Bruno Bettinelli
| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | 4 juny 1913  Milà (Itàlia) | ||
| Mort | 8 novembre 2004 (91 anys) Milà (Itàlia) | ||
| Activitat | |||
| Ocupació | compositor, professor d'universitat | ||
| Gènere | Òpera i simfonia | ||
| Professors | Giulio Cesare Paribeni i Renzzo Bossi | ||
| Alumnes | Claudio Abbado | ||
  
| |||
Bruno Bettinelli (Milà (Llombardia), 4 de juny, 1913 - Idem. 8 de novembre, 2004) va ser un compositor italià.[1][2][3]
Biografia
[modifica]Bruno Bettinelli va estudiar al Conservatori de Milà amb Giulio Cesare Paribeni i Renzo Rinaldo Bossi i es va graduar el 1937.[1] El 1941 va participar en un curs de formació impartit per Vito Frazzi a "l'Accademia Chigiana" de Siena.[1] Va obtenir diplomes en composició, piano, polifonia vocal, música coral i cant coral.[1] Des de 1941 va ensenyar al Conservatori de Milà,[1] on va ocupar una càtedra de composició entre 1957 i 1979. Els seus alumnes van incloure, entre d'altres: Claudio Abbado, Bruno Canino, Azio Corghi, Francesco Degrada, Arman Gentilucci, Riccardo Muti i Maurizio Pollini. Per la seva tasca docent, l'"Associazione Nazionale the Critici Musicali" li va concedir el Premi Massimo Mila l'any 1990. Bettinelli va guanyar nombrosos premis (entre ells Angelicum, 1942 i 1947, Borgonuovo, 1948, Città di Bologna, 1964, Città di Trieste, 1964). El 1961 es va convertir en membre de l'Accademia di Santa Cecilia de Roma.[2][3] També va treballar com a crític musical.
Mentre que les obres de Bettinelli van seguir inicialment a les de Paul Hindemith -això es pot veure en composicions estrictes i predominantment contrapuntístiques com Due invenzioni (1939) o Fantasia e fuga su temi gregoriani (1942)- en la seva obra posterior, tot i que sempre ho ha fet. va adoptar una postura distant davant les tendències progressistes de la música contemporània, les influències àtones i finalment l'ús de sèries dodecafòniques (encara que alliberades de regles específiques i vinculants). El seu llenguatge musical també es caracteritza pel ritme enèrgic i l'escriptura contrapuntística. El continu interès pels experiments d'avantguarda va donar a la seva música una innegable modernitat tonal i harmònica així com una expansió constant del material musical.
Referències
[modifica]Bibliografia
[modifica]- Bettinelli, Bruno. A: Wilibald Gurlitt (ed.): lèxic musical de Riemann. 12a edició totalment revisada. Part de la persona: A–K. Schott, Mainz 1959, p. 161 (Arxiu de text - Arxiu d'Internet).
- Bettinelli, Bruno. A: Carl Dahlhaus (Ed.): Riemann Music Lexicon. 12a edició totalment revisada. Secció personal: A–K, volum suplementari. Schott, Mainz 1972, p. 109.
- Bettinelli, Bruno. A: Nicolas Slonimsky: Baker's Biographical Dictionary of Musicians. 7a edició. Oxford University Press, Londres, Nova York, Toronto 1984, ISBN 0-19-311335-X, p. 252 (anglès).