Vés al contingut

Capri

Aquest article tracta sobre l'illa d'Itàlia. Vegeu-ne altres significats a «Capri (desambiguació)».
Plantilla:Infotaula geografia políticaCapri
Imatge
Tipusilla Modifica el valor a Wikidata

Localització
Map
 40° 33′ 00″ N, 14° 14′ 00″ E / 40.55°N,14.233333333333°E / 40.55; 14.233333333333
PaísItàlia
RegióCampània
Ciutat metropolitanaCiutat metropolitana de Nàpols Modifica el valor a Wikidata
CapitalCapri Modifica el valor a Wikidata
Conté la subdivisió
Població humana
Població12.903 (2022) Modifica el valor a Wikidata (1.240,67 hab./km²)
Geografia
Part de
Superfície10,4 km² Modifica el valor a Wikidata
Mesura2,7 (amplada) × 6,3 (longitud) km
Banyat permar Tirrena Modifica el valor a Wikidata
Altitud589 m Modifica el valor a Wikidata
Punt més altMonte Solaro (en) Tradueix (589 m) Modifica el valor a Wikidata

Capri és una illa situada a la mar Tirrena, a la península de Sorrento, al costat sud del Golf de Nàpols a la regió de la Campània d'Itàlia. La seva població és d'uns 14.000 habitants.

Ha estat un centre d'estiueig des de l'època de la República Romana. Algunes de les seves principals atraccions són la Marina Piccola (el port petit), el Belvedere de Tragara (un gran passeig panoràmic ple de viles), els farallons ("faraglioni") o penya-segats de pedra calcària que es projecten sobre el mar, la Gruta Blava (Grotta Azzurra) i les ruïnes de les viles romanes imperials.

L'illa té dos ports: Marina Piccola, al sud, i Marina Grande, al nord (el port principal). La població d'Anacapri se situa al cim dels turons cap a l'oest.

Geografia

[modifica]
Mapa de Capri.

Té sis quilòmetres de longitud i gairebé tres quilòmetres d'amplada i uns 17 quilòmetres de costa. Capri té una àrea d'aproximadament 10,36 km². El seu terreny muntanyós culmina al puig Solaro amb 589 metres sobre el nivell del mar (accesible per telecadira des d'Anacapri) i el segueix el puig Tiberi amb 334 metres, ambdós situats a la part occidental de l'illa.[1] És particularment coneguda pels seus farallons, roques que surten del mar.

A diferència de les altres illes del Golf de Nàpols, Capri no és d'origen volcànic sinó sedimentari; formada per sòls calcaris que daten del Cretaci i, en menor mesura, de capes de l'Eocè i de toves provinents de volcans veïns. Des del punt de vista geològic, és l'extrem del sistema muntanyenc de la península de Sorrento, que és també calcària.[2]

S'hi cultiva l'olivera i la vinya, així com fruiters i horta. Cada dia arriben a Marina Grande nombroses excursions des del proper port de Nàpols. L'illa té dos municipis: Capri i Anacapri.

Història

[modifica]

S'hi han trobat restes paleolítiques.[3] Antigament era habitat pels telèboes, poble que es dedicava a la pirateria, suposadament emparentat amb la gent de l'Acarnània. Va passar després als napolitans fins que August la va descobrir com un lloc adient per a la seva salut i la va passar a domini imperial, donant als napolitans a canvi l'illa d'Enària (Ischia), que era més rica. Els romans l'anomenaven Capreae. August la visitava sovint i hi passava alguns dies. L'any 27 Tiberi va establir a l'illa la seva residència permanent, i hi va viure els darrers deu anys de la seva vida, segons Tàcit més per la seva inaccessibilitat que per la seva bellesa. Hi va construir una dotzena de vil·les, les ruïnes d'algunes de les quals encara es veuen. Hi havia a l'illa dues ciutats antigament però en temps d'Estrabó ja només en quedava una que segurament és l'actual Capri.

Referències culturals

[modifica]
La Gruta Blava (Grotta Azzurra)

Durant la segona meitat del segle xix, Capri es va convertir en un lloc popular per a artistes, escriptors i altres celebritats europees. El llibre que va generar la fascinació per Capri al segle xix a França, Alemanya i Anglaterra va ser "Entdeckung der blauen Grotte auf der Insel Capri" ("Descobriment de la Gruta Blava a l'illa de Capri") pel pintor i escriptor alemany August Kopisch, en què descriu la seva estada a l'illa el 1826 i el seu descobriment de la Gruta Blava.

