Vés al contingut

Clara Peya Rigolfas

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Clara Peya)
Plantilla:Infotaula personaClara Peya Rigolfas

(2023, Sitges) Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement6 abril 1986 Modifica el valor a Wikidata (38 anys)
Palafrugell (Baix Empordà) Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciócompositora, pianista Modifica el valor a Wikidata
GènereJazz, folk i electrònica Modifica el valor a Wikidata
InstrumentPiano Modifica el valor a Wikidata
Participà en
2022Stop JJOO 2030 Modifica el valor a Wikidata
Família
GermansAriadna Peya Rigolfas Modifica el valor a Wikidata
ParentsJosefina Rigolfas i Torras, tia Modifica el valor a Wikidata
Premis
Lloc webclarapeya.com Modifica el valor a Wikidata
Facebook: ClaraPeya X: clara_peya Instagram: clarapeya Bandcamp: clarapeya Soundcloud: clara-peya Spotify: 3VAefaRPtanzJsMLfj9c7S Musicbrainz: b8748404-4621-48bd-83a8-4bde9c5a34c4 Discogs: 4222650 Viasona: clara-peya Modifica el valor a Wikidata
Clara Peya entrevistada per idemTV.com el 2015.

Clara Peya Rigolfas (Palafrugell, 6 d'abril de 1986)[1] és una pianista, compositora i intèrpret catalana. Després de 2009 va produir un grapat d'àlbums amb jazz, música de cambra, rap, música electrònica i pop, col·laborant amb diversos cantants. Els textos tenen sovint un contingut feminista.

Biografia

[modifica]

Joventut

[modifica]

Peya és filla de pare i mare metges. Amb diversos membres de la seva família aficionats a la música, estudià piano des de molt petita,[2] juntament amb sa germana. Ariadna, la germana major, abandonà els estudis musicals als setze anys, i es va enganxar a la dansa. La Clara però els va continuar.[3][4]

Als quinze anys es matriculà en l'ESMUC, llicenciant-se en 2007 en piano clàssic.[2] Posteriorment estudià jazz modern en el Taller de Músics de Barcelona.[5]

Inicis i els anys 2010

[modifica]

Amb la seva germana, la coreògrafa Ariadna Peya, conformen la companyia Les Impuxibles,[6] amb la qual han treballat amb creadores com Carla Rovira, Marc Rosich, Judith Pujol, Virginia García, Míriam Escurriola, Bel Olid, Arantza López, Laura Vilar i Maria Velasco, entre d'altres.[7] Va pertànyer al grup de pop-folk Xazzar i va impulsar bandes com Proyecto Cumaco.[8]

Peya començà a enregistrar discos amb vint-i-tres anys. Des de 2009 ha produït nou àlbums, el primer dels quals, Declaracions.[6] Va dedicar el seu disc Espiral (2014) a la seva tieta, Josefina Rigolfas (morta el 2014), que també era pianista.[9] L'àlbum Mímulus (2015) va incloure contribucions vocals de Ferran Savall i Judit Neddermann.[10]

L'àlbum Oceanes (2017) va ser un homenatge a les dones importants que han passat per la seva vida a través de l'aigua.[11] Per als títols de les melodies Peya va utilitzar els noms d'aquestes dones importants però presentats com anagrames.[12]

El 2018 va llançar Estómac, que combina jazz, rap, pop i electrònica. L'àlbum també fa part del seu manifest feminista, amb desconstruccions de la idea de l'amor romàntic.[13] L'àlbum va rebre el premi Enderrock al millor disc del 2018.[6] L'any següent va publicar A A (Analogia de l'A-mort), el seu primer disc a piano sol.[6] El 2019 va rebre el Premi Nacional de Cultura.[cal citació] També ha compost música per a musicals com Mares i filles i Homes foscos.[10]

Els anys 2020, altres col·laboracions

[modifica]

L'estiu de 2020 va publicar l'àlbum Estat de larva, una producció instrumental amb un títol que va referenciar l'estat d'alarma (durant la pandèmia de covid-19) a la societat on la composició i la gravació foren realitzades. Els títols monosil·làbics de les 16 melodies de l'àlbum formen junts la frase 'No sé vosaltres però jo necessito pell per viure', un comentari de la vida en solitari sota un estat d'alarma.[14]

Altres produccions musicals per a l'escena són: 4Carmen (òpera col·lectiva, 2015), Renard, o el llibre de les bèsties (Teatre Lliure, 2016) i Jane Eyre (Teatre Lliure, 2017).[15]

Estil

[modifica]

Com a pianista ha desenvolupat un estil propi, aconseguit segons ella gràcies a la llibertat que li ha donat la música.[2] Reconeix influències de compositors com Erik Satie i Claude Debussy, però a vegades també de Bach i Mozart.[16]

En els darrers anys no fa servir partitures; toca de memòria. Afirma que en cada concert hi posa la passió com si en fos l'últim que donés en la seva vida.[17][18]

