Vés al contingut

Cinc W

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

Les cinc W (també conegudes com a les cinc W i una H o com les sis W) és un concepte vinculat a la redacció i presentació de notícies periodístiques, així com a la investigació científica, i a la recerca detectivesca i policíaca, que es considera essencial en la reunió i presentació d'informació.[1] És una fórmula de l'escola de periodisme estatunidenca per obtenir una història «completa».[2] Segons el principi de les cinc W, una informació és considerada completa si respon a les següents preguntes, cadascuna de les quals comprèn una paraula interrogativa en anglès:[3]

  • Who? (Qui?)
  • What? (Què?)
  • Where? (On?)
  • When? (Quan?)
  • Why? (Per què?)

Alguns autors també afegeixen a la llista una sisena pregunta, How? (Com?), tot i que la seva resposta ja podria haver ser coberta en el What?, Where? o When?.[3]

Principi

[modifica]

El principi subjacent a la màxima és que cada pregunta ha d'obtenir una resposta basada en dades, els fets bàsics que cal incloure a una informació perquè es consideri completa.[4] És important que cap d'aquestes preguntes sigui contestada amb un simple «sí» o «no».

En el context de l'estil de notícies per a la creació d'articles periòdics, les cinc W són fets que s'haurien d'incloure a l'entrada o lead, o en els dos o tres primers paràgrafs del cos de la notícia, després dels quals es permet més text informatiu.

Història

[modifica]

Al llarg de la història s'han presentat diverses sèries de preguntes com a manera de formular o analitzar preguntes retòriques. El retòric Hermàgores de Temnos, citat a la pseudo-Agustí De Rhetorica,[nota 1] defineix set «circumstàncies» (μόρια περιστάσεως, «elements de circumstància»[5]) com a loci d'un tema: Quis, quid, quando, ubi, cur, quem ad modum, quibus adminiculis[6] (Qui, què, quan, on, per què, de quina manera, amb quins mitjans?).

Ciceró tenia un concepte similar de circumstàncies, però, tot i que Tomàs d'Aquino atribueix les preguntes a Ciceró, aquestes no apareixen en les seves obres. De la mateixa manera, Quintilià tracta el loci argumentorum, però no ho exposa interrogativament.[6] Gai Mari Victorí explica el sistema de circumstàncies de Ciceró mostrant-lo amb les corresponents preguntes d'Hermàgores:[6]

quis=persona; quid=factum; cur=causa; ubi=locus; quando=tempus; quemadmodum = modus; quib/adminiculis=facultas
quis=persona; quid=factum; cur=causa; ubi=locus; quando=tempus; quemadmodum = modus; quib/adminiculis=facultas

Gai Juli Víctor també presenta les circumstàncies com a preguntes.[6] Boeci «va fer les set circumstàncies fonamentals per les arts de l'acusació i la defensa»: Quis, quid, cur, quomodo, ubi, quando, quibus auxiliis[6] (Qui, què, per què, com, on, quan, amb què?).

La forma de la pregunta va ser represa durant el segle xii per Thierry de Chartres i Joan de Salisbury.[6] Per administrar la penitència adequada als pecadors, el cànon 21 del Concili del Laterà IV (1215) va imposar als confessors investigar tant els pecats i les circumstàncies dels pecats. La pregunta era coneguda pels rectors, i va aparèixer escrita en diverses formes:[6]

Quis, quid, ubi, per quos, quoties, cur, quomodo, quando.[7]
Quis, quid, ubi, quibus auxiliis, cur, quomodo, quando.[8]
Quis, quid, ubi, cum quo, quotiens, cur, quomodo, quando.[9]
Quid, quis, ubi, quibus auxiliis, cur, quomodo, quando.[10]
Quid, ubi, quare, quantum, conditio, quomodo, quando: adiuncto quoties.[11]

El mètode de preguntes també es va utilitzar per a l'exegesi sistemàtica d'un text.[12] Posteriorment, el retòric anglès Thomas Wilson va escriure a The Arte of Rhetorique, llibre I, el següent vers en anglès:

Who, what, and where, by what helpe, and by whose:
Why, how, and when, doe many things disclose.

