Vés al contingut

Agustí Duran i Sanpere

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaAgustí Duran i Sanpere
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement5 juny 1887 Modifica el valor a Wikidata
Cervera (Segarra) Modifica el valor a Wikidata
Mort29 abril 1975 Modifica el valor a Wikidata (87 anys)
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
President de la Reial Acadèmia de Bones Lletres
1961 – 1963
← Ramon d'Abadal i de Vinyals – Martí de Riquer i Morera →
President de l'Institut d'Estudis Catalans
Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
NacionalitatCatalunya
Formació professionalDoctor en lletres i dret
FormacióUniversitats de Barcelona i Universitat de Madrid
Activitat
Camp de treballHistòria, arxivística i arqueologia Modifica el valor a Wikidata
OcupacióHistoriador, arqueòleg, arxiver i museòleg
OrganitzacióAcadèmia de Bones Lletres (1924)
Institut d'Estudis Catalans (1942)
Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi (1968)
Membre de
Secció Històrico-Arqueològica de l'Institut d'Estudis Catalans (membre numerari de l'IEC) (1942–)
Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi
Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Família
CònjugeHermínia Grau i Aymà Modifica el valor a Wikidata
FillsEulàlia Duran i Grau Modifica el valor a Wikidata
Premis

Agustí Duran i Sanpere (Cervera, 5 de juny de 1887 - Barcelona, 29 d'abril de 1975) va ser un historiador, arqueòleg, arxiver i museòleg català.[1] Fou un humanista i propagador de polítiques culturals.

Considerant l'arxiu com un centre de conservació, però també un centre viu que projectava altres activitats va impulsar la creació i la direcció del Servei d'Excavacions, el Museu d'Història de la Ciutat de Barcelona o el Museu d'Art, Indústries i Tradicions Populars (actualment Museu Etnològic i de Cultures del Món de Barcelona).[2]

Biografia

[modifica]

Llicenciat en Lletres a Barcelona, es doctorà en Dret a Madrid. Fill d'una família burgesa terratinent de la Segarra, el 1914 es va iniciar amb èxit com arxiver organitzant l'Arxiu Històric de Cervera, mèrit que li valgué premi de l'Institut d'Estudis Catalans.

El 1917 va guanyar per oposició la plaça d'arxiver municipal de Barcelona. Organitzà el trasllat de la documentació anterior al 1714 de l'Ajuntament a la Casa de l'Ardiaca, on el 1921 obrí les portes amb el nom d'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. A partir de la unió de quatre grans fons documentals va crear la nova institució: l'arxiu municipal pròpiament dit, l'hemeroteca, els gràfics i fotografies, i la biblioteca històrica. Va instaurar la base de l'ordenament de les sèries documentals dels arxius, dient que s'havien de refer els òrgans administratius com a generadors de documentació, i que per això s'havien d'estudiar a fons les institucions municipals per conèixer el seu origen i funcionament.

La seva aproximació transdisciplinària a l'estudi, conservació, i divulgació de les cultures i el seu passat el portaren a treballar conjuntament en diverses disciplines des de l'antropologia, l'arqueologia i la història, com també des de l'arxivística i la museologia. El 1916 va ser nomenat president de la secció de Folklore del Centre Excursionista de Catalunya,[3] amb un posicionament clarament etnohistòric i d'impuls per la creació d'un Museu d'Etnografia de Catalunya. El 1917 va col·laborar en la creació del Servei d’Investigacions Arqueològiques de l'Institut d'Estudis Catalans i va participar en excavacions arqueològiques a Sidamon (Segrià) i al barranc de Valltorta (Maestrat).[4] El 1929 dins l'Exposició Internacional de Barcelona organitzà un pavelló que seria un primer assaig del futur Museu d'Història de Barcelona. Fruit del contacte amb investigadors de diverses disciplines als anys 1920 va col·laborar en l'Associació Catalana d'Antropologia, Etnologia i Prehistòria,[2] juntament amb l'arqueòleg Pere Bosch i Gimpera, l'antropòleg físic Telesforo de Aranzadi o l'etnòleg Josep Maria Batista i Roca.

El 1936 fou nomenat cap de la Secció d'Arxius del Servei del Patrimoni Històric, Artístic i Científic de la Generalitat de Catalunya. En el període bèl·lic de la Guerra Civil espanyola (1936-1939) assumí la responsabilitat del salvament del patrimoni documental català. Els fons arxivístics locals es dipositaren a les mateixes localitats, però a partir del 1937, a causa dels bombardeigs i la mobilitat dels fronts de batalla, la major part dels arxius catalans van ser traslladats a Viladrau, per garantir la seva seguretat, i van construir caixes biblioteques que s'instal·laven als baixos dels edificis, i que es protegien amb sacs de sorra. Fou necessari doncs, amagar els papers de procedència sobretot eclesiàstica, i esquivar els controls revolucionaris. En va sortir un inventari general aproximat de 15.000 metres lineals de documents més 150.000 pergamins.

Paper de carta d'Agustí Duran i Sanpere a l'estudi de la seva casa de Cervera, on es poden comprovar els diversos càrrecs que va ostentar al llarg de la vida

Acabada la guerra va superar un procés militar de depuració per la seva activitat de salvament d'arxius, i per haver sortit tres vegades a l'estranger i haver retornat a Barcelona. Reprengué al cap de poc la seva activitat a l'Arxiu Municipal de Barcelona.

