Vés al contingut

Castell de Dunstanburgh

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula edifici
Infotaula edifici
Castell de Dunstanburgh
Imatge
Dades
TipusCastell i jaciment arqueològic Modifica el valor a Wikidata
Construcció1313 Modifica el valor a Wikidata
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativaCraster (Anglaterra) (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Map
 55° 29′ 19″ N, 1° 35′ 37″ O / 55.4885°N,1.59351°O / 55.4885; -1.59351
Monument classificat com a grau I
Data31 desembre 1969
Identificador1153477
Monument protegit al Regne Unit
Activitat
Propietat deTomàs de Lancaster Modifica el valor a Wikidata
Gestor/operadorEnglish Heritage Modifica el valor a Wikidata
Lloc webenglish-heritage.org.uk… Modifica el valor a Wikidata
Restes de les portes.

El Castell de Dunstanburgh (en anglès:Dunstanburgh Castle) es troba en un espectacular sortint de la costa de Northumberland al nord d'Anglaterra, entre els pobles de Craster i Embelton.

El castell és el més gran que hi ha al comtat de Northumberland[1] i el lloc mostra restes d'ocupació molt més primerenca a la construcció del castell, que es va començar l'any 1313 per ordre del Comte de Lancaster.[2]

Història

[modifica]

Proves recents demostren que el lloc del castell va ser ocupat en temps prehistòrics.[3] no obstant això, les principals restes daten del segle xiv. L'any 1313, el Comte Thomas de Lancaster, cosí d'Eduard II d'Anglaterra, va començar la construcció d'una enorme fortalesa. Per al moment de la seva execució a l'any 1322, el castell estava pràcticament acabat.[4] John de Gaunt va millorar el castell a la fi del segle xiv com a Duc de Lancaster.

El castell no va jugar un gran paper en la guerra fronterera contra Escòcia. A la Guerra de les Dues Roses el castell va estar en possessió de la Casa de Lancaster a 1462 i 1464.[5] Els danys que es van produir al castell van provocar que aquest caigués en una decadència constant. Es va seguir deteriorant durant molts anys, i fins i tot van robar part de les seves pedres per construir altres llocs a la zona.

Actualment el castell està en possessió del Nacional Trust i sota cura del English Heritage.[6] És una antic monument que té el Grau I de protecció.[7]

Es troba a la zona de la costa de Northumberland classificada com a Àrea de Bellesa Natural.[8]

Turner va pintar en diverses ocasions el castell, generalment quan fosquejava.[9]

Descripció

[modifica]

El castell ocupa un lloc prominent a 1,5 km al nord de Crasten. Al costat sud hi ha un suau pendent que comença al castell, i que és més pronunciada en el costat nord. En el costat nord del perímetre, ja a la Badia d'Embleton, forma un penya-segat d'uns 45 metres. El cap en si forma part de la Gran Whin Sill, una formació geològica que s'estenc al llarg de Northumberland.[10]

Hi ha signes de camps de cultius medievals en els vessants propers al castell – una possible prova de l'agricultura dels habitants del castell.

L'actual castell tanca per complet el cap de 4,5 ha. El sud de la fortalesa està protegit per una llarga paret amb dues torres rectangulars (Torres Constable i Egyncleugh), dues torrasses i una gran porta amb dues torres bessones a la cantonada occidental. Des de la porta, el mur ens porta cap al nord, al llarg del cim del pujol, a una torre de vigilància rectangular, conegut com la Torre de Lilburn.

Les torres bessones de la porta servien com a principal bloc residencial del castell. Amb John de Gaunt, la porta d'accés va ser bloquejada, i l'entrada al castell donava a l'esquerra i prosseguia a través d'un mur i una torre, tot això feia que l'entrada al castell fos una Torre de l'Homenatge més segura. La zona posterior de les torres bessones de la porta va ser tancada amb un pati i una torre per formar una sala interior, amb accés al costat est.

Composta per dues torres en forma de D, la porta-torre de l'homenatge és una obra mestra del disseny de castells del segle xiv. Cada torre tenia quatre plantes, i al principi estaven coronades per quatre torretes d'uns 24 m sobre el nivell del sòl. El camí d'entrada estava protegit per portes en cada extrem i dues línies de casernes a nivell del sòl. A la primera planta, la torre estava dividida en tres habitacions, la sala central controlava el mecanisme de la porta. En la segona planta sobre el nivell del sòl hi havia una gran estada que travessava tota la planta, i contenia un hall i unes habitacions. La disposició de les altres plantes no ha arribat als nostres dies.

El castell té un alt nivell d'obra de paleta, comoditat i disseny, i probablement estava destinat a albergar al Comte Thomas i tot el seu seguici. A les Torres Lilburn i Constable, i en la porta, hi ha unes sales i habitacions ben equipades i il·luminades i amb xemeneies. Les terres del mig del castell podien haver servit com una zona d'acantonament de tropes.

