryota | ||||||||
| Regne | Fungi | ||||||||
| Classe | Agaricomycetes | ||||||||
| Ordre | Boletales | ||||||||
| Família | Boletaceae | ||||||||
| Gènere | Boletus | ||||||||
| Espècie | Boletus pinophilus Pilát i Dermek, 1973 | ||||||||
| Nomenclatura | |||||||||
| Sinònims | Boletus aestivalis var. pinicola Boletus pinophilus var. viridicaerulescens Dictyopus edulis var. fuscoruber
| ||||||||
.svg){kind=icon}
El cep rogenc[1][2] (Boletus pinophilus), també anomenat cep dels pins[3] i cep vermellós[4] és un bolet comestible de la família de les boletàcies. Es caracteritza pel color vermellós fosc del barret, la superfície rugosa, gens greixosa i com enfarinada en el jove (pruïnosa)[3]
Taxonomia
[modifica]Va ser descrit com Boletus edulis var. pinicola pel naturalista italià Carlo Vittadini[5]l'any 1835. El micòleg italià Carlo Antonio Venturi li va donar categoria d'espècie l'any 1863[6] (Boletus pinicola).
Aquest binomi ja s'havia aplicat anteriorment al fong que ara es coneix com a Fomitopsis pinicola,[7] fet que l'invalidava. Per aquesta raó els micòlegs txecs Albert Pilát i Aurel Dermek li varen designar un nom nou, Boletus pinophilus.[8]
El cep rogenc pertany a la secció Boletus del gènere Boletus, un complex d'unes 25 espècies que constitueix un grup monofilètic estès primordialment a l'Hemisferi Nord. A banda, aquests estudis han demostrat que el cep rogenc és una espècie ben delimitada tant pel que fa a les dades morfològiques com genètiques.[9][10][11][12]
Iconografia
[modifica]Marchand A., Champignons du Nord et du Midi. 1: 62 (1971), com Boletus pinicola.[13]
Muñoz JA., Boletus s.l.: Pl. 21-23, com B. aestivalis. (2005)[14]
Assyov B., Boletales.com.(2025)[15]
Kibby G., British Boletes, Ed. 6: 17 (2013)[16]
Tabares M., Bolets de Catalunya V, Lam. 209 (1986)
Descripció
[modifica][3][14][16][17][18][19]Bolet de gran a molt gran, carnós; barret de 5-25 (35) cm de diàmetre; de jove globós, hemisfèric, més tard convex i, en madurar, aplanat; superfície no separable, de seca a untuosa, coberta d'una fina pruïna que li dona aspecte d'enfarinada; de color vermell fosc o bru vermellós a vermell molt fosc; marge prim, excedent.
Tubs d'adnats a annexes; groc pàl·lid de joves, de groc a oliva en madurar; porus fins, 2 per mm; irregularment arrodonits; blanquinosos a l'inici, més tard groguencs, no canvien de color al frec, farcits de joves i coberts per una capa de hifes blanques que desapareix en madurar.
Cama robusta, obesa en el jove, de 6-18 x 1.7-3.2 a la part superior, 3.5-5.5 al peu; superfície brunenca, ornamentada amb un reticle extens, de blanquinós a bru.
Carn blanca, immutable, vinosa sota la cutícula; ferma però en madurar esdevé blana al barret; tast suau, olor dolça, poc apreciable.
Espores fusiformes, subcilíndriques en visió lateral; de 13-19 x 4.5-6.5 μm, Q =2.6-3.6, Qav = 2.8-2.9.
Hàbitat
[modifica][14][17][18]Solitari o en grups; comú; creix en sòls àcids a neutres, força secs, sorrencs; des de l'estatge subalpí al montà; ectomicorrízic; associat a diverses espècies del gènere Pinus, principalment pi roig i pi negre, també pinassa, pi pinastre i pi insigne, més rar en avet i pícea, algun cop vora planifolis (faig, castanyer i roures).
Primerenc, sol ser dels primers ceps en aparèixer, sovint a finals de primavera i, posteriorment, de finals d'estiu fins a finals de tardor.
