Carretera de Collblanc

Carretera de Collblanc

Avinguda de l'Hospitalet de Llobregat que comença a la Riera Blanca, just a la frontera del terme municipal hospitalenc i la ciutat de Barcelona i acaba a la frontera amb el municipi d'Esplugues de Llobregat. És un dels eixos principals del barri de Collblanc, al districte Collblanc-La Torrassa.

Aquesta carretera, com es configura actualment, va ser construïda a la dècada de 1760 (entre 1763 i 1765) i al seu pas per l'Hospitalet, aprofitava el traçat de l'antic camí de Barcelona a Esplugues. Era la carretera de Madrid a Barcelona que va fer construir Carles III i que enllaçava amb França a través de la Jonquera.

Història fins al segle XVII

En relació al traçat de la Via Augusta al pas pel Llobregat, Xavier Menéndez i Josep Maria Solias (1997) defensen que tant el Camí ral com el de Provençana responen a una mateixa realitat que s'originaria en època romana. Creuen que els dos camins són alternatius i complementaris i conformen ambdós la Via Augusta de Barcelona al Llobregat i a Martorell.

Fins al segle XVIII l'antic camí de Collblanc es coneixa com a Camí de Dalt, per oposició al camí de baix, l'antic camí de Provençana, l'actual carretera de la Bordeta, que després passa a ser el carrer de Sant Eulàlia, el carrer Major de l'Hospitalet i que va en direcció a Cornellà i Sant Boi. Just a Collblanc el camí de dalt es trobava amb el Camí de la Travessera –avui, Travessera de les Corts- que travessava la meitat de dalt del pla de Barcelona, des de Sant Andreu fins a aquest punt. A la cruïlla on es trobaven els dos camins hi havia hagut una creu de terme –potser, en origen, una fita més antiga.

Des dels Inforcats, el tram més curt de la Via Augusta és el que coincideix amb l'antic Camí Reial o Ral. Aquest, des d'època medieval, seguí l'antiga ruta romana, i justament ha estat la ruta per anar a Tarragona i el centre de la Península fins fa pocs segles. El Camí Ral va ser substituit per la Carretera Reial, construida per Carles III al segle XVIII.

Durant el segle XVII s'hi va construir una capella que estava dedicada a la Mare de Déu de la Mercè. L'any 1888 es concedí permís per fer-hi la missa dominical. Es tractava d'una capella molt petita (5 x 10 m). La façana semblava tenir restes de decoració esgrafiada, un òcul i un petit campanar de cadireta. Es tractava de la capella d'una masia, Can Saurí, de la que l'edifici que es veu a mà dreta a la imatge podria ser una part. La capella, dedicada a la Mare de Déu de la Mercè, apareix citada en documents des de principis del segle XIX, tot i que probablement fos construïda al segle XVII o XVIII. L'any 1920 esdevé tinença parroquial. Cinc anys després es posava la primera pedra del nou temple, més gran, de Sant Ramon Nonat. Tres mesos més tard l'edifici, encara en obres esdevenia seu de la nova parròquia de Sant Ramon Nonat.

L'any 1684 Miquel Oliver de la Torre sol·licita un permís per a establir un hostal i poder vendre qualsevol mercaderia en un tram del camí de dalt al seu pas per Collblanc. El comú de l'Hospitalet li concedí el permís l'any 1693. L'hostal va prosperar i ben aviat es va conèixer amb el nom d'Hostal de Collblanc o Hostal de la Creueta, per la creu de terme que hi havia prop de l'hostal.

L'hostal va continuar funcionant després de la construcció de la nova carretera reial i fins a l'any 1852. Aquell any l'hostal, propietat de l'ajuntament, va sortir a subhasta. Va patir atacs greus durant el setge de Barcelona de 1714 i, especialment, durant la Guerra del Francès, l'any 1808.

A més d'hostal fou també botiga, taverna i fleca. Era un edifici senzill, amb un pati, un cobert, un menjador i un altell on s'hi dormia sobre la fusta o en la pallissa que hi havia al costa, on també hi havia les cavallerisses. El negoci de l'hostal va anar baixant en paral·lel amb la puixança dels hostals i tavernes de Sants i Hostafrancs i amb l'aparició de més oferta pels voltants. Segons sembla, l'any 1852 l'hostal oferia un aspecte ruïnós que no convidava a entrar-hi i menys a quedar-s'hi a passar la nit.

Des de l'any 1852 l'hostal va passar per diferents mans i tenir difernets usos: va ser una fàbrica de fòsfors, habitatge, taverna, botiga o sastreria (3). Finalment, l'any 1922 va rebre el permís d'enderroc i es va acabar enderrocant alguns anys més tard. Segons sembla, l'hostal formava una renglera de cases que estaven enretirades de la carretera de Collblanc. Segons algunes fonts, l'antic hostal estaria situat 47 o 49 de la carretera, a la cantonada amb el carrer Progrés.

