Castell de Serola
Castell de Serola | ||||
---|---|---|---|---|
Dades | ||||
Tipus | Edifici | |||
Característiques | ||||
Material | pedra | |||
Altitud | 908,4 m | |||
Localització geogràfica | ||||
Entitat territorial administrativa | Canavelles (Conflent) | |||
| ||||
El Castell de Serola, o de s'Erola, és una edificació defensiva medieval del terme comunal de Canavelles, a la comarca del Conflent, de la Catalunya del Nord.
És[1] dessota del poble de Canavelles, a prop a ponent de les restes de l'església de Sant Pere d'Eixalada i al nord-oest del Castell de Nyòvols.
Història
[modifica]Ipsa Erola està documentat des del 957, però del castell no hi ha cap esment fins al 1323, quan Hug de Canavelles prestà jurament per aquest castell a Sanç I de Mallorca. El darrer esment que se'n té és del 1589.
L'edifici
[modifica]Molt trinxat, aquest castell mostra encara les restes d'una torre circular, amb una sala annexa. La torre feia 7 metres de diàmetre, per 4 de diàmetre interior, però el poc que se'n conserva no permet deduir gaires coses més. La sala annexa, on es conserva encara una espitllera, La sala arriba a uns 13 metres de llargària, conservada a l'est fins a 3 metres d'alçada. Sembla[2] una construcció a cavall dels segles xi i xii, amb algunes refaccions del XIII.
Bibliografia
[modifica]- Becat, Joan. «28 - Canavelles i Llar». A: Atles toponímic de Catalunya Nord. II. Montoriol - el Voló. Perpinyà: Terra Nostra, 2015 (Biblioteca de Catalunya Nord, XVIII). ISBN ISSN 1243-2032.
- Ponsich, Pere; Lloret, Teresa; Gual, Raimon. «Canavelles». A: Vallespir, Conflent, Capcir, Baixa Cerdanya, Alta Cerdanya. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1985 (Gran Geografia Comarcal de Catalunya, 15). ISBN 84-85194-60-8.
- Ponsich, Pere; Bolòs i Masclans, Jordi. «Canavelles: Castell de Serola». A: La Cerdanya, el Conflent. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1995, p. 545-546 (Catalunya romànica. Volum VII). ISBN 84-77399-51-4.
Referències
[modifica]- ↑ El Castell de Serola en els ortofotomapes de l'IGN
- ↑ Ponsich i Bolòs, 1995.