Ceilòmetre
Un ceilòmetre o projector de sostre de núvols[1] (anomenat així per influència de l'anglès ceilometer) és un aparell que utilitza un làser o una altra font lluminosa per poder determinar l'altura de la base de núvols.[2] Els ceilòmetres també tenen aplicació per a mesurar concentracions d'aerosols dins de l'atmosfera tals com algunes matèries sòlides fines contaminants.[3]
Ceilòmetre òptic de tambor
[modifica]Aquest instrument usa la triangulació per a determinar l'altura d'un focus de llum projectat cap a la base del núvol. Essencialment és un projector rotatiu, un detector, i un enregistrador. El projector emet un feix intens de llum cap al cel a un angle que varia amb la rotació. El detector, està localitzat a una distància fixa del projector, i usa una cèl·lula fotoelèctrica apuntant verticalment. Quan detecta algun raig de llum projectada des de la base del núvol, l'instrument registra l'angle i per triangulació determina l'altura del núvol.[4]
El làser
[modifica]Consisteix en un làser apuntant verticalment, i un receptor en el mateix lloc. Calcula l'altura del núvol mesurant el temps () emprat perquè un impuls de llum rebotat en els aerosols presents a l'atmosfera, retorni a l'aparell.
on c és la velocitat de la llum dins l'aire.
Generalment, la grandària de les partícules en qüestió són similars en grandària a la longitud d'ona del làser. Aquesta mètode opera amb la teoria de Lorenz-Mie.
Per a propòsits de determinar la base nuvolosa, cal tenir en compte que el ceilòmetre captura qualsevol partícula en l'aire (pols, precipitacions, fum, etc.), donant falses lectures ocasionals. Com a exemple, depenent del llindar empleat, uns cristalls de gel en caiguda poden causar que el ceilòmetre doni una altura de núvol igual a zero, encara que el cel estigui buit.[5]
Usant aquestes últimes propietats, els ceilòmetres tenen altres usos. Així com l'instrument anota qualsevol tornada, és possible localitzar capes amb prou feines perceptibles, apart de la base nuvolosa, per observació del patró complet de l'energia de tornada. Més encara, la taxa a la qual ocorre la difusió pot ser registrada en la part de tornada disminuïda al ceilòmetre en atmosfera diàfana, donant el coeficient d'extinció del senyal lluminós. Emprant-lo així pot obtenir-se la visibilitat vertical i la possible concentració de pol·lucionants dins l'aire. Aquesta tècnica ha estat desenvolupada en diferents recerques i ja s'aplica de forma operativa.[6]
Referències
[modifica]- ↑ J. Catañá de Alemany, Diccionario de meteorología, Madrid, Alhambra, 1986
- ↑ V&S Publishers' Editorial Board. Concise Dictionary Of Chemistry. V&S Publishers, 15 desembre 2012, p. 55–. ISBN 978-93-5057-330-3.
- ↑ G. Oscar Villeneuve. Glossaire de météorologie et de climatologie. Presses Université Laval, 1980, p. 299–. ISBN 978-2-7637-6896-0.
- ↑ MichaelAllaby-Fact on File. Encyclopedia of Weather and Climate. Bukupedia, 21 abril 2007, p. 316–. ISBN 978-0-8160-6350-5.[Enllaç no actiu]
- ↑ Steven Neil Toleikis; Andrew Weaver; KnowledgeQuest Associates Destination Discovery : the Weather Zone : a Science Teaching Kit. KnowledgeQuest Associates, 2005, p. 94–. ISBN 978-0-9739751-0-9.
- ↑ Antonio Gil Olcina; Jorge Olcina Cantos Tratado de climatología. Universidad de Alicante, 1 juny 2017, p. 53–. ISBN 978-84-9717-519-7.
Vegeu també
[modifica]Enllaços externs
[modifica]