Segle XVIII

Tocant a la frontera municipal amb Sants, l'Ajuntament de l'Hospitalet va rebre en donació el 1727 un hostal, que també feia de botiga i fleca, i que encara que no es pot assegurar, sembla que estava en la cantonada de la carretera i l'actual carrer Progrés, aleshores, la cruïlla dels camins d'Esplugues i la Travessera. Al seu costat es van anar alineant alguns altres edificis, protagonitzant el pas de carretera a carrer.

La carretera fou construïda en la dècada de 1760 aprofitant, al seu pas per l'Hospitalet, el traçat de l'antic camí de Barcelona a Esplugues. Era la carretera de Madrid a Barcelona que va manar construir Carles III. Durant el segle XVIII discorria entre camps de cereals i vinyes, masies i casalots, entre els quals destaquen les vil·les neoclàssiques incomprensiblement ignorades per estudiosos i institucions: la Pubilla Casas i Can Rigalt. També és molt interessant Ca n'Oliveres (ja a Esplugues) i ho era fins a la seva desaparició Cal Capellà (a Pubilla Casas). Als edificis esmentats, s'uní la Torre Barrina, construïda el 1867, una residència d'estiueig, amb uns jardins molt extensos.

Eren vil·les d'estiueig de propietaris i de propietaris barcelonins que regentaven finques extenses. D'una banda, la mansió de la  pubilla  que donaria nom al barri, Josefa Casas i Clavell, inaugurada el 1772 a prop de l'actual carrer de l'Antic Travessa i, de l'altra, a una distància relativament propera, abans de travessar el torrent Gornal, la mansió d'una altra hereva, Lluïsa Francesca Rigalt, que va ser reconstruïda a la dècada de 1750, inspirant-se en l'estil del genial arquitecte italià Andrea Palladio. La casa, que era el centre d'una gran explotació agrària, esdevingué un magnífic edifici de tres plantes, capella i annexos, amb obertures als quatre vents i jardins d'estil versallesc amb llacs i cascades. És un dels exemples d'arquitectura neoclàssica catalana més importants. Per al descans dels viatgers, a l'altra banda de la carretera, els propietaris van fer construir uns bancs i una font rematada amb un rellotge de sol original en forma d'esfera, tot de pedra. El rellotge ha estat exposat al pati del Museu de l'Hospitalet.

La mansió de can Rigalt va continuar habitada malgrat l'intens deteriorament que va patir. Consta com a darrer masover Gerard Piera. Des de finals del segle xix i durant el primer terç del xx, en el marc de les sempre presents conseqüències derivades del veïnatge amb Barcelona, les bòbiles i altres indústries van ana reduint el cultiu dels camps dels dos costats de la carretera. Els cultius van estar intensament afectats a finals del segle xix per la crisi de la fil·loxera el període en què es va iniciar el procés urbanitzador.

Entre finals del segle xviii i els primers anys del xix a la carretera de Collblanc era tradició fer-hi parada per la Fira de Bens. Fira que se celebrava per Pasqua, entre la tarda de Dijous Sant i el migdia de Divendres Sant, aprofitant la fira que es feia a la capital catalana, al Passeig de Sant Joan. Ramaders i pastors d'arreu de les rodalies portaven els seus ramats a vendre a Barcelona per Pasqua. El xai era el protagonista d'aquesta festa en record de la Pasqua jueva.

La carretera de Collblanc era una de les vies d'accés a Barcelona venint del sud i els ramaders feien parada el dia abans de fer la fira de Barcelona, per descansar i rendibilitzar les transaccions. Els ramats se situaven a banda i banda de la carretera, en el tram comprès entre el passatge de La Riera, a tocar dels burots i dels límits del terme municipal, i el carrer de Llobregat. Com en la majoria de fires, venedors d'altres rams aprofitaven la concentració de gent per vendre els seus productes. Els forners de la zona feien una coca coneguda com les coques de be. Els xais que es compraven aquest dia, s'engreixaven 50 dies fins la segona Pasqua o Pasqua Granada, quan es sacrificaven per servir a taula. Durant aquests 50 dies era freqüent veure xais pels camps del barri, que encara no estava edificat com en l'actualitat.

Segle XIX

El 1825 s'instal·là una indústria química a la carretera de Collblanc, aprofitant que era un paratge ben comunicat amb Sants i poc poblat. El 1838 se li afegí una altra. En 1845 hi havia una manufactura tèxtil.

Vers el 1876 es construí una canalització d'aigua que arribava a la carretera, cosa que va permetre la instal·lació de fàbriques diverses, com ara tres bòbiles el 1889, el Fum d'Estampa (una fàbrica de tints, 1901) i Rosich (una fàbrica d'hules, 1902).

