Vés al contingut

Carrer Primer de Maig (Sitges)

Infotaula de vial urbàCarrer Primer de Maig

Modifica el valor a Wikidata
Tipuscarrer Modifica el valor a Wikidata
Situació
Entitat territorial administrativaSitges (Garraf) Modifica el valor a Wikidata
Map
 41° 14′ 06″ N, 1° 48′ 25″ E / 41.235°N,1.807°E / 41.235; 1.807

El carrer Primer de Maig de Sitges es troba al centre de la vila entre la plaça Indústria i el passeig de la Ribera. El seu nom oficial és "Primer de Maig de 1838", en referència a la data en què Sitges va resistir l'atac d'una partida carlina durant la primera guerra carlina.

Història

[modifica]

Almenys des dels anys 60 aquest carrer és conegut amb el nom de 'carrer del Pecat'. En temps franquistes era molt complicat trobar oferta d'oci nocturn tant a Catalunya com a la resta d'Espanya i en aquest carrer se n'hi podia trobar concentrada molta. Actualment segueix concentrant gran part de l'ambient nocturn sitgetà.

Referències literàries

[modifica]

Terenci Moix hi fa passar alguns dels episodis més significatius de la seua novel·la El dia que va morir Marilyn. El següent fragment dona vivaçment l'ambient que s'hi devia viure en esbojarrades nits de festa en aquells anys seixanta:[1]

« Perquè ara, abans que l'estiu no s'acabi del tot, Bruno Quadreny ha tornat a Sitges. Un capvespre encara tebi, que barreja una cançó universal amb un miler de riallades borratxes; aquest moment últim de l'estiu (aquest estiu present, anys vuitanta, un tros més cap al 2000), Bruno i Sitges han tornat a coincidir. "Aniríem al llit i tot seria el mateix. Ni el temps tornaria ni jo et podria estimar més del que es pot estimar, més del que mai podré estimar." Sitges s'està morint d'una última alegria d'estiueig. Ara, del cotxe de l'anglesa estant, les casetes es veuen blanques com sempre havien estat; sempre, d'abans que ell naixés; cada estiu, després que els cinquanta li portessin les vacances i abans que els seixanta les acabessin; sempre blanques, les casetes, sota les palmeres bressades per un oreig que era el miracle renovat i tanmateix habitual de les calors de la vila. Els carrerons s'aboquen cap a mar; l'església, amb aquell color de pluja recent, protegeix els carrers renaixentistes a l'esquena de l'absis. De la punta del Negret estant, Bruno Quadreny se sent reconfortat pel vent i observa el capvespre i estima la retrobada. "Tot sembla com abans i és com si el món estigués més foll." (...)

A mesura que baixava pel carrer Parellada, la nebulosa del dissabte suburenc m'arrossegava sense pietat. La proporció tampoc no era la mateixa: a la picabaralla (típica dels anys cinquanta) entre l'antic senyoriu de la vila, els pobletans i els nou-rics, s'hi oposava ara l'excés de cent races, cent llengües, mil formes de desitjar condensades en la mateixa orinalada turística: la mescla excitadora de plaers a l'abast de la massa. Les veus m'agafaven, m'embolcallaven, em van esfondrar; i quan deixava enrere Parellada, abans que el carrer no caigui en la foscúria de la placeta dels til·lers i la font, em vaig sentir atacat per una nova fuetada de llum; boutiques i bars i snacks i restaurants i "grills" i blonds i brunes i nus i mig vestits i discos xisclaires i macarres i afiliats a la confraria de Sodoma i dandis i bohemis i xinesos i barrets de palla i arracades op i cuixam i estómacs i lamés i joies bones, vet aquí en què s'havia convertit aquell carrer Dos de Maig, on les minyones venien a comprar el pa. I parlo dels anys cinquanta, i el carrer era solitari i només hi havia dues botigues i el sol hi cremava tant que quan baixàvem a la platja solíem evitar-ho, agafant un altre camí.

Després, quan els éssers de tots els meus mesos a totes les contrades del món on he viscut es barrejaven amb els éssers de la meva infantesa de Sitges, vaig sentir un xoc molt fort, una angoixa molt joiosa, una fuetada d'esglai i felicitat, dels abismes de la qual ni tan sols es podia recollir una espurna de futur.[2][1]

»

Curiositats

[modifica]
  • Durant el franquisme es va canviar de nom aquest carrer a 'Dos de Maig', motiu pel qual molts visitants encara avui segueixen buscant-lo amb aquest nom.
  • Ricard Urgell, fundador del grup de discoteques Pacha, abans de començar amb aquest projecte va obrir-hi el bar Titos.

Referències

[modifica]
  1. 1,0 1,1 Soldevila i Balart, Llorenç, 2009. Comarques barcelonines. Geografia Literària, núm. 1. Barcelona: Editorial Pòrtic. ISBN 9788498090826. Pàg. 133.
  2. Terenci Moix, El dia que va morir Marilyn, pàgs. 7-8 i 11-12.

Enllaços externs

[modifica]