Centre de reacció fotosintètic
Un centre de reacció fotosintètic és un complex de diverses proteïnes, pigments i altres co-factors coordinats per executar les reaccions principals de la fotosíntesi.
El centre de reacció fotosintètic d'un fotosistema és la part en la qual es produeix la reacció de separació de càrrega d'una clorofil·la excitada. Les altres parts del fotosistema participen en la captació de l'energia lluminosa sense que les clorofil·les que hi són presents en realitzin la separació de càrrega. La clorofil·la del centre de reacció és específica i es desexcita de l'energia que rep alliberant un electró, és a dir oxidant-se.
Aquesta clorofil·la de seguida es regenera (és a dir es redueix) amb un electró per reemplaçar l'electró que perd.
Bacteris
[modifica]El centre de reacció fotosintètic bacterià és un model per l'estudi de l'estructura i la química de la fotosíntesi, Els premis Nobel de química de 1988 Hartmut Michel, Johann Deisenhofer i Robert Huber va ser concedit per l'obtenció dels cristalls del centre de reacció fotosintètica bacterià.
Plantes verdes
[modifica]El 1772 Joseph Priestley va fer experiments sobre la respiració i combustió i va ser el primer a demostrar l'activitat d'un centre de reacció fotosintètic.
El 1779, Jan Ingenhousz va fer 500 experiments amb plantes submergides en aigua i va observar-ne bombolles d'oxigen.
El 1932, Robert Emerson i William Arnold, van investigar les quantitats d'oxigen alliberades per l'alga Chlorella. Això va demostrar l'existència d'una unitat fotosintètica.[1]
Fotosistema II
[modifica]El fotosistema II és el fotosistema que genera els dos electrons que reduiran el NADP+ en Ferredoxina-NADP-reductasa. El fotosistema II és present en les membranes tilacoides dins dels cloroplasts el lloc on es fa la fotosíntesi en les plantes verdes.[2] L'estructura del fotosistema II és molt semblant a la del centre de reacció dels bacteris i potser comparteixen un antecessor comú.
Fotosistema I
[modifica]Després que l'electró ha abandonat el fotosistema II és transferit al complex b6f del citrocrom i després a la plastocianina, una proteïna blava de coure i transportadora d'electrons. El complex de plastocianina porta els electrons que neutralitzaran el parell en el fotosistema I. A
La cooperació entre els fotosistemes I i II creen un flux d'electrons des de H₂O a NADP+. Aquesta via s'anomena "Esquema Z"[3]
Referències
[modifica]Notes
- ↑ Mohammad Yunus et al. (2000). Milestones in Photosynthesis Research. Retrieved Feb 28, 2010.
- ↑ The chloroplast Arxivat 2003-08-03 a Wayback Machine. (10 August 2003) Ultranet biology
- ↑ The Z-Scheme Diagram of Photosynthesis, by Rajni Govindjee. Retrieved Feb 28, 2010.
Referències generals
- Jeremy M. Berg et al. (2002). Biochemistry Fifth Edition Arxivat 2002-02-19 a Wayback Machine. ISBN 0-7167-4684-0
- Robin Ghosh et al. Department of Bioenergetics, Institute of Biology. URL accessed on February 28, 2010.
- Protein Data Bank Arxivat 2006-07-03 a Wayback Machine.. URL accessed on February 28, 2010.
- Kimberley A. McGrath et al. (1999). World of biology ISBN 0-7876-3044-6
Enllaços externs
[modifica]- Plantilla:UMichOPM - Calculated spatial positions of photosynthetic reaction centres and photosystems in membrane
- http://www.life.illinois.edu/govindjee/photoweb - Photosynthesis and all sub categories