Vés al contingut

Campana

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Campanada)
Per a altres significats, vegeu «Campana (desambiguació)».
Infotaula d'instrument musicalCampana
Tipusbasos de percussió i obra d'art Modifica el valor a Wikidata
Classificació Hornbostel-Sachs111.242 Modifica el valor a Wikidata
Parts d'una típica Campana:
1. Capçal 2. Corona 3. Cap 4. Espatlla 5. Cintura 6. Anell sonor 7. Llavi 8. Boca 9. Batall 10. Mig peu

La campana és un instrument musical de percussió que ha tingut diverses afinacions al llarg dels segles. Als països mediterranis, les campanes s'utilitzen, sobretot, per a la comunicació, i són un signe comunitari, mentre que en les terres centrals d'Europa, i sobretot en els carillons, s'empren per tocar melodies. A les esglésies i escoles s'usen per marcar el pas del temps i les crides a missa o a classe. Es toquen mitjançant un batall o un martell exterior. La campanada és el so que fa una campana quan és colpida pel batall o per un objecte dur (martell). Els fonedors de campanes s'anomenaven senyers o mestres fonedors de senys.[1]

La campana a la cultura

[modifica]

Els japonesos tenen una campana de la pau que es toca cada any a l'agost en record de les bombes nuclears d’Hiroshima i Nagasaki durant la Segona Guerra Mundial.

Antigament, des de la taula es feia sonar una campaneta per cridar el servei, per això la campaneta ha esdevingut un símbol de treball, especialment les petites, i apareixen a les penques caribenyes, juntament amb picarols i altres sonalls.

Els malalts de lepra havien de tocar una campana per advertir de la seva presència a l'edat mitjana i que la gent pogués protegir-se d'ells.

El 2017 a Catalunya els tocs de campana van ser declarats Element Festiu Patrimonial d'Interès Nacional per la seva significació social, cultural i històrica.[2]

Història

[modifica]

L'evidència arqueològica més antiga de campanes data del tercer mil·lenni a.C. i es remunta a la cultura Yangshao de la Xina neolítica.[3] S'han trobat campanes amb batall fetes de ceràmica en diversos jaciments arqueològics.[4] Les campanes de ceràmica es van convertir més tard en campanes de metall. A l'Àsia occidental, les primeres campanes apareixen el 1000 aC.[3]

Les campanes de metall més antigues, una trobada en el jaciment de Taosi i quatre en el d'Erlitou, estan datades al voltant de l'any 2000 a.C.[5] Les primeres campanes no només tenen un paper important en la generació de so metàl·lic, sinó que es podria dir que van exercir un paper cultural destacat. Amb l'aparició d'altres tipus de campanes durant la dinastia Shang (c.1600 - c.1050 aC), van ser relegades a funcions secundàries; en els jaciments de Shang i Zhou, també es troben com a part de l'equipament de carros de guerra i en collars de gossos.[6]

El llibre d'Èxode en la Bíblia indica que es posaven petites campanes d'or com a decoració a la vora de la túnica del summe sacerdot a Jerusalem.[7] Entre els antics grecs, les campanes s'usaven en campaments i guarnicions (tropes) i en les patrulles que anaven a visitar els sentinelles.[8] Entre els romans, l'hora del bany s'anunciava amb una campana. També les feien a la llar, com a element decoratiu i emblema, i es col·locaven campanes al voltant del coll de les vaques i ovelles perquè poguessin ser trobades si es perdien.

Usos diversos i altres

[modifica]

Senys de les hores

[modifica]

Un seny de les hores era una campana que tocava les hores. Habitualment estava instal·lada en el campanar d'una catedral o església important. En una primera fase el temps es mesurava amb rellotges de sorra vigilats vint-i-quatre hores al dia per funcionaris a sou. L'arribada dels primers rellotges mecànics, sovint molt imprecisos i poc fiables, no va eliminar el control amb rellotges de sorra. Amb la millora dels rellotges el temps fou controlat mecànicament i els campaners tocaven les hores manualment. Un progrés considerable dels rellotges i els mecanismes de percussió permeté que la campana de les hores toqués automàticament, sincronitzada amb el rellotge.

Algunes campanes de tocar hores dels Països Catalans estan ben documentades i la seva història es pot consultar: Barcelona,[9][10][11][12][13] València,[14] Palma,[15] Girona,[16] Lleida,[17] Tarragona,[18] ...