A mitjans del segle XIX ja hi havia vint-i-dues cases a la carretera, en les que vivien setanta-cinc famílies! Aquesta altíssima ocupació de les cases és un fenomen habitual quan existeixen processos d'immigració, siguin els immigrants de Catalunya -com en aquest cas- de la resta d'Espanya o de l'estranger. El 1900 ja hi havia una cinquantena d'habitatges en els quals residien tres-centes persones. La mostra de que Collblanc era llavors un apèndix de Sants la tenim en què tocant a la carretera es construí el cementiri d'aquella localitat, el 1878. A partir del 1896 s'inicià la urbanització dels terrenys situats al sud de la carretera i s'aturà el creixement urbanístic al llarg d'aquesta.

Entre el 1870 i el 1900 existien una dotzena de cases disperses al llarg del camí de la Riera Blanca. El 1914 es construí el transformador d'electricitat de l'empresa “Riegos y Fuerzas del Ebro, S.A.” que era el final de les línies d'alta tensió que travessaven el Samontà hospitalenc. En aquesta central es transformava l'electricitat de 110.000 a 25.000 volts, i des d'ella es subministrava a bona part de Barcelona. Era coneguda com a l'Estació receptora de La Canadenca.

En 1895 Esteve Creus i Frederic Bessacier proposaren urbanitzar els carrers Creus (més tard, Llobregat) i Fondevila (Progrés) i Besa, al sud de la carretera de Collblanc, i perpendiculars a aquesta. El 1898 foren Silvestre Pujós i Francesca Costa els que obriren carrers per sota de la carretera.

A partir de l'Octubre de l'any 1880, a la carretera de Collblanc lindant amb el barri de Sants, es van crear “els fielato”, “Burots” a Catalunya. Eren el nom popular que rebien les casetes de cobro municipals sobre el tràfic de mercaderies. -fonamentalment queviures-. S'instal·laven a tots els vials d'entrada a les ciutats i feien de recaptadors de l'impost que les mercaderies havien de pagar al Municipi on entraven i que es van mantenir fins a l'any 1962.

Segle XX

El 1902 també s'inicià la urbanització de l'altre extrem del turó, la Torrassa, i aviat es va veure que l'alineament dels dos nous vials no eren adequats al futur creixement de la zona, i, per tant, van patir un gir d'uns quants graus, que encara és visible en l'inici del carrer Progrés.

Durant la Guerra Civil espanyola a la Carretera de Collblanc, número 63 s'hi va construir un refugi antiaeri, que fou descobert arran de les obres rehabilitació de la Torre Barrina. No se sap si es correspon amb el refugi de la Torre Barrina, situat igualment a la Carretera de Collblanc i que encara existeix actualment. Podria tractar-se del número 7 que apareix al plànol de 1940 de refugis hospitalencs. [1]

Un gran pont de pedra salvava el pas de les aigües de la riera Blanca i feia de delimitació entre els termes de l'Hospitalet i de Barcelona. A l'entrada d'aquest darrer hi havia una gran tanca corredora que arribava a l'amplada de la carretera.

El 1969 es va inaugurar l'estació de metro ubicada a la carretera de Collblanc, com capçalera del primer tram de la Línia V —i amb el nom de San Ramón— fins que el 1982, amb la reorganització dels números de línies i canvis de nom d'estacions, va adoptar el nom actual. A l'estació de la L9/L10 del metro de Barcelona hi fan parada trens de la L9 Sud i la L10 Sud. La L9 es va posar en funcionament el 12 de febrer de 2016. L'arribada de la línia 10 es va acabar produint el 8 de setembre del 2018, i aquesta mateixa estació va esdevenir-ne la capçalera de la línia, de forma temporal.

Patrimoni arquitectònic de la Carretera de Collblanc

Al llarg de la Carretera de Collblanc es poden trobar diversos edificis i emplaçaments amb un destacat valor històric i arquitectònic

• Casa Pairal de Pubilla Casas
• Estació receptora de La Canadenca
• Can Rigalt
• Escut de Can Rigalt
• Pont de Carles III
• La Torre Barrina, o la Marquesa
• Parc de la Marquesa
• Refugi de la Guerra civil de la carretera de Collblanc
• Cementiri de Sants
• Gratacel de l'Hospitalet. Casa Pons
• Antiga capella Mare de Déu de la Mercè
• Rellotge de sol de la casa de la carretera de Collblanc, núm. 28
• Edifici de la carretera de Colblanc, núm 28
• Edifici de la carretera de Collblanc, núm 48
• Edifici de la carretera de Collblanc, núm 50
• Edifici de la carretera de Collblanc, núm. 23-25
• Edifici de la carretera de Collblanc, núm. 27
• Edifici de la carretera de Collblanc, núm. 47-49
• Edifici de la carretera de Collblanc, núm. 51
• Edifici de la carretera de Collblanc, núm. 53
• Edifici de la carretera de Collblanc, núm. 57