Chiara Margarita Cozzolani
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 27 novembre 1602  Milà (Itàlia) |
| Mort | 4 maig 1676 ↔ 20 abril 1678 (67/77 anys) Milà (Itàlia) |
| Abadessa | |
| | |
| Dades personals | |
| Religió | Església Catòlica |
| Activitat | |
| Ocupació | compositora, monja |
| Gènere | Música barroca |
| Moviment | Música barroca |
| Orde religiós | Orde de sant Benet |
| Instrument | Veu |
  
| |
Chiara Margarita Cozzolani (Milà, Itàlia, 27 de novembre de 1602 – ibidem, cap a 1676-1678), fou una compositora, cantant i monja benedictina. Va passar la seva vida d'adulta enclaustrada al convent de Santa Radegonda, a Milà, on va esdevenir abadessa, moment al qual va deixar de compondre. Més d'una dotzena de dones enclaustrades van publicar música sacra durant el segle XVII a Itàlia.[1][2][3]
Batejada amb el nom de Margarita Cozzolani, va ser filla d'una rica família de Milà. Va entrar al convent i va pronunciar els seus vots l'any 1620. Aleshores va prendre el nom de Chiara com a nom de monja.[4]
Va publicar quatre reculls musicals, tres dels quals dedicats a madrigals, entre 1640 i 1650, que és la data de les seves Vespres, probablement la més coneguda de les seves obres.[5] La seva primera publicació, Primavera di fiori musicali, s'ha perdut.
Al convent de Santa Radegonda, les monges cantaven a les principals festes religioses, amb molta expectació per part del món exterior. Com a abadessa de Santa Radegonda, Cozzolani va defensar la música cantada per les monges, qüestionada per l'arquebisbe Alfonso Litta, que volia reformar el convent limitant la pràctica de la música i els altres tipus de contactes amb el món exterior. Els escrúpols de l'arquebisbe no s'haurien calmat precisament arran d'una publicació de Filippo Picinelli, a Ateneo dei letterati milanesi (Milà, 1670), que trobava que «les religioses de Santa Radegonda estan dotades d'uns talents tan rars i tan exquisits, que se sap que són els millors cantants d'Itàlia. Porten la roba de l'Orde de Sant Benet,[6] però semblen a tots els oients com cignes blancs i melodiosos, que omplen el cor de meravelles. Entre aquestes germanes, Donna Chiara Margarita Cozzolani mereix el més alt elogi. Chiara pel seu nom, però molt més pels seus mèrits, i Margarita per la rara i excel·lent noblesa de la seva inspiració». Poc després, el 1686, el papa Innocenci XI promulgaria un edicte en què declarava la música «totalment ofensiva a la modèstia pròpia del sexe femení, perquè distreu les dones de les matèries i llocs de treball més apropiats del seu sexe».[3]
El nom de Chiara Margarita Cozzolani no apareix als registres del convent en dates posteriors a 1676, i per això cal suposar que ja havia mort. La primera edició integral dels seus motets d'una a cinc veus i baix continu data de 1998.[7]
Obres
[modifica]- Primavera di fiori musicali. 1 a 4 veus i baix continu (Milà 1640, desaparegut) ;
- Concerti sacri. 2 a 4 veus i baix continua (Venècia 1642) ;
- Scherzi di sacra melodia. 1 veu i baix continu (Venècia 1648, desaparegut) ;
- Salmi à otto voci concertati. 2 a 8 veus i baix continu (Venècia 1650) ;
- No, no no che mare. Ària (desapareguda).
Referències
[modifica]- ↑ Carter, Tim. Cozzolani, Chiara Margarita. The Oxford Companion to Music. Ed. Alison Latham. Oxford Music Online. 11 de febrer de 2011.
- ↑ Chiara Margarita Cozzolani
- ↑ 3,0 3,1 Pérez Treviño, Oriol. «La divina Chiara» (en castellà). No solo Cine, 02-01-2022. [Consulta: 5 octubre 2022].
- ↑ Robert L. Kendrick. Cozzolani, Chiara Margarita. Grove Music Online. Oxford Music Online. 10 de febrer de 2011.
- ↑ Robert L. Kendrick. Prefaci de l'edició dels motets de Chiara Margarita Cozzolani, pe IX, A-R editions, inc
- ↑ Els hàbits d'aquesta orde eren de color negre
- ↑ «Recent research in the music of the baroque era». Arxivat de l'original el 2007-04-06. [Consulta: 21 març 2018].
Enllaços externs
[modifica]- Projecte Cozzolani Arxivat 2010-08-02 a Wayback Machine.
- Partitures (arxiu) Werner Icking (WIMA)
- Chiara Margarita Cozzolani
- Deborah Roberts - sobre els músics i compositors als claustres del segle XVII Arxivat 2007-09-11 a Wayback Machine.