Distribució geogràfica
[modifica][11][12]Bolet de zones temperades de l'Hemisferi Nord. Es coneix de: Europa, Turquia, Ucraïna i Rússia; es considera exòtic a l'est d'Amèrica del Nord, Guatemala, Xile, Nova Zelanda, Mèxic i Sud-àfrica.
Espècies semblants
[modifica]El cep (Boletus edulis) pot créixer en els mateixos boscos, té la superfície del barret greixosa, menys rugosa i menys vermellosa. El sureny (B. aereus) és de boscos de planifolis, des de l'estatge montà a la terra baixa, és més meridional, de sòls àcids i calcaris, té la superfície del barret finament vellutada, no rugosa i gairebé negre.
El cep d'estiu (B. reticulatus) es diferencia de tots els anteriors pel color bru pàl·lid del barret, la superfície seca, finament tomentosa i, sovint, clivellada. És micorrízic de faig, roures, avellaner i til·ler.
Usos
[modifica]Composició
[modifica]És fins a un 90% d'aigua. Els components principals de l'aroma són alcohols insaturats, principalment 1-octen-3-ol, 2-octen-1-ol, 3-octanona, (E)-2-octenal, 1-octen-3-one, 1,7,7-trimetil-heptan-2-one, àcid 2-propenoic i 1,3-octadiè. A diferència del cep (Boletus edulis), el cep rogenc té una menor concentració de 1-octen-3-ol.[20]
Se sap que el cep rogenc és un bioacumulador de metalls pesants com mercuri, cadmi i seleni.[21][22] Pel que es recomana evitar collir bolets de vora les carreteres i zones contaminades. A més, s'han d'eliminar els porus, ja que contenen les concentracions més altes de contaminants.
Gastronomia
[modifica]Excel·lent comestible. Algunes persones no el toleren quan es consumeix laminat i amanit en cru. Admet la congelació en cru un cop el bolet ha estat laminat.
Referències
[modifica]- ↑ «Cep rogenc». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Gràcia, Enric. La Clau dels Bolets: Identifica'ls de la mà d'Enric Gràcia. I. El Papiol: Editorial Efadós, 2021. ISBN 978-84-18243-12-7.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 Vidal, Josep Maria; Ballesteros, Enric. Bolets dels Països Catalans i els seus noms populars. Figueres: Brau Edicions, 2013. ISBN 9788496905986.
- ↑ Cuello Subirana, Josep. Els noms dels bolets. Bellaterra: Lynx, 2007, p. 493. ISBN 978-84-96553-39-2.
- ↑ Vittadini, Carlo. Descrizione dei funghi mangerecci più comuni dell'Italia e de' velenosi che possono co' medesimi confondersi.. Milan: Rusconi, 1835, p. 1-364, 168.
- ↑ Venturi, Antonio. I miceti dell'agro bresciano, descritti ed illustrati con figure tratte dal vero (en italià). Brescia: Tipografia Gilberti, 1863, p. 1-48, Tab. XLVI.
- ↑ Swartz, Olof Peter «Svamparter sahnade i Flora Svec. L., fundne i Sverige, och beskrifne af Olof Swartz». Kungl. Svenska vetenskapsakademiens handlingar. L.L. Grefing [Stockholm], ser. 2, tom. XXXI, 1810, pàg. 1-309, 88.
- ↑ Pilát, Albert «Boletus pinophilus nomen novum pro Boletum pinicolam (Vittadini 1835) Venturi 1836"». Česká Mykologie [Praha], 27(1), 1973, pàg. 6-8, 6.
- ↑ Beugelsdijk, D.C.M.; van der Linde, S.; Zuccarello, G.C.; den Bakker, H.C.; Draisma, S.G.A. «A phylogenetic study of Boletus section Boletus in Europe». Persoonia - Molecular Phylogeny and Evolution of Fungi, 20, 1, 06-06-2008, pàg. 1–7. DOI: 10.3767/003158508X283692. PMC: PMC2865352. PMID: 20467482.
