Carla Kimhi
| |||
| Nom original | (de) Carla Berenson (he) קרלה ברנסון  | ||
|---|---|---|---|
| Biografia | |||
| Naixement | 1930 (93/94 anys) Viena (Àustria) | ||
| Residència | Israel (1948–) Mandat Britànic de Palestina (1944–1948) Madrid (1942–1944) Acs (dècada del 1940–1942) | ||
| Religió | Judaisme | ||
| Activitat | |||
| Ocupació | actriu, traductora, directora d'orquestra, productora musical | ||
| Cronologia | |||
| 1933-1945 | persecució dels jueus durant el nazisme (Andorra)
| ||
.jpg)
Carla Kimhi (nascuda com a Carla Berenson o Carla Bernson; Viena, 1930)[1][2] és una traductora, actriu i directora d'orquestra israeliana d'origen austríac.[3]
L'aparició del seu cas l'any 2015 explica l'exili de la persecució nazis a les primeries del decenni del 1940 i la protecció que trobà per part de les autoritats andorranes al Pas de la Casa durant un requeriment i quasi detenció per part de les SS alemanyes.[3] Quan sortí a la llum, es convertí en un dels testimonis personals més destacats en la recuperació contemporània de la memòria històrica nacional sobre l'impacte de l'Holocaust al Principat d'Andorra.[4][5]
Posteriorment, exercí diferents oficis, des de pilot militar fins a la interpretació simultània. També destacà en diversos àmbits en el món teatral i musical d'Israel, tant pel que fa a la producció en un segell discogràfic com en la direcció d'orquestra, sobretot al capdavant d'una agència de música clàssica i de la Orquestra de Cambra Quibuts, que sota el seu lideratge dugué a terme diverses gires internacionals.[6][7]
Biografia
[modifica]Infància, persecució nazi i protecció andorrana
[modifica]Carla Berenson,[1] Bergson[2] o Bernson[6] naixé el 1930 a Viena, filla de la família benestant jueva[4][5] de Hannah i de Sigmund Bernson (n. 1890), un advocat que s'havia enriquit en el comerç de la fusta.[6][8] Quan encara era una nena, el març del 1938, arran de la invasió i consegüent annexió de l'Alemanya nazi a Àustria (l'Anschluss), hagué de fugir a l'exili amb els seus pares i el seu germà.[4] Prengueren el cotxe de matinada fins a la frontera amb Txecoslovàquia, però no pogueren travessar la frontera i van fer mitja volta, també debades amb la frontera d'Hongria. Aquella mateixa nit deixaren el cotxe a l'estació de Viena i varen comprar bitllets de tren cap a Itàlia per després moure's per França.[4][6] Els primers quatre anys els passaren en domini francès com a il·legals i entre París, Normandia i, finalment, amb algunes detencions a son pare de les quals se'n sortí, s'establiren a la vila occitana d'Acs.[4][6] Durant aquell temps tota la família treballà en diverses granges, on hi trobaren refugi i certa protecció.[6]
A mitjan novembre del 1942, quan Berenson ja tenia 12 anys, la família hagué de fugir novament i a tot estrop tan bon punt el domini militar nazi s'estengué no només en la França de Vichy, sinó també en la coneguda com a França lliure i fins a les fronteres amb Espanya.[5] La nit de la fugida, el pare de Berenson demanà a un amic de la vila, a través de les xarxes d'evasió i resistència, que els portessin en cotxe fins al Pas de la Casa.[2][5] El vehicle s'aturà a les cinc de la matinada a només dos quilòmetres de la duana enfilant la carretera del port.[2][5][6] La família baixà del vehicle, travessà les fredes aigües de tardor del riu Arieja i grimpà un pendent fins a la carretera, ja en territori andorrà.[3][6] Tanmateix, des del vessant francès, albiraren que ja hi onejava l'esvàstica nazi des de feia poques hores: dos soldats de les Schutzstaffel (SS) varen veure'ls escalar el terrapè i sortiren de la garita, s'hi aproparen per a demanar-los els passaports i els varen requerir per a detenir-los, fer-los passar a terreny francès i deportar-los.[9][10] Segons el propi testimoni de Carla Berenson, un dels soldats nazis afirmà en un pobre francès «aquesta gent són la meva presa».[6]
En aquell instant, dos agents del Servei d'Ordre andorrà a càrrec de la frontera es van personar en l'incident, possiblement coneixedors de l'evident perill de la situació per la condició jueva dels Berenson,[1] i varen instar els dos soldats nazis a fer marxa enrere, sortir de la jurisdicció andorrana i tornar cap a la duana francesa.[2][4][10] Varen foragitar-los amb l'argument que ells no tenien visat per accedir a Andorra, que no tenien potestat per fer-hi res i que havien de tornar per on havien vingut.[6]
Un cop els nazis marxaren, els agents andorrans els varen acollir, alimentar[6] i els informaren que el director del Servei, càrrec llavors ocupat per Secundí Tomàs Roca,[11][12] els duria a un hotel de les Escaldes.[5] Les diverses fonts apunten que aquest allotjament es correspon molt possiblement amb l'actual Hotel de la Muntanya,[8][10] on un guia els havia de recollir per tal d'ajudar-los a travessar el Pirineu fins a Espanya.[8] La família, però, que no tenia diners per a pagar el guiatge, es veié obligada a vendre's les joies a una família benestant escaldenca: la mare vengué la seva cadena d'or i un pinçanàs de vori d'assistir a l'òpera, amb la promesa dels compradors de retornar-los en un futur (tot i que això darrer ja no ocorregué, puix que la petita Carla no tornà a Andorra fins gairebé tres quarts de segle després).[6]
