Breve cielo
Fitxa | |
---|---|
Direcció | David José Kohon |
Protagonistes | |
Guió | David José Kohon |
Música | Ástor Piazzolla |
Fotografia | Adelqui Camusso (en) |
Muntatge | Gerardo Rinaldi |
Distribuïdor | Argentina Sono Film |
Dades i xifres | |
País d'origen | Argentina |
Estrena | 1969 |
Durada | 84 min |
Idioma original | castellà |
Color | en blanc i negre |
Descripció | |
Gènere | drama |
Breve cielo és una pel·lícula en blanc i negre de l'Argentina dirigida per David José Kohon segons el seu propi guió que es va estrenar el 5 de juny de 1969 i que va tenir com a protagonistes a Ana María Picchio, Alberto Fernández de Rosa, Beto Gianola i Gloria Raines. Va tenir com a títol alternatiu el de Su primer encuentro.
Per la seva actuació en aquest film Ana María Picchio va ser guardonada amb el Premi Cóndor de Plata a la millor actriu el 1970 per l'Asociación de Cronistas Cinematográficos de la Argentina mentre que David José Kohon va guanyar el corresponent al millor guió. Al 6è Festival Internacional de Cinema de Moscou de 1969 Picchio va compartir el Premi d'Or a la millor actriu amb Irina Petrescu per Răutăciosul adolescent (1968) i Kohon va ser un dels candidats seleccionats per al Premi d'Or.[1]
Va ser seleccionada com la segona millor pel·lícula del cinema argentí de tots els temps en l'enquesta realitzada pel Museo del Cine Pablo Ducrós Hicken, en l'edició de 2000 va ocupar el lloc 24.[2] En una nova versió de l'enquesta organitzada en 2022 per les revistes especialitzades La vida útil, Taipei i La tierra quema, presentada al Festival Internacional de Cinema de Mar del Plata, la pel·lícula va assolir el lloc 41.[3]
Sinopsi
[modifica]La trobada circumstancial i posterior desacord de Paquito, un tímid jove de classe mitjana que s'ocupa del negoci del seu oncle que s'ha anat de vacances i Delia, una noia de la seva mateixa edat que s'ha escapat de la seva casa i que pensa guanyar-se la vida com a prostituta.
Repartiment
[modifica]Comentaris
[modifica]La revista Visión va dir:
« | ”No hi ha tendresa en el film i sí una certa fredor que emergeix, segurament, de la condició d'observador també del director, com si hagués fet un pas enrere per a no comprometre's humanament. Aquesta és precisament la falla essencial de la pel·lícula: no comprometre's, sorgit d'un enfocament més ideològic que humà.” | » |
La revista Gente va dir:
« | ”Convinguem, és un tango en imatges, però Quin tango! Bàrbar!” | » |
Literaturanaia Gazeta de Moscou va opinar:
« | ”És molt elogiable l'estil lacònic de la narració cinematogràfica… No recorre mai a situacions tràgiques agudes ni viratges efectistes. La pel·lícula emociona i sacseja a l'espectador.” | » |
Per part seva, Manrupe i Portela escriuen:
« | ”Kohon va fer un relat intimista de la joventut marginada i les seves diferents maneres d'acostar-se al sexe. Un petit clàssic que va significar un llançament de Picchio” | » |
Referències
[modifica]- ↑ «6th Moscow International Film Festival (1969)». MIFF. Arxivat de l'original el 2013-01-16. [Consulta: 17 desembre 2012].
- ↑ «Las 100 mejores del periodo 1933-1999 del Cine Argentino». La mirada cautiva. Museo del Cine Pablo Ducrós Hicken [Buenos Aires], 3, 2000. Arxivat de l'original el 21 de novembre de 2022 [Consulta: 21 novembre 2022].
- ↑ «Encuesta de cine argentino», 11-11-2022. [Consulta: 13 novembre 2022].
- Manrupe, Raúl; Portela, María Alejandra. Un diccionario de films argentinos (1930-1995). Buenos Aires: Editorial Corregidor, 2001, p. 63. ISBN 950-05-0896-6.