Castell de Puigverd

Infotaula edifici Castell de Puigverd
Dades
Tipus	Castell
Construcció	segle XVI
Característiques
Estil arquitectònic	arquitectura barroca
Altitud	366 m
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativa	Puigverd d'Agramunt (Urgell)
Localització	Plaça del Mestre Francesc Nadal, 2
41° 46′ 38″ N, 1° 07′ 21″ E
Bé cultural d'interès nacional
Tipus	monument històric
Codi BCIN	1441-MH
Codi BIC	RI-51-0006452
Id. IPAC	1633

El castell de Puigverd és un edifici de Puigverd d'Agramunt (Urgell) declarat bé cultural d'interès nacional. Es troba prop de l'església parroquial de Sant Pere. Era un castell termenat de la mateixa època que l'església primitiva. Actualment, hi ha un casal senyorial del segle xvi, successor de l'antiga fortalesa medieval. La fortalesa medieval fou un castell termenat, com ens indica la constant presència de les muralles que foren reconstruïdes l'any 2003. La casa senyorial, successora de l'antic castell, data del segle xvi. De la primitiva església romànica, que precedí l'actual església parroquial de Sant Pere i que fou construïda al costat i al mateix temps que el castell, queda algun rastre a la sagristia.

Història

El castell de Puigverd d'Agramunt formà probablement part de les fortificacions de frontera de la Marca Hispànica, en la línia defensiva del Sió, junt amb el castell de Montfalcó d'Ossó, castell de Castellnou d'Ossó, castell de les Pallargues, castell de Montfalcó Murallat i d'altres. La primera notícia històrica sobre aquest castell és de l'any 1061, en fer testament Pere Miró de Pons, senyor o castlà de Puigverd. Pere Miró determinà que, un cop morta la seva muller Sicarda, el castell passés al seu fill Arnau, junt amb els de Ponts, Solsona, Agramunt, Almenara i Oliola o al seu altre fill Bernat si Arnau moria sense fills legítims.

Actual església de Sant Pere (refeta el segle XVIII). Al costat hi ha el casal palau que substituí el castell romànic

L'herència de Pere Miró anà a parar al seu fill Bernat, conegut com a Bernat Pere de Ponts, àlies Vidià, el qual, en el testament sacramental jurat el 1119, deixà, entre altres béns al seu fill Pere de Puigverd els castells de Ponts, Agramunt, Oliola, Puigverd, Almenara, Bajona, Solsona, i Castellons Sobirans i Jussans. En aquesta època, el llinatge devia residir habitualment al castell de Puigverd, del qual prengué el nom. Un Pere de Puigverd participà en la conquesta de Lleida el 1149 i acompanyà el comte Ramon Berenguer IV en l'expedició de Lorca. En el seu testament (1164), deixà el castell de Puigverd al seu fill Pere. Un Guillem de Puigverd signà, entre d'altres, la carta de poblament d'Agramunt el 1163. Fou senyor del lloc i del castell Berenguer Puigverd (que testà el 1243), conseller de Pere I en el pacte de casament del futur Jaume I i Aurembiaix d'Urgell (1210), que no s'arribà a realitzar.

El llinatge dels Puigverd conservà el domini sobre el lloc i el castell fins al 1314 quan s'incorporà als dominis dels comtes d'Urgell. En desfer-se aquest comtat (1413) passà a mans d'altres jurisdiccions. El 1468 la baronia de Puigverd era de Pere de Queralt-Perellós. Després passà a altres senyors i, a l'abolició dels senyorius jurisdiccionals al segle xix, era dels Pinós, marquesos de Barberà.

Arquitectura

De l'antic castell de Puigverd en queden solament les estructures portants, les façanes i la coberta. Pel que fa a l'interior no se sap del cert, però sembla estar en un estat ruïnós. Està situat just al costat dret de l'església parroquial de St. Pere element que fa que ambdós edificis, juntament amb altres cases familiars formin un nucli tancat en una plaça anomenada Mestre Francesc Navall. Aquest edifici és d'unes dimensions considerables, de planta rectangular, amb murs a base de carreus de pedra triangulars lligats amb morter i una coberta de teula àrab a una sola vessant.

Està situada damunt un turó sostingut per un ampli mur de pedra que es troba a la part posterior de l'edifici. Es divideix en tres plantes: la planta baixa, el primer pis corresponent a la planta a la part posterior. Si ens centrem en la façana, aquests pisos es tradueixen a l'exterior mitjançant diferents obertures. En la planta baixa, observem tres portes les quals totes tres són d'aspecte formal diferent. Deu ser per la cúpula de reformes posteriors. La original correspondria a la que és formada per un arc rebaixat emmarcada per grandioses pedres que neixen de dos basaments circulars.

Les dues portes restants, són allindades i amb escalinata als peus, però són d'època posterior. La planta noble d'aquest castell es tradueix amb moltes obertures en forma de finestra i algun balcó en cada una de les quatre cares de l'edifici; en la façana principal, però, solament se n'obren tres de rectangulars amb la presència d'un basament a la part baixa (dos dels quals inexistents) on ens assenyala que serien dos balconades. Un element a destaca d'aquesta façana és la presència d'un escut en relleu adossat just a sobre d'una de les obertures de la planta noble. Es tracta d'un escut reial referent al llinatge del Castell.

A la part inferior hi ha una allargada llinda inscrita en llatí on no s'ha pogut desxifrar el que ens diu per culpa de l'erosió i el desgast de la pedra. Tot i així l'extens escrit finalitza amb una data en xifres romanes que es transcriuen en el nº1770, possiblement l'any de construcció del castell (vegeu fotografia posterior). La planta superior està dotada de tres petites obertures distanciades amb una forma totalment quadrada. Cal assenyalar que les tres cares restants de l'edifici segueixen el mateix sistema formal pel que fa a les obertures. La cara oest del castell està totalment en runes, quedant solament els murs en peus.