El segle xix el professor estatunidenc William Cleaver Wilkinson va popularitzar el terme «Tres W» (Què, per què i què?), com a mètode d'estudi de la Bíblia a la dècada de 1880, encara que no en reclama l'originalitat. Això es va convertir en la «cinc W», encara que la seva aplicació és bastant diferent de la del periodisme.[13]

Les cinc W (i una H) van ser destacades per l'escriptor britànic Rudyard Kipling a la seva obra Just So Stories (1902), on un poema que acompanya la història de «The Elephant's Child» obre amb:

« (anglès) I keep six honest serving-men

(They taught me all I knew);
Their names are What and Why and When
And How and Where and Who.

(català) Tinc sis honestos servents

(em van ensenyar tot el que sé);
els seus noms són Què i Per què i Quan
i Com i On i Qui.

»

D'aquesta manera, el mètode de resolució de problemes «cinc W i una H» també es coneix com el «mètode Kipling», que ajuda a explorar els problemes encarant-nos a aquestes preguntes.

El 1917 les «cinc W» van començar a ensenyar-les a les classes de periodisme de les universitats,[14] tot i que el 1940 aquest mètode va ser definit com a passat de moda i fal·laç «per passar a una entradeta més flexible i interessant».[15][16] Actualment continua tenint vigència com a model per informar de forma completa d'una notícia, tot i que pot conviure amb altres esquemes.

Notes

[modifica]
  1. Tot i que De Rhetorica ha estat atribuït a Agustí d'Hipona, els autors moderns el consideren d'autoria dubtosa, i anomenen el seu autor com a pseudo-Agustí: Edwin Carawan, "What the Laws have Prejudged: Παραγραφή and Early Issue Theory" a Cecil W. Wooten, George Alexander Kennedy, eds., The orator in action and theory in Greece and Rome, 2001. ISBN 90-04-12213-3, p. 36

Referències

[modifica]
  1. «Deconstructing Web Pages of Cyberspace» (en anglès). MediaSmarts.[Enllaç no actiu]
  2. Spencer-Thomas, Owen. «Press release: getting the facts straight». D.Litt.
  3. 3,0 3,1 Hart, Geoff. «The Five W's of Online Help» (en anglès). Geoff-hart.com, 2002.
  4. «Five More Ws for Good Journalism» (en anglès). Inland. Inland Press Association, 19-01-2001.[Enllaç no actiu]
  5. W. Vollgraff, "Observations sur le sixieme discours d'Antiphon" Mnemosyne IV:1:4 (1948), p. 266 a JSTOR
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 6,5 6,6 D. W. Robertson, Jr., "A Note on the Classical Origin of 'Circumstances' in the Medieval Confessional", Studies in Philology 43:1:6-14 (gener de 1946). a JSTOR.
  7. Mansi, Concilium Trevirense Provinciale (1227), Mansi, Concilia, XXIII, c. 29.
  8. Constitucions d'Alexander de Stavenby (1237) Wilkins, I:645; també citat a la Summa Teològica I-II, 7, 3 de Tomàs d'Aquino.
  9. Robert de Sorbon, De Confessione, MBP XXV:354
  10. Peter Quinel, Summula, Wilkins, II:165
  11. S. Petrus Coelestinus, Opuscula, MBP XXV:828
  12. Richard N. Soulen, R. Kendall Soulen, Handbook of Biblical Criticism, (Louisville, 2001, ISBN 0-664-22314-1) s.v. Locus, p. 107; Hartmut Schröder, Subject-Oriented Texts, p. 176ff
  13. Henry Clay Trumbull, Teaching and Teachers, Philadelphia, 1888, p. 120 a Google Books
  14. Leon Nelson Flint, Newspaper Writing in High Schools, Containing an Outline for the Use of Teachers, Universitat de Kansas, 1917, p. 47 a Google Books
  15. Frank Luther Mott, "Trends in Newspaper Content", Annals of the American Academy of Political and Social Science 219 (gener de 1942), pp. 60–65 a JSTOR
  16. Philip F. Griffin, "The Correlation of English and Journalism" The English Journal 38:4 (abril de 1949), pp. 192 a JSTOR

Enllaços externs

[modifica]