Bonaventura Carles Aribau i Farriols
 Retrat de Bonaventura Aribau (1844) a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 4 novembre 1798 Barcelona |
| Mort | 27 setembre 1862 (63 anys) Barcelona |
| Sepultura | Cementiri del Poblenou, capella (restes desaparegudes el 1936) |
| Activitat | |
| Ocupació | economista, periodista, escriptor, polític |
| Influències | |
| Obra | |
Obres destacables
| |
Bonaventura Carles Aribau i Farriols (Barcelona, 4 de novembre de 1798 - Barcelona, 27 de setembre de 1862)[1][2] va ser un escriptor, economista, polític, taquígraf i funcionari català.[3]
Biografia
[modifica]Era fill de Francesc Aribau i Pubill, comerciant, i d'Eulàlia Farriols, tots dos de Barcelona.
Amb una enorme curiositat intel·lectual, va estudiar retòrica i poètica al Seminari Conciliar.[4] No acabà els estudis d'hidroestàtica, estàtica i física experimental a la Junta de Comerç, a causa de greus problemes familiars.[1][4][5] De jove va ser un dels fundadors de la Societat Filosòfica el 1815,[6] i va publicar Ensayos poéticos.
L'any 1820 va participar de manera entusiàstica a la revolució que va iniciar el Trienni Liberal de Riego.[3] Aleshores va col·laborar amb el Diario Constitucional tot iniciant-se en el periodisme, i també s'inicià en política en esdevenir secretari de la Diputació de Lleida (1823).[3][4] En aquella època va ingressar a l'Acadèmia de les Bones Lletres (1820) i el 1823 era un dels cofundadors i redactors d'El Europeo, el primer gran projecte català del periodisme romàntic.[1][3][5] En aquest sentit, es considera que va rebre influències de l'escriptor italià romàntic Alessandro Manzoni, qui va fundar la revista Conciliatore.[4] Aribau, a més, va suggerir al seu amic Juan Nicasio Gallego traduir Manzoni al castellà.[7] Aribau també compartí amistat amb l'escriptor i advocat Ramon Muns i Serinyà.[4]
Resident a Madrid des de 1826 per treballar com a home de confiança a la casa de comerç de Gaspar Remisa i Miarons, va escriure a El Corresponsal, diari proteccionista fundat el 1839 pel mateix Remisa i del qual fou director,[4] així com a La Nación, La España, El Tío Vivo, La Tribuna de los Economistas i El Correo Español.[3][4] En aquestes publicacions va utilitzar, a més del seu nom, els pseudònims «Jacinto Arístides» i «Ubariso».[4] Va fundar la col·lecció Biblioteca de Autores Españoles juntament amb Manuel Rivadeneyra i va preparar-ne algunes obres de Cervantes i Moratín.[3]
A partir del 1837 el seu fervor liberal es va situar a les files del Partit Moderat, però oposant-se sempre a la dretanització que exigia l'ala dels antics carlins: de fet el 1844 era dels que es negava a modificar la Constitució de 1837.[3] Va ser nomenat director general del Tresor el 1847,[4] de la Junta de Duanes i Aranzels el 1850 i de cases de moneda, mines i propietats de l'Estat el 1852; a més, també va ser secretari de la Intendència de la Casa Reial i Patrimoni el 1857[1][5] i bon amic de l'economista Lluís Maria Pastor i Rodríguez.
Va viure els seus darrers anys en una casa del tercer pis del número 36 de la Rambla dels Caputxins (actualment Rambla, 31) de Barcelona,[4] on va morir el 27 de setembre de 1862. Fou enterrat al Cementiri del Poblenou; les restes, dipositades en la capella, desaparegueren en l'incendi i profanació de 1936.
Obra
[modifica]
La seva obra poètica en català, tot i la seva escassetat, fou renovadora. El 1833 va aparèixer el poema La pàtria. Trobes, després rebatejat simplement com a La Pàtria i que és àmpliament conegut com a Oda a la Pàtria, publicat al diari El Vapor, considerada com l'obra iniciadora del moviment cultural de la Renaixença.[3] El poema és un cant d'enyor a la terra de naixement escrita per al seu patró, el banquer Gaspar de Remisa, qui també residia a Madrid.[8]
Eixes són algunes de les seves obres:
- Ensayos poéticos (1817)
- Libertad, libertad sacrosanta, himne revolucionari (1820)
- La libertad restaurada, col·laboració amb altres autors (1820)
- A la señora Leticia Cortesi (1821)
- La Pàtria (1833)
- All'eximia artista cantante Manuela Oreira Lema de Vega, che dimorava nella casa contigua a quella dell'autore (1840)
- A la virgen de los Dolores (1845)
- A la Srta. Maria Dolors de Belza
Cal dir que si bé la seva obra literària ha estat àmpliament estudiada, també va publicar en diaris i revistes diversos manuscrits de temàtica econòmica i políticoeconòmica de tendència genuïnament proteccionista que en general han rebut una atenció menor per part dels investigadors.[3] Bona part de la seva obra roman inèdita en forma de manuscrits i esborranys.[4]
Llegat
[modifica]Un retrat seu forma part de la Galeria de Catalans Il·lustres de l'Ajuntament de Barcelona.[9] Al Parc de la Ciutadella de Barcelona es va erigir un monument a honor A Aribau, obra de Josep Vilaseca i Manuel Fuxà (1884). Així mateix, la ciutat té un important vial de trànsit anomenat carrer d'Aribau.
A la Biblioteca de Catalunya es conserva correspondència i manuscrits de l'escriptor.
La seva frase: La vida es rencorosa
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 «Bonaventura Carles Aribau». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ «Defuncions 1862, llibre 4, núm 4123». AMCB, 27-09-1862.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 3,7 3,8 «Aribau i Farriols, Bonaventura Carles». A: Diccionari d'Història de Catalunya. Barcelona: Edicions 62, 1998, p. 58. ISBN 84-297-3521-6.
- ↑ 4,00 4,01 4,02 4,03 4,04 4,05 4,06 4,07 4,08 4,09 4,10 Casasús, Josep Maria. Periodisme català que ha fet història. Proa, 1996, pp. 21-23. ISBN 84-8256-232-0.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 LletrA. «Bonaventura Carles Aribau i Farriols». Universitat Oberta de Catalunya i Institut Ramon Llull.
- ↑ «Societat Filosòfica». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Montoliu, Manuel de. Aribau i el seu temps. Alpha, 1962, p. 58. ISBN 978-84-9859-095-1.[Enllaç no actiu]
- ↑ Cònsul, Isidor; Llorenç Soldevila, Llorenç. Antologia de poesia catalana. Sisena. Proa, 2006, pàg. 87. ISBN 978-84-8437-809-9.
- ↑ Agustí Duran i Sanpere: La galeria de catalans il·lustres, dins Barcelona i la seva història. L'art i la cultura. Barcelona: Curial, 1975 p. 458-461
