Castell de Gien
Castell de Gien | ||||
---|---|---|---|---|
Dades | ||||
Tipus | Castell | |||
Part de | Castells del Loira | |||
Localització geogràfica | ||||
Entitat territorial administrativa | Gien (França) | |||
Localització | 2, place de la Libération | |||
| ||||
Monument històric catalogat | ||||
Data | 1840 | |||
Identificador | PA00098784 | |||
Activitat | ||||
Propietat de | Corona de França | |||
Lloc web | chateau-gien.com | |||
El castell de Gien —en francès, Château de Gien— és un castell francès situat a la ciutat de Gien, al departament de Loiret de la Regió central de França. Se'l considera el cor turístic de la Ruta Jacques-Cœur, i pertany a conjunt monumental dels castells del Loira, però no està dins de l'àmbit de la «Vall del Loira entre Sully-sud-Loire i Chalonnes-sud-Loire» declarat Patrimoni de la Humanitat l'any 2000.
Història
[modifica]L'origen d'aquesta edificació medieval data de finals del segle xiv, i originalment es constituïa d'un lloc de trobada per a la caça. L'únic vestigi que queda d'aquesta època és una torre quadrada situada a la façana sud anomenada Torre «Charlemagne».
El castell va ser remodelat a finals del segle xv per Anna de França, comtessa de Gien i filla major de Lluís XI; l'edifici va albergar a Enric II i Caterina de Mèdici, i després a Lluís XIV i Anna d'Àustria i Àustria-Estiria durant la Fronde.
L'11 de juny de 1940 Gien va ser greument danyada després d'un atac de les tropes alemanyes durant la Segona Guerra Mundial. El 80% de la ciutat va ser víctima de la guerra, encara que el castell va sobreviure als bombardejos gairebé il·lès.[1][2]
El castell pertany al Consell General de Loiret des de 1823, i va albergar successivament al la sub-prefectura, els tribunals i la presó. Va ser declarada monument històric l'any 1840.[3] Actualment, alberga al Museu Internacional de la Caça, entitat impulsada per Pierre-Louis Duchartre i Henri de Linarès l'any 1952, exposant peces que inclouen una extensa col·lecció d'armes de caça, entre les quals es troba una ballesta del segle xv, arcabussos del segle xvi, i tapissos amb dissenys de Laurent Guyot, a més de gravats, litografies i ceràmiques; també s'exhibeixen esbossos i pintures de François Desportes, pintor de la cort de Luis XIV, i les obres del seu successor, Jean-Baptiste Oudry.[4]
Arquitectura
[modifica]El castell de Gien, igual que els castells d'Amboise i Blois, és un dels castells de la Vall del Loira que van ser construïts abans de l'arribada a França de les influències estilístiques italianes, per la qual cosa constitueix un exemple exclusiu del pre-Renaixement francès. L'ornamentació està basada en maó policromat, que creen patrons geomètrics.
Referències
[modifica]- ↑ «Gien». frenchwayoflife.com. Arxivat de l'original el 2016-03-05. [Consulta: 22 juny 2012].
- ↑ Vibert-Güigü 1991, p. 482a
- ↑ «Ancien château, actuellement Musée international de la Chasse» (en francès). Monuments historiques. [Consulta: 22 juny 2012].
- ↑ Girndt 1996, p. 35
Bibliografia
[modifica]- Girndt, Susanne. Schlösser der Loire (en alemany). Niedernhausen: Bassermann, 1996, p. 36−37. ISBN 3-8094-0290-7.
- Wilfried Hansmann: Das Tal der Loire. Schlösser, Kirchen y Städte en «Garten Frankreichs». 2. Auflage. DuMont, Köln 2000, ISBN 3-7701-3555-5, S. 39.
- Jacques Levron, Fred Mayer: Die schönsten Schlösser der Loire. Silva-Verlag, Zürich 1977, S. 11.
- Jules Loiseleur: Mémoire sur le château de Gien-sur-Loire. En: Mémoires de la Société d'agriculture, sciences, belles-lettres et arts d'Orléans. Band 4. De Pagnerre, Orléans 1859, S. 213-271 (en francés).
- Jean-Marie Pérouse de Montclos, Robert Polidori: Schlösser im Loiretal. Könemann, Köln 1997, ISBN 3-89508-597-9, S. 184−185.
- Georges Poisson: Schlösser der Loire. Goldmann, München 1964, S. 13–15.
- René Polette: Liebenswerte Loireschlösser. Morstadt, Kehl 1996, ISBN 3-88571-266-0, S. 59−62.
- Vibert-Guigue, Françoise. Centre, châteaux de la Loire (en francès). París: Hachette, 1991, p. S. 482−483. ISBN 2-01-015564-5.
- Schlösser an der Loire. Michelin, Landau-Mörlheim 2005, ISBN 2-06-711591-X, S. 199−200.