Cànon literari
El cànon literari és el conjunt d'obres literàries considerades com a model per una cultura determinada.[1] Alguns dels crítics que més atenció han prestat al cànon han estat Harold Bloom[2] i Donald Barthelme. Alguna autora, com Joanna Russ, l'ha qüestionat i ha analitzat com el cànon ha ignorat la participació de les dones en la història de la literatura universal per mitjà de mecanismes d'invisibilització i deslegitimació que n'impedeixen el reconeixement generalitzat.[3]
Els teòricament experts en literatura solen oposar les obres pertanyents al cànon literari (considerades clàssiques)[4] i els best-sellers,[5] encara que aquesta dicotomia no està exempta de controvèrsia, perquè el Tirant lo blanch va ser un èxit de vendes quan va aparèixer (al segle XV) i alhora es considera part integrant del cànon de literatura catalana (el mateix es pot dir de Jacint Verdaguer).
A la literatura infantil i juvenil no hi ha un cànon literari àmpliament acceptat. Solament hi ha aproximacions.[1]
Característiques de les obres
[modifica]Tot i que el cànon respon a cada època i per tant canvia tant la nòmina de les obres escollides com la manera de llegir-les, hi ha una sèrie de característiques que comparteixen totes elles. En primer lloc són obres de gran influència, això vol dir que tenen imitadors i autors posteriors que en fan referència, que innoven o aporten alguna cosa a la història de la literatura,[6] sovint estan traduïdes a diverses llengües i són objecte d'estudi a la universitat.
En segon lloc permeten diferents lectures, tant per nivells de profunditat com per aspectes que tracten i aquestes lectures poden ser diverses segons la persona i el moment en què s'interpretin. Tenen per tant un contingut ric i plural, que no s'esgota només en la trama.[4] Aquest contingut és conegut per gran part dels parlants de l'idioma, l'hagin llegida o no.
Són un model lingüístic i estètic, representen el millor de cada idioma o aspectes poc corrents. La forma és tan important com el contingut i sovint part d'aquesta forma ha entrat a formar part de la cultura popular, sigui en forma de frases i cites o amb adaptacions a altres gèneres i mitjans. Poden generar arquetips i nous motllos. Impliquen una evolució d'un idioma.[6]
Per acabar, entronquen amb la tradició, recullen el llegat del passat i s'insereixen dins el cànon previ, sigui per continuar-lo o per negar-lo. Són obres representatives d'un moment històric, del qual recullen les característiques més pregones (encara que a vegades aquest reconeixement no és en vida de l'autor). La intertextualitat està altament present.
Crítiques
[modifica]El concepte de cànon ha estat molt criticat per diversos motius:
- Només recull l'anomenada alta cultura i bandeja la literatura popular.
- Està excessivament lligat a la tradició nacional i oblida les obres recuperades per la literatura comparada.
- És etnocèntric i sol ser androcèntric, lligat a uns únics valors.
- Hi ha obres molt venudes, i per tant molt llegides per la població, que deixen una certa petja en la societat però són negligides pels qui estableixen el cànon simplement perquè són obres molt venudes.
- Cada persona té el seu propi cànon o conjunt d'influències; per tant, establir un cànon general és una pretensió purament acadèmica.
- És una construcció socioeconòmica més.
Història
[modifica]L'avanç del compliment dels Drets Humans no s'ha acompanyat del respecte i l'interès del cànon literari. Una de les causes ha estat la facilitació de l'accés a l'ensenyament, que ha desafavorit l'extensió de l'alta cultura,[7] i l'activitat lectora dels humans s'ha dirigit a les obres accessibles; aquest fenomen ha sigut realimentat pels criteris comercials de les editorials.[8] En paraules de Xavier Bru de Sala: «La cultura no ha estat mai gaire bon negoci... fins l'aparició del negoci de la cultura... que exclou la cultura que no és negoci».[9]
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 Tejerina Lobo, Isabel. El canon literario y la literatura infantil y juvenil. Los cien libros del siglo XX. Alacant: Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, 2005.
- ↑ Bru de Sala, 1999, p. 30.
- ↑ «Com destruir l’escriptura de les dones». Editorial Raig verd. [Consulta: 15 novembre 2022].
- ↑ 4,0 4,1 Bru de Sala, 1999, p. 21.
- ↑ Bru de Sala, 1999, p. 21-24.
- ↑ 6,0 6,1 Bru de Sala, 1999, p. 20.
- ↑ Bru de Sala, 1999, p. 25.
- ↑ Bru de Sala, 1999, p. 21-25.
- ↑ Bru de Sala, 1999, p. 24.
Bibliografia
[modifica]- Bru de Sala, Xavier. El descrèdit de la literatura. Barcelona: Quaderns Crema, 1999. ISBN 84-7727-268-9.