Campana de l'església de Santa Cecília (Fontova)

Religió catòlica

[modifica]

La religió catòlica promocionà l'ús de campanes i aqueixes foren emprades en diversos aspectes del culte.

Tocs ordinaris

[modifica]

En funció de la disponibilitat d'una campana única o de diverses campanes cada església o convent tenia determinades formes de tocar que anunciaven la missa (primer toc, segon toc, inici imminent), la mort d'una persona (tocs lents i malenconiosos), l'inici de la festa major (sota els auspicis de la santa o sant local).

Els escolans acostumaven a tocar una campaneta (simple o múltiple) en determinats moments de la missa i altres cerimònies.

Tocs d'oració

[modifica]
Article principal: Hores canòniques

Festes i commemoracions

[modifica]

La santificació d'una persona popular podia anar associada a grans festes i tocs de campanes generals. Per exemple, el 1614. s'organitzaren festes espectaculars a Barcelona per a celebrar la canonització de Teresa de Jesús.[19]

Via fora

[modifica]
Article principal: Via fora
Article principal: Princeps namque

La crida medieval «Via fora ab so metent», destinada a avisar els veïns d'un perill i convocar-los per a la defensa, emprava un toc especial de campana.[20][21][22][23][24]

Campanes de vaixells

[modifica]
Campana de llautó amb la inscripció «SS Discovery, Londres 1901» (Vegeu Expedició Discovery)
Article principal: Campana de vaixell

Un dels elements associat als vaixells tradicionals i moderns és la campana (campana principal). Feta servir per a fer senyals, marcar els canvis de guàrdia (i les hores en general) i avisar de la presència del vaixell (navegant o ancorat) en cas de boira.

Canons i campanes

[modifica]

Vegeu Antiga Foneria de Canons.

Campanes de bombers

[modifica]

Des de l'època de les bombes d'aigua tirades per cavalls, i fins i tot actualment, els vehicles de bombers es desplaçaven tocant una campana quan acudien a l'incendi.[25][26][27]

Campanes notables

[modifica]

La llista de campanes notables per algun concepte és molt llarga. Una petita mostra aleatòria a continuació.

Tractats sobre la construcció de campanes i similars

[modifica]
  • 1628. Girolamo Maggi. De Tintinnabulis.[29]
  • 1636-48. Harmonicorum. P. Mersenne. Volum IV: De Campanis.[30]
  • 1683. Disertatio historica de Campanarum materia et forma. Biertaedt.[31]
  • 1693. De Tintinnabulo Nolano. Percichelius.[32]
  • 1721. Traité des cloches. Jean Baptiste Thiers.[33]
  • 1849. Journal de l'architecture et des arts relatifs à la construction: revue des travaux exécutés en Belgique. Vanderauwera.[34]
  • 1857. Des cloches et de leur usage. A.Schaepkens.[35]
  • 1866. Jean-Baptiste-Benjamin Billon. Campanologie; etude sur les cloches et les sonneries francaises et etrageres. Avec une notice biographique par Charles Vasseur. F. Le Blanc-Hardel.[36]
  • 1877. John-Daniel Blavignac. La cloche. Etudes sur son histoire et sur ses rapports avec la societe aux differents ages. Precedees d'une notice sur l'auteur par Fleury. Grosset et Trembley.[37]
  • 1881. Pierre Chabat. Dictionnaire des termes employés dans la construction. Ve A. Morel et cie.[38]
  • 1936. Lluís Camos Cabruja: Dietari de l'obra del rellotge i la campana del castell de Perpinyà l'any 1356. "Homenatge a Antoni Rubió i Lluch", "Miscel.lània d'estudis literaris, històrics i artístics" vol 3, p. 423-446. Barcelona: Arxiu Històric de la Ciutat.[39]
  • 1953. Pau Barrufet: Les campanes del nostre campanar. Associació d'Estudis Reusencs, "Rosa de Reus", 3. Reus
  • 1961. Louis Ausseil: Le Carillon de la Cathédrale Saint-Jean de Perpignan. "C.E.R.C.A.", nos 13-14, Automne-Noël, p. 366
  • 1962. Louis Ausseil: La sonnerie de la chapelle haute du palais des rois de Majorque. "C.E.R.C.A.", n. 15, p. 80-83
  • 1964. Louis Ausseil: Cloches et fondeurs de cloches en Roussillon. "C.E.R.C.A.", n. 24, p. 142-144
  • 1964. Louis Ausseil: Archéologie campanaire, la cloche de Saint-Martin du Canigou (1483). “C.E.R.C.A.”, n° 26, Noël, p. 238
  • 1980. Andreu Barbarà - Josep Sánchez Real: El campanar, el rellotge i les campanes. “Butlletí”. Centre d'Estudis Alcoverencs. Alcover, octubre-desembre, p. 128-132
  • 1986. Louis Ausseil: Les fondeurs de cloches en Roussillon du XIVe au XIXe siècle, en “Conflent”, n. 139-140, 24e année, Bulletin du Groupe de Recherches Historiques et Archéologiques du Conflent, Prades, p. 3-160