Un cop els fou assignat un guia de muntanya, Pierre, la travessa durà entre quatre i cinc dies durant els quals s'hagueren d'amagar de dia i avançar de nit. Dormiren en bordes, barraques o al ras fins que arribaren al seu destí, prou endins de l'Estat espanyol per a no ser deportats cap al vessant francès.[6][8] Un camperol els allotjà la primera nit, els serví un àpat calent i els donà la instrucció de pujar a qualsevol autobús per tal de poder lliurar-se a les autoritats espanyoles, un pas necessari i ràpidament perquè quedarien detinguts pel vigilant que sempre apareixia al vehicle.[6] Varen pujar a un autobús a l'estació de la Seu d'Urgell i durant el trajecte foren detinguts per la Guàrdia Civil de l'Espanya franquista, fet que els comportà la detenció i l'engarjolament en diverses presons.[5][6][8] Carla Berenson i la seva mare foren separades del seu pare i el seu germà i hagueren de dormir sovint al terra de la cel·la.[6] Passat un temps, acabaren durant dos anys a Madrid[5][8] i ella emmalaltí, fet pel qual la traslladaren a un orfenat catòlic i, poc després, una organització jueva estatunidenca li aconseguí un passatge de vaixell per a desembarcar a Haifa (en el llavors Mandat britànic de Palestina) amb altres refugiats.[6] Amb la resta de la seva família, també aconseguiren visats del Regne Unit cap a Palestina durant la creació de l'estat israelià.[8][10]
Maduresa i trajectòria posterior
[modifica]Kimhi exercí posterior en el món de les arts teatrals i musicals. En primer lloc, com a directora assistent en un teatre israelià. I en segon terme, fou directora de dues orquestres, una de les quals organitzada com a quibuts i amb la qual, entre les darreries del decenni del 1970 i les primeries dels anys 1980, havia organitzat dos gires europees, una de 24 concerts a Mèxic i una altra de 36 actuacions als Estats Units d'Amèrica i al Canadà.[7] El seu rol com a directora i les particularitats de gestió d'aquesta orquestra foren protagonistes d'un reportatge del The New York Times el 1982, obra del prestigiós crític musical estatunidenc Bernard Holland.[7]
Recuperació de la memòria històrica del seu cas
[modifica]El cas fou confirmat quan Carla Kimhi fou portada el 2015, en visita oficial, a trobar-se amb l'expolicia Daniel Armengol Millat, que havia servit al Servei d'Ordre andorrà (després reanomenat com a Cos Nacional de Policia) des del 1940 fins al 1979, durant un llarg període també com a cap del cos.[13][14] A cent anys, Armengol Millat reconegué que la recordava perfectament, atès que havia vist diversos refugiats, però no pas encara tota una família sencera.[6]
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 1,2 C., M. ««Gràcies, gràcies i, de nou, gràcies!»». El Periòdic d'Andorra, 30-01-2015 [Consulta: 18 juliol 2023].
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 Luengo, A. «‘Achtung’: els nazis, al Pas». Bondia, 19-02-2020 [Consulta: 18 juliol 2023].
- ↑ 3,0 3,1 3,2 Da Costa, Marisa «Kimhi, exrefugiada jueva al país, exposa el seu singular testimoni». El Periòdic d'Andorra, 30-01-2015 [Consulta: 19 juliol 2023].
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 «La fugida del nazisme, en primera persona» (
De subscripció o mur de pagament). Diari d'Andorra, 30-06-2015 [Consulta: 18 juliol 2023].[Enllaç no actiu]
- ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 5,6 5,7 Farré, Laia «Testimoni de l'horror». SER [Andorra la Vella], 30-01-2015 [Consulta: 18 juliol 2023].
- ↑ 6,00 6,01 6,02 6,03 6,04 6,05 6,06 6,07 6,08 6,09 6,10 6,11 6,12 6,13 6,14 6,15 6,16 6,17 Rabinovich, Abraham «Carla» (en anglès). The Jerusalem Post, 10-12-2015. Arxivat de l'original el 19 juliol 2023 [Consulta: 19 juliol 2023].
- ↑ 7,0 7,1 7,2 Holland, Bernard «They work on kibbutzim and tour the world» (en anglès). The New York Times, 31-01-1982 [Consulta: 26 agost 2023].
- ↑ 8,0 8,1 8,2 8,3 8,4 8,5 8,6 J.M., E. «Una jueva fugitiva dels nazis agraeix als andorrans que li salvessin la vida». BonDia, 29-01-2015. Arxivat de l'original el 6 juliol 2016 [Consulta: 8 octubre 2023].
- ↑ Victor, Reolid «Carla Kimhi, testimoni directe de la Segona Guerra Mundial a Andorra». Ràdio i Televisió d'Andorra, 29-01-2015 [Consulta: 19 juliol 2023].
- ↑ 10,0 10,1 10,2 10,3 Lluch, Guillem «"Gràcies per salvar-me la vida, Andorra"». Ara Andorra, 29-01-2015 [Consulta: 19 juliol 2023].
- ↑ Valls, 2006, p. 155.
- ↑ Noya, Bru «El Cos de Policia compleix 90 anys». Altaveu, 15-05-2021 [Consulta: 19 juliol 2023].
- ↑ «Mor als 103 anys Daniel Armengol Millat». Ara Andorra [Andorra la Vella], 26-01-2019 [Consulta: 19 juliol 2023].
- ↑ «Mor Daniel Armengol Millat als 103 anys» ( De subscripció o mur de pagament). Diari d'Andorra, 27-01-2019.
Bibliografia
[modifica]- Valls, Àlvar. Diccionari enciclopèdic d'Andorra. Andorra la Vella: Fundació Crèdit Andorrà, 2006. ISBN 978-99920-1-629-9.