A principis dels anys quaranta i per un curt període fou professor a l'Escola de Bibliotecàries.[5] El 1943 fundà l'Institut Municipal d'Història de Barcelona, organisme que reunia l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, el Museu d'Història de la Ciutat de Barcelona, el Centre d'Etnologia Peninsular del Consell Superior d'Investigacions Científiques i el Museu d'Art, Indústries i Tradicions Populars (actualment Museu Etnològic i de Cultures del Món de Barcelona). Des de l'arxiu, com a institució base, hi organitzà tota mena d'activitats científiques, divulgadores i artístiques com: exposicions documentals, d'artesania, de fotografies, de material arqueològic, d'activitats pedagògiques, etc. D'aquí van sorgir les sessions radiofòniques des de l'emissora de Ràdio Barcelona, que es van materialitzar en uns butlletins impresos per Aymà i que es titulaven Barcelona. Divulgación Histórica, i que consten de vuit volums acuradament relligats. També va col·laborar amb la Reial Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona, aplegant concerts de música, i esdevingué fins i tot sala de lectura infantil ja començada la Guerra Civil.

Dirigí fins al 1957 l'Institut Municipal d'Història de Barcelona. Membre de l'Acadèmia de Bones Lletres (1924), la qual presidí entre 1961 i 1963; de l'Institut d'Estudis Catalans (1942), del qual fou president el 1957; i de l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi (1968).

Era un home de caràcter dispers però d'una gran riquesa informativa.[4] El seu objectiu principal era salvar el patrimoni, i salvar de l'oblit el passat en vies de transformació, que fou objecte de persecució durant anys. Va escriure articles, llibres i publicacions a partir del seu gran coneixement, gràcies a la feina que exercia. Els seus temes principals foren la història de les ciutats de Barcelona i de Cervera que versaven múltiples disciplines i temàtiques (història de l'art, etnohistòria, museologia, arxivística, religiositat, art gòtic, història local...) i des d'un ampli període cronològic, des de l'edat mitjana fins al segle xx.

Casa Museu Duran i Sanpere

Mai perdé el contacte amb la seva ciutat natal, Cervera, amb la qual el 1914 crea l'arxiu històric, el salvament del patrimoni cultural durant la Guerra Civil i ja jubilat el 1959 organitzà el Museu Comarcal de Cervera i el 1964 el Museu del Blat i la Pagesia. Actualment la seva casa de naixement és la seu del Museu Comarcal (Casa Museu Duran i Sanpere).

Institucions que va dirigir

[modifica]

Obres

[modifica]
  • Orfebrería catalana (Barcelona: Tipografia l'Avenç, 1917)
  • Viatge al voltant del Món seguint el paral·lel de Barcelona (1957)
  • Llibre de Cervera (1972)
  • Barcelona i la seva història (tres volums, 1972-75)
  • Els retaules de pedra (sèrie “Monumenta Cataloniae”, 1934)
  • Escultura gótica, (sèrie “Ars Hispaniae”, 1956)
  • Per a la història de l'art a Barcelona (1960)
  • Els cavallers de Sant Jordi (1964)
  • Stampe popolari spagnole (italià) (1971)
  • Pels camins de la història, (1973)[6]
  • Pels camins de la història d'Igualada (1985), il·lustrat per Carme Solé i Vendrell[7]
  • Tornant-hi a pensar: Evocacions de moments viscuts (records) (1961)[8]

Vegeu també

[modifica]

Bibliografia

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. ↑ Duran i Grau, p. 5.
  2. ↑ 2,0 2,1 «Agustí Duran i Sanpere | enciclopedia.cat». [Consulta: 5 novembre 2022].
  3. ↑ Calvo i Calvo, Lluís. Historia de la antropología en Cataluña. CSIC. CSIC, 1998. 
  4. ↑ 4,0 4,1 Duran i Grau, Eulàlia. Agustí Duran i Sanpere. Semblança biogràfica. Institut d'Estudis Catalans, 1999. 
  5. ↑ "Agustí Duran i Sanpere". Dins: A. Estivill, Qui era qui a l'Escola de bibliotecàries, Barcelona: Edicions de la Universitat de Barcelona, 2016 (Biblioteca universitària), p. 168-170
  6. ↑ Pels camins de la història. Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajuana, 1973, p. 190 (tom 20 de les Publicacions de la Fundació Salvador Vives Casajuana). 
  7. ↑ Duran i Sanpere, Agustí; Solé i Vendrell, Carme (il·lustracions). Pels camins de la història d'Igualada. Barcelona: L'Abadia de Montserrat, 1985, p. 103. ISBN 84-7202-746-5. 
  8. ↑ Tornant-hi a pensar: Evocacions de moments viscuts. 2a edició. Barcelona: Selecta, 1961, p. 210 (tom 301 de Biblioteca Selecta). ISBN 9788429803457. 


Premis i fites
Precedit per:
Joaquim Miret i Sans 		Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona
Medalla XXXIV
1924-1975 		Succeït per:
Eulàlia Duran i Grau
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Agustí_Duran_i_Sanpere&oldid=31644933»