Literatura i música

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. ↑ «Cognom Senyer.». Arxivat de l'original el 2012-03-12. [Consulta: 18 desembre 2010].
  2. ↑ «Els tocs de campana declarats Element Festiu Patrimonial d'Interès Nacional». Catàleg del Patrimoni Festiu de Catalunya. Departament de Cultura - Generalitat de Catalunya, 26-10-2017. [Consulta: 15 juliol 2021].
  3. ↑ 3,0 3,1 Falkenhausen, Lothar Von. Suspended Music: Chime Bells in the Culture of Bronze Age China (en anglès). University of California Press, 1993, p. 132. ISBN 978-0-520-07378-4 [Consulta: 8 febrer 2013]. «China seems to have produced the earliest bells anywhere in the world... the earliest metal bells may have been derived from pottery prototypes, which seem to go back to the late stage of the Yang-Shao culture (early third millennium BC)» 
  4. ↑ Huang, Houming. "Prehistoric Music Culture of China," in Cultural Relics of Central China, 2002, No. 3:18–27. ISSN 1003-1731. pp. 20–27.
  5. ↑ Falkenhausen (1994), p. 132, Appendix I pp. 329, 342.
  6. ↑ Falkenhausen (1994), 134.
  7. ↑ Èxode 28:33-34
  8. ↑ The National Cyclopaedia of Useful Knowledge, Vol III, (1847) London, Charles Knight, p.126.
  9. ↑ Barcelona (Spain). Consell de Cent Jurats. Manual de novells ardits: vulgarment apellat Dietari del antich consell barceloní ... Publicat per acort y á despesas del Excm. Ajuntament constitucional é iniciat per los ilustres senyors regidors D. Frederich Schwartz y Luna y D. Francesch Carreras y Candi en comissió del mateix excelentíssim Ajuntament. Henrich y companyia, 1895, p. 294–. 
  10. ↑ Angel Fábrega Grau; Juan Bassegoda Nonell La vida quotidiana a la Catedral de Barcelona en declinar el renaixement, any 1580: discurs d'ingrés. Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, 1978. ISBN 978-84-210-0356-5. 
  11. ↑ Barcelona (Spain). Rúbriques de Bruniquer: Ceremonial dels magnífichs consellers y regiment de la Ciutat de Barcelona. Impr. d'Henrich, 1912. 
  12. ↑ Joan Comes. Libre de algvnes coses asanyalades succehides en Barcelona y en altres parts. La Renaixensa, 1878, p. 484–. 
  13. ↑ Eduardo Támaro. Guia historico-descriptiva de la santa iglesia Catedral Basílica de Barcelona. Tip. Católica, 1882, p. 18–. 
  14. ↑ Vicente Boix. Historia de la ciudad de Valencia, 1845, p. 416–. 
  15. ↑ Joan Cortada i Sala. Viaje a la isla de Mallorca en el estío de 1845. Imp. de a Brusí, 1845, p. 54–. 
  16. ↑ Freixas i Camps, Pere. L'art gòtic a Girona: segles XIII-XV. Institut d'Estudis Catalans, 1983, p. 304–. ISBN 978-84-00-05481-6. 
  17. ↑ Universidad de Barcelona. Departamento de Historia Medieval. Acta historica et archaeologica mediaevalia 14-15. Edicions Universitat Barcelona, octubre 1994, p. 264–. ISBN 978-84-475-0454-1. 
  18. ↑ José Gudiol y Cunill. Nocions d'arqueología sagrada catalana. Tipografia Balmesiana, 1931, p. 501–. 
  19. ↑ Josep Dalmau. Relacion de la solemnidad con qve se han celebrado en la civdad de Barcelona las fiestas a la beatificacion de la Madre S. Teresa de Iesvs .... por Sebastian Matevad, 1615, p. 12–. 
  20. ↑ Víctor Balaguer. Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón, escrita para darla a conocer al pueblo recordándole los grandes hechos de sus ascendientes en virtud, patriotismo y armas, y para difundir entre todas las clases el amor al pais y la memoria de sus glorias pasadat por Victor Balaguer: Adornada con láminas abiertas on acero. Salvador Manero, 1863, p. 150–. 