- ↑ Dentinger, Bryn T. M.; Ammirati, Joseph F.; Both, Ernst E.; Desjardin, Dennis E.; Halling, Roy E. «Molecular phylogenetics of porcini mushrooms (Boletus section Boletus)». Molecular Phylogenetics and Evolution, 57, 3, 01-12-2010, pàg. 1276–1292. DOI: 10.1016/j.ympev.2010.10.004. ISSN: 1055-7903.
- ↑ 11,0 11,1 «Boletus pinophilus Pilát & Dermek». GBIF (Global Biodiversity Information Facility).
- ↑ 12,0 12,1 Gallardi, Matteo. «Diversity, Biogeographic Distribution, Ecology, and Ectomycorrhizal Relationships of the Edible Porcini Mushrooms (Boletus s. str., Boletaceae) Worldwide: State of the Art and an Annotated Checklist». A: Pérez-Moreno, Jesús; Guerin-Laguette, Alexis; Arzú, Roberto Flores; Yu, Fu-Qiang (eds.). Mushrooms, Humans and Nature in a Changing World: Perspectives from Ecological, Agricultural and Social Sciences. Cham, Suïssa: Springer, 2020, p. 236–237. ISBN 978-3-030-37378-8.
- ↑ Marchand, André. Champignons du Nord et du Midi. 1. Perpinyà: Société Mycologique des Pyrénées Mediterranéennes, 1971, p. 1-264.
- ↑ 14,0 14,1 14,2 Muñoz, José Antonio. Boletus s.l: excl. Xerocomus: Strobilomycetaceae, Gyroporaceae, Gyrodontaceae, Suillaceae, Boletaceae. Vol. 1.. Alassio [Italy]: Candusso, 2005, p. 1–951; 621-623.
- ↑ Assyov, Boris. «Boletus pinophilus Pilát & Dermek». Boletales.com. Boris Assyov, 2025.
- ↑ 16,0 16,1 Kibby, Geoffrey. British Boletes with keys to species (en anglès). 6 ed. G. Kibby, 2013, p. 72.
- ↑ 17,0 17,1 Laessøe, Thomas; Petersen, Jens H. Fungi of temperate Europe. Princeton Oxford: Princeton University Press, 2019. ISBN 978-0-691-18037-3.
- ↑ 18,0 18,1 Knudsen, Henning; Vesterholt, Jan. Funga Nordica: agaricoid, boletoid and cyphelloid genera. Copenhagen: Nordsvamp, 2008. ISBN 978-87-983961-3-0.
- ↑ Noordeloos, Machiel E; den Bakker, Henk C; van der Linde, Sietse; Verbeken, Annemieke; Nuytinck, Jorinde «Flora Agaricina Neerlandica Volum 7 Boletales & Russulales». Flora Agaricina Neerlandica. Edizioni Candusso, 2018, pàg. 1-632; 215.
- ↑ Bozok, Fuat; Zarifikhosroshahi, Mozhgan; Kafkas, Ebru; Taşkin, Hatira; Buyukalaca, Saadet «Comparison of Volatile Compounds of Fresh Boletus edulis and B. pinophilus in Marmara Region of Turkey» (en anglès). Notulae Botanicae Horti Agrobotanici Cluj-Napoca, 43, 1, 07-06-2015, pàg. 192–195. DOI: 10.15835/nbha4319731. ISSN: 1842-4309.
- ↑ Falandysz, Jerzy; Jędrusiak, Aneta; Lipka, Krzysztof; Kannan, Kurunthachalam; Kawano, Masahide «Mercury in wild mushrooms and underlying soil substrate from Koszalin, North-central Poland». Chemosphere, 54, 4, 01-01-2004, pàg. 461–466. DOI: 10.1016/S0045-6535(03)00700-8. ISSN: 0045-6535.
- ↑ Cocchi, Luigi; Vescovi, Luciano; Petrini, Liliane E.; Petrini, Orlando «Heavy metals in edible mushrooms in Italy». Food Chemistry, 98, 2, 01-01-2006, pàg. 277–284. DOI: 10.1016/j.foodchem.2005.05.068. ISSN: 0308-8146.
