Cent escoles de pensament
Les Cent escoles de pensament o zhuzi baijia (en xinès tradicional: 諸子百家, en xinès simplificat: 诸子百家, pinyin: zhūzǐ bǎijiā, Wade-Giles: chu-tzu pai-chia, literalment "tots els mestres de les cent escoles") va ser un període d'una gran expansió cultural i intel·lectual a la Xina, comprès entre els anys 770 aC i 221 aC, és a dir, durant les èpoques agitades de les Primaveres i tardors i dels Regnes combatents, a la fi de la dinastia Zhou. També se l'anomena l'edat d'or de filosofia xinesa perquè s'hi van desenvolupar un gran nombre d'idees, moltes de les quals han influït profundament la consciència i el comportament social de tota l'Àsia oriental fins avui dia. Els pensadors d'aquesta època van ser sovint erudits itinerants, que eren contractats per diversos governants estatals com a assessors sobre els mètodes de govern, de guerra i de diplomàcia. Aquest període es va acabar amb l'arribada al poder de la dinastia Qin i la subsegüent purga filosòfica ordenada per l'emperador Qin Shi Huangdi.
Història
[modifica]La dinastia Zhou (1122 aC–256 aC) va consolidar el control de la Xina tot dividint del territori en feus, que es van repartir entre els membres de la família reial i els seus seguidors. Amb el temps, però, aquests feus es van anar independitzant del poder central i van constituir-se en regnes que van començar a competir entre si. Com a resultat d'aquestes lluites va crear-se un estat de guerra gairebé permanent, i els sistema de govern dels Zhou va deixar de garantir la unitat política.[1]
La fragmentació del territori xinès en regnes combatents va tenir l'efecte de fragmentar també les institucions culturals, i els "funcionaris" d'aquestes institucions van haver de buscar la manera de guanyar-se la vida, tot oferint els seus serveis com a assessors dels sobirans dels diversos regnes. Va ser a partir dels ensenyaments de cadascun d'aquests erudits que va aparèixer la gran quantitat d'escoles de pensament d'aquest període.[1]
Les sis escoles
[modifica]Hi ha hagut diversos intents de triar d'entre tots aquests corrents aquells que es poden considerar essencials dins la història del pensament xinès. El primer historiador que va fer-ne una classificació va ser Sima Tan (vers el 165 aC – 110 aC), que va definir "les sis escoles":
- daodejia o escola del Tao ('el camí') i del Te ('la força interior'); més coneguda com a daojia, o taoisme,
- rujia o escola de lletrats, coneguda com a "confucianisme"; els ru ('lletrats') eren els mestres experts en l'estudi i l'ensenyament dels llibres clàssics i de la cultura clàssica,
- mojia o escola de Mozi; gran rival de l'anterior, que preconitzava un utilitarisme radical, la pau i l'igualitarisme,
- yinyangjia o escola del Yin-yang; escola cosmològica de caràcter estrictament naturalista,
- mingjia o escola de noms; una mena de sofisme xinès,
- fajia o escola de lleis; escola basada en teories de governació fonamentades en l'establiment d'un codi penal amb un estricte sistema de càstigs, i en una estructura de càrrecs públics amb les recompenses corresponents.[1]
Les deu escoles
[modifica]Un altre historiador, Liu Xin (vers el 46 aC - 23 dC), va fer una nova classificació en què va afegir quatre escoles a les sis de Sima Tan:[1]
- zonghengjia o escola dels diplomàtics; partidària d'emprar la política i la diplomàcia per a resoldre pràcticament els problemes, sense ocupar-se dels aspectes morals,
- nongjia o escola dels agricultors; preconitzava un igualitarisme comunalista basat en l'agricultura,
- zajia o escola dels eclèctics; va compendiar diverses filosofies minoritàries,
- xiaoshuojia o escola dels narradors de contes o "de les petites narracions"; recull del pensament de filòsofs menors.