Charles-Henri de La Roche-Saint-André
Biografia | |
---|---|
Naixement | 11 març 1765 Montaigu (França) |
Mort | 20 juny 1836 (71 anys) |
Diputat a l'Assemblea Nacional | |
Activitat | |
Lloc de treball | París |
Ocupació | polític, oficial |
Carrera militar | |
Rang militar | tinent de navili |
Conflicte | Guerra d'Independència dels Estats Units |
Premis | |
Charles-Henri de La Roche-Saint-André (Montaigu, 11 de març de 1765 - 20 de juny de 1836) va ser un soldat i polític francès dels segles XVIII i XIX.
No s'hauria de confondre, com han fet diversos autors, amb el seu germanastre petit Charles-Henri de La Roche Saint-André (1774-1849), que també es va unir a l'exèrcit dels prínceps i pertanyia al regiment d'Hector. Charles-Henri formava part del personal de Charette.
Biografia
[modifica]Bisnét de Gilles de La Roche-Saint-André, gendre[1] d'Auguste du Chaffault, fill del famós almirall Louis Charles du Chaffault de Besné, Henri-Charles de La Roche Saint-André va entrar a la marina a l'edat de dotze, es va convertir en guàrdia marítima, alferes, lloctinent de la marina i, en aquest càrrec, va lluitar en la guerra d'independència dels Estats Units[2] del 1781 al 1784.
Va emigrar durant la Revolució Francesa, va fer servei a l'exèrcit dels prínceps i va ser pagat com a lloctinent al regiment d'Héctor, esquadró de la marina. Ferit a Quiberon, no obstant això, va aconseguir nedar cap a l'esquadra anglesa quan un dels seus germans va morir allà.
Amb prou feines recuperat, va deixar Anglaterra i va tornar a França amb l'expedició del marquès de Sérent, que va desembarcar a la badia de Cancale a mitjans de març de 1796. Va continuar la lluita per la llibertat d'exercir el seu culte i pel restabliment del rei, a Maine sota les ordres del comte de Rochecotte. Més tard, a l'octubre de 1799, fou tinent del general de la Vendée, Pierre Constant de Suzannet, comandant en cap de l'exèrcit reial i catòlic de Bas-Poitou i del Pays de Retz, durant el van intent de prendre la ciutat de Montaigu. Va resultar ferit en aquesta ocasió.[3] Després va participar en les negociacions amb Hédouville amb vista a la pacificació, després en la seva implementació el 1800 i el 1801.
A més, a la Restauració, "es va afanyar" a demanar un comandament actiu. Però només va rebre la seva jubilació amb el rang de capità (31 de desembre de 1814).[2] Durant el Govern dels Cent Dies, Lluís XVIII, que va preveure que el seu retorn només tindria lloc amb el suport[4] de les poblacions d'Occident, va ordenar al duc de Borbó que confiés en Henry-Charles.
Elegit el 13 de novembre de 1822 diputat del 1r districte electoral de la Vendée (Bourbon-Vendée) per 173 vots (244 votants, 308 inscrits) i reelegit el 25 de febrer de 1824 per 186 vots (248 votants, 312 inscrits), fidel als seus compromisos durant les revoltes de la Vendée i al mandat rebut dels seus electors, va recolzar i defensar les prerrogatives de la reialesa del dret diví. El 1825 formà part de la comissió encarregada d'assignar l'ajut del casset del rei als camperols més mereixedors i necessitats que havien participat a les guerres de la Vendée.[5] A la revolució de juliol de 1830, va deixar de ser diputat i es va retirar a les seves terres de Chambrette.
Escuts d'armes
[modifica]- Gules amb tres roquets Or.[6]
Bibliografia
[modifica]- Charles-Louis Chassin, Preparació per a la guerra de Vendée, 1789-1793, vol. 3, 1892
- Jacques i François de La Roche Saint-André, Les La Roche Saint-André durant la Revolució Francesa, 1990
- «La Roche-Saint-André (Charles-Henri)», dins Adolphe Robert i Gaston Cougny, Diccionari de parlamentaris francesos, t. IV, Edgar Bourloton, 1891, 640 pàg. (llegir en línia arxiu), pàg. 559 (text a Sycamore arxiu);
- Jean-Baptiste-Pierre Jullien de Courcelles, Diccionari universal de la noblesa de França, t. IV, A l'Oficina General de la Noblesa de França, 1821, 475 pàg. (llegir en línia arxiu), pàg. 119-120;
Referències
[modifica]- ↑ Constance du Chaffault, avait obtenu la grâce de soldats républicains faits prisonniers lors de la prise de Montaigu en 1793. Elle participa ensuite à la Virée de Galerne avant d'être découverte à Nantes, condamnée à mort elle fut sauvée in extremis par un des soldats qu'elle avait fait relâcher à Montaigu. Georges Laronze, Montaigu, Ville d'histoire (IVe-XXe siècle), 1958, p.76
- ↑ 2,0 2,1 Robert & Cougny 1891, p. 599.
- ↑ Georges Laronze, Montaigu, Ville d'histoire (IVe-XXe siècle), 1958, p. 84-85
- ↑ Édouard Romberg et Albert Malet, Louis XVIII et les Cent-jours à Gand: recueil de documents inédits, Paris, A. Picard et fils, 1898-1902
- ↑ Émile Gabory, Les Bourbons et la Vendée, Paris, Perrin, 1923
- ↑ Courcelles 1821, p. 120.