Proves recents suggereixen que hi deuria haver-hi una construcció defensiva addicional pel castell, que contingués els terrenys del fort principal. Aquestes proves han revelat una muralla que s'iniciava en el nord, prop de la Torre Lilburn i s'estenia per la costa cap a l'est, on va deuria haver-hi un port medieval.

Galeria

[modifica]
  • Castell de Dunstanburgh des del sud-oest
    Castell de Dunstanburgh des del sud-oest
  • Els penya-segats Gull Crag i la Lilburn Tower
    Els penya-segats Gull Crag i la Lilburn Tower
  • Lilburn Tower, vista des de la vora del camí
    Lilburn Tower, vista des de la vora del camí
  • Les restes de la Constable Housei dels edificis (a l'esquerra) i la Torre (dreta)
    Les restes de la Constable Housei dels edificis (a l'esquerra) i la Torre (dreta)
  • La Great Gatehouse l'any 1884, mostrant el passatge parcialment bloquejat
    La Great Gatehouse l'any 1884, mostrant el passatge parcialment bloquejat
  • El castell reflectit en les restes del llac meridional
    El castell reflectit en les restes del llac meridional

Referències

[modifica]
  1. ↑ Linda Jonas and Laurie Jonas, The Heritage Trail, Heritage Trail Publications Limited, UK (1998)
  2. ↑ Lumina Technologies, Reconstructive History of Dunstanburgh Castle, Northumberland, England, Santa Rosa, Ca. July 7, 2006
  3. ↑ Oswald & Ashbee 2011, p. 25
  4. ↑ Oswald & Ashbee 2011, pàg. 27, 29
  5. ↑ Oswald et al. 2006, p. 17
  6. ↑ Middleton & Hardie 2009, p. 5
  7. ↑ Middleton & Hardie 2009, p. 7
  8. ↑ Middleton & Hardie 2009, pàg. 7–8
  9. ↑ Matthew Imms. «J.M.W. Turner: Sketchbooks, Drawings and Watercolours». Tate, 2008. [Consulta: 23 agost 2014].; Middleton & Hardie 2009, p. 69
  10. ↑ Oswald et al. 2006, p. 4

Bibliografia

[modifica]
  • Bates, C. J. «Border Holds of Northumberland». Archaeologia Aeliana, 14, 1891, pàg. 167–194.
  • Blair, C. H.; Honeyman, H. L.. Dunstanburgh Castle, Northumberland. 2nd. London, UK: Her Majesty's Stationery Office, 1955. OCLC 30169286. 
  • Bryant, Julius. Turner: Painting the Nation. London, UK: English Heritage, 1996. ISBN 9781850746546. 
  • Dunn, Alastair. The Great Rising of 1381: The Peasants' Revolt and England's Failed Revolution. Stroud, UK: Tempus, 2002. ISBN 9780752423234. 
  • Given-Wilson, Chris. The English Nobility in the Late Middle Ages. London, UK: Routledge, 1996. ISBN 978-0-203-44126-8. 
  • Goodall, John. The English Castle. New Haven, US, and London, UK: Yale University Press, 2011. ISBN 9780300110586. 
  • King, Andy. «Bandits, Robbers and Schavaldours: War and Disorder in Northumberland in the Reign of Edward II». A: Thirteenth Century England. 9. Woodbridge, UK: Boydell, 2003, p. 115–130. 
  • Middleton, Penny; Hardie, Caroline. Historic Environment Survey for the National Trust Properties on the Northumberland Coast: Dunstanburgh and Embleton Bay, Report No: 0058/4-09. Barnard Castle, UK: Archaeo-Environment, 2009. 
  • Oswald, Alastair; Ashbee, Jeremy. Dunstanburgh Castle. London, UK: English Heritage, 2011. ISBN 9781905624959. 
  • Oswald, Alastair; Ashbee, Jeremy; Porteous, Katrina; Huntley, Jacqui. Dunstanburgh Castle, Northumberland: Archaeological, Architectural and Historical Investigations (PDF). London, UK: English Heritage, 2006.  Arxivat 2014-09-13 a Wayback Machine.
  • Prestwich, Michael. The Three Edwards: War and State in England, 1272–1377. 2nd. London, UK and New York, US: Routledge, 2003. ISBN 978-0-415-30309-5. 
  • The Society of Antiquaries of Newcastle-upon-Tyne «Dunstanburgh Castle». Proceedings of the Society of Antiquaries of Newcastle-upon-Tyne, 8, 1898, pàg. 113–114.
  • Tate, G. «Dunstanburgh Castle». History of the Berwickshire Naturalist Club, 6, 1869–72, pàg. 85–94.

Enllaços externs

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Castell de Dunstanburgh
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Castell_de_Dunstanburgh&oldid=32780129»