Discografia

[modifica]
  • Declaracions (2009, Discmedi)
  • +Declaracions (2011)
  • Tot aquest silenci (2012)
  • Tot aquest soroll (2013)
  • Espiral (2014)
  • Mímulus (2015)
  • Oceanes (2017)[19]
  • Estómac (2018, Satélite K)[20]
  • A A (Analogia de l'A-mort) (2019)[21]
  • Estat de larva (2020)
  • Perifèria (2021) [22]

Guardons

[modifica]
« Per innovar la composició i la interpretació musicals transitant entre la música, el teatre i l'activisme sense abandonar el piano, instrument que l'acompanya en les seves performances. Formada a Catalunya i en diversos països del món, hibrida la música de cambra, el jazz, el pop i l'electrònica, i manté alt el compromís creatiu amb la llibertat d'expressió en escena, que omple d'energia transgressora des d'una perspectiva de gènere. Ha compost diverses músiques per a teatre i dansa per a la companyia "Les Impuxibles", de la qual és fundadora. »
— «Premi Nacional per al Museu de Lleida després de l'“agressió”», 20-03-2019. [Consulta: 7 juny 2019].
  • Premi Altaveu (2019)[24]

Referències

[modifica]
  1. ↑ «Clara Peya, música enlluernadorament bona». Vilaweb. [Consulta: 29 setembre 2018].
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 «Estiu de Gràcia (Entrevista a Clara Peya. Dimarts 11 d'agost; 17:30 hores)». CCMA - Catalunya Ràdio, 11-08-2020. [Consulta: 11 agost 2020].
  3. ↑ «Clara Peya: “No conec ningú amb patiment mental que no ho hagi amagat”», 11-10-2018. [Consulta: 12 abril 2020].
  4. ↑ «Documental amb les inquietuds de 10 lesbianes de diferents generacions», 28-06-2013. [Consulta: 12 abril 2020].
  5. ↑ «Clara Peya presenta su Oceanes en el Falla» (en espanyol europeu), 23-05-2018. [Consulta: 12 abril 2020].
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 Castillón, Xavier «“Estimar és fer política i decidir com estimem també ho és”». El Punt Avui [Palafrugell], 26-11-2019, pp. 44-45.
  7. ↑ «Ariadna Peya». CCCB, 23-07-2019. [Consulta: 22 octubre 2019].
  8. ↑ «La veu i la paraula segons Clara Peya». Enderrock.cat.
  9. ↑ Còdol Montagut, Jordi. «Clara Peya: "La Josefina tenia una relació d'amor - odi amb el piano, com en les grans passions de la vida"». anoiadiari.cat, 28-01-2015. [Consulta: 7 juny 2019].
  10. ↑ 10,0 10,1 Cervera, Marta «Clara Peya, creadora total» (en castellà). elperiodico, 28-04-2016 [Consulta: 25 novembre 2018].
  11. ↑ Tornada, Revista La. «Clara Peya. Oceanes són dones empoderades | En Directe». [Consulta: 25 juliol 2020].
  12. ↑ Olivé Montrabeta, Núria. «Clara Peya: “Quan toco no em jutjo i això em permet fluir”», 22-11-2017. [Consulta: 25 juliol 2020].
  13. ↑ Enderrock.cat. «Clara Peya - Estómac». [Consulta: 25 novembre 2018].
  14. ↑ Gea, Élia. «EDR : Clara Peya: «El confinament m'ha fet veure que necessito la quotidianitat, l'afecte, el tacte»», 10-07-2020. [Consulta: 25 juliol 2020].
  15. ↑ Fanlo, isaias «Clara Peya: “El teatre català està fet per i per a homes blancs”». Núvol, 27-04-2018 [Consulta: 25 novembre 2018].
  16. ↑ Bianciotto, Jordi. «Clara Peya: "Veo poco compromiso en la música"» (en castellà). elperiodico.com, 05-12-2019. [Consulta: 14 agost 2020].
  17. ↑ BARCELONA, MARTA CERVERA /. «Clara Peya, creadora total» (en castellà), 28-04-2016. [Consulta: 12 abril 2020].
  18. ↑ ««A mi música le digo romántico-contemporánea o punki-romántica»» (en castellà), 04-05-2018. [Consulta: 12 abril 2020].
  19. ↑ «Oceanes (Clara Peya)» (en catalan). [Consulta: 8 octubre 2019].
  20. ↑ «Clara Peya». viasona.cat. [Consulta: 29 setembre 2018].
  21. ↑ Castillón, Xavier. «"Estimar és fer política i decidir com estimem també ho és"». El Punt Avui, 26-11-2019. [Consulta: 26 novembre 2019].
  22. ↑ «Clara Peya - "Perifèria", by Vida Records». [Consulta: 15 maig 2021].
  23. ↑ «Clara Peya, guardonada pels Premis Nacionals de Cultura 2019». Enderrock, 20-03-2019 [Consulta: 5 juliol 2019].
  24. ↑ «Altaveu premia Rosalía i Clara Peya». El Punt Avui [Sant Boi], 06-09-2019.

Enllaços externs

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Clara Peya Rigolfas
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Clara_Peya_Rigolfas&oldid=33717008»