John Singer Sargent: Cap d'una noia de Capri, 1878

John Singer Sargent i Frank Hyde es troben entre els artistes destacats que es van quedar a l'illa al voltant de la dècada de 1870. Sargent és conegut per la seva sèrie de retrats amb la model local Rosina Ferrara. L'artista i aventurer anglès, John Wood Shortridge, va adquirir un "fortino" a la Marina Piccola en la dècada de 1880 (més tard transformada en una vila privada per Dame Gracie Fields) i es va casar amb una noia de Capri, Carmela Esposito. Va establir una estreta amistat amb el novel·lista anglès George Gissing, que proporciona un resum colorit i perspicaç de les seves estades amb Shortridge en les seves "Published Letters by George Gissing". Claude Debussy fa referència als turons de l'illa en el títol del seu preludi impressionista "Les collines d'Anacapri" (1910). Capri és l'escenari de "The Lotus Eater" (1945), una història breu de Somerset Maugham. A la història, el protagonista d'Hendon, que forma part del barri de Barnet de Londres, arriba a Capri durant unes vacances i està tan encantat pel lloc que renuncia al seu càrrec i decideix passar-hi la resta de la seva vida. El novel·lista britànic Compton Mackenzie va viure allí des de 1913 fins a 1920, amb visites posteriors, i va establir algunes de les seves obres a l'illa (per exemple, "Vestal Fire", 1927).

A més de ser un refugi per a escriptors i artistes, Capri va servir com un lloc relativament segur per a homes i dones homosexuals estrangers que volien portar una vida més oberta; a un petit nucli d'ells els va atreure viure allà, convivint en certa manera amb els artistes esmentats anteriorment. El poeta August von Platen-Hallermünde va ser un dels primers. Jacques d'Adelswärd-Fersen va escriure la novel·la "Et le feu s'éteignit sur la mer" (1910) sobre Capri i els seus residents a principis del segle xx, causant un petit escàndol. La vida de Fersen a Capri va ser objecte de la biografia de Roger Peyrefitte, "L'Exilé de Capri". Una presentació satírica de la colònia lesbiana de l'illa es realitza a la novel·la de Mackenzie de 1928, "Extraordinary Women" (no relacionada amb la pel·lícula dominicana del mateix nom), inspirada en els assumptes de la pintora americana Romaine Brooks (en la novel·la, sota el pseudònim d'Olimpia Leigh).[4] Un dels exiliats homosexuals més famosos de l'illa era Norman Douglas; la seva novel·la "South Wind" (1917) és una descripció fictícia dels habitants i visitants de Capri, i altres obres seves tracten sobre l'illa, incloent "Capri" (1930) i el seu últim treball, "A Footnote on Capri" (1952).

Les memòries ambientades a Capri inclouen "Aria di Capri " d'Edwin Cerio (1928), que conté una sèrie d'assaigs històrics i biogràfics sobre l'illa, incloent un homenatge a Norman Douglas; "La història de San Michele" (1929) del metge reial suec Axel Munthe (1857-1949), que hi feu construir la Villa San Michele, on fi fixà la seva residència, i el "Greene a Capri: una memòria" de Shirley Hazzard (2000), sobre la vida de l'escriptor a l'illa. Graham Greene tenia una casa a la ciutat d'Anacapri, a la part superior de l'illa, on vivia amb la seva amant Catherine Walston.[5]

"L'última legió", una novel·la històrica de fantasia de Valerio Massimo Manfredi, està parcialment ambientada a l'illa de Capri, on Ròmul està empresonat després d'un fracassat intent de rescat d'Aureli a Ravenna. Ròmul descobreix l'espasa de Juli Cèsar amagada en una de les viles de Tiberi, que es revela al final de la novel·la com la llegendària espasa Excalibur. Parts de l'adaptació cinematogràfica de 2007 van ser filmades posteriorment a l'illa.

El cantant francès Hervé Vilard va obtenir un èxit internacional de 1965 amb la cançó "Capri c'est fini".

Referències

[modifica]
  1. «Guide touristique». [Consulta: 2 desembre 2016].
  2. «Guide touristique». [Consulta: 2 desembre 2016].
  3. Mussi, Margherita. Earliest Italy: An Overview of the Italian Paleolithic and Mesolithic (en anglès). Springer, 2011, p.6. ISBN 0306464632. 
  4. «Capri Island APP, Personalities, Romaine Brooks». Arxivat de l'original el 2012-01-13.
  5. Hazzard, Shirley. Greene on Capri. Nova York: Farrar, Straus and Giroux, 2000, p. 4. 

Enllaços externs

[modifica]