  21. ↑ Lluís Cutchet. La Ciudadela de Barcelona: Cataluña vindicada. Impr. Nueva de Jaime Jepús y Ramon Villegas, 1858, p. 280–. 
  22. ↑ La Veu de Catalunya, 1891, p. 243–. 
  23. ↑ La Renaixensa: revista catalana. Administració y redacció, 1874, p. 39–. 
  24. ↑ Pedro IV (King of Aragon). Crónica del Rey de Aragón d. Pedro IV, El Ceremonioso, ó, del Punyalet. A. Frexas, 1850, p. 212–. 
  25. ↑ Québec (Province). Superior Court. The Montreal Law Reports: Superior Court. Gazette printing Company, 1889, p. 43–. 
  26. ↑ Edouard Thiers. Réorganisation des sapeurs-pompiers de Lyon: rapport présenté à la commission spéciale. Association typographique, 1881, p. 13–. 
  27. ↑ Victor Tissot. Voyage au pays des milliards. Shulz et fils, 1878, p. 248–. 
  28. ↑ Edward Walford; George Latimer Apperson The Antiquary. E. Stock, 1894, p. 161–. 
  29. ↑ Girolamo MAGGI. Hieronymi Magii: De tintinnabulis liber postumus. Franciscus Sweertius ... notis illustrabat. Editio novissima aucta, emendata,&figuris æneis exornata. sumptibus Andreæ Frisii, 1664, p. 23–. 
  30. ↑ Marin Mersenne. F. Marini Mersenni ordinis Minim. Harmonicorum libri. In quibus agitur de sonorum natura, causis, et effectibus: de consonantiis, dissonantiis, rationibus, generibus, modis, cantibus, compositione, orbísque totius harmonicis instrumentis... sumptibus Guillielmi Baudry, via Amygdalina prope Collegium Grassinorum, 1636, p. 2–. 
  31. ↑ Revue de Marseille et de Provence (en francès), 1883, p. 548 [Consulta: 4 febrer 2022]. 
  32. ↑ Giovanni Battista Pacichelli. Abb. Jo. Baptistae Pacichellii ... De tintinnabulo Nolano lucubratio autumnalis in qua d. Paulini, & cujuslibet sacro-profanum Aes Campanum juridice, ac philologice. Indice cum gemino. ex officina Camilli Cavalli, 1693, p. 9–. 
  33. ↑ Jean-Baptiste Thiers. Traitez des Cloches: et de la Sainteté de l'offrande du Pain et du Vin aux Messes des Morts, non confondu avec le pain & le Vin qu'on offroit sur les Tombeaux. Chez Jean de Nully, ruë S. Jacques, à l'image Saint Pierre., 1721. 
  34. ↑ Journal de l'architecture et des arts relatifs à la construction: revue des travaux exécutés en Belgique. Vanderauwera, 1849, p. 71–. 
  35. ↑ Schaepkens, A. Des cloches et de leur usage (en francès). Mortier, 1857, p. 7 [Consulta: 4 febrer 2022]. 
  36. ↑ Jean-Baptiste-Benjamin Billon. Campanologie; etude sur les cloches et les sonneries francaises et etrageres. Avec une notice biographique par Charles Vasseur. F. Le Blanc-Hardel, 1866, p. 7–. 
  37. ↑ John-Daniel Blavignac. La cloche. Etudes sur son histoire et sur ses rapports avec la societe aux differents ages. Precedees d'une notice sur l'auteur par Fleury. Grosset et Trembley, 1877, p. 4–. 
  38. ↑ Pierre Chabat. Dictionnaire des termes employés dans la construction. Ve A. Morel et cie, 1881, p. 230–. 
  39. ↑ Veny, À.M.J.. Scripta rossellonesa (en castellà). Institut d'Estudis Catalans, 2021, p. 62. ISBN 978-84-9965-619-9 [Consulta: 4 febrer 2022]. 
  40. ↑ Video: Pete Seeger - The Bells Of Rhymney - Live in Australia 1964

Vegeu també

[modifica]

Enllaços externs

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Campana
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Campana&oldid=33965195»