Vés al contingut

Claude Farrère

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaClaude Farrère
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(fr) Frédéric Charles Pierre Édouard Bargone Modifica el valor a Wikidata
27 abril 1876 Modifica el valor a Wikidata
6è arrondissement de Lió (França) Modifica el valor a Wikidata
Mort21 juny 1957 Modifica el valor a Wikidata (81 anys)
5è districte de París (França) Modifica el valor a Wikidata
SepulturaCementiri de Sainte-Foy-lès-Lyon Modifica el valor a Wikidata
Seient 28 de l'Acadèmia Francesa
28 març 1935 – 21 juny 1957
← Louis Barthou – Henri Troyat → Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióÉcole Navale Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióescriptor, periodista, guionista, oficial de la Marina Nacional Francesa Modifica el valor a Wikidata
Membre de
GènereMerveilleux scientifique Modifica el valor a Wikidata
Obra
Obres destacables
Família
CònjugeHenriette Roggers Modifica el valor a Wikidata
ParePierre Bargone Modifica el valor a Wikidata
Premis
IMDB: nm0268559 Allocine: 167666 Allmovie: p309356 IBDB: 10602 TMDB.org: 1423802 Goodreads author: 4190825 Project Gutenberg: 3805 Modifica el valor a Wikidata


Claude Farrère Claude Farrère (6è arrondissement de Lió, 27 d'abril de 1876 - 5è districte de París, 21 de juny de 1957) (pseudònim de Frédéric Charles Pierre Édouard Bargone) fou un oficial de marina i escriptor francès.

Biografia

[modifica]

Carrera militar

[modifica]

Claude Farrère va cursar els seus estudis secundaris a l'institut Thiers de Marsella i després a l' institut de Toulon.[1] Seguint els passos del seu pare, un coronel de l'infanteria colonial, passà a estudiar a l'Escola Naval el 1894.[2]

Assignat primer al creuer Vautour localitzat a la costa llevantina, prengué part en les campanyes a China en el context de la presa de Guangzhouwan entre 1897 i 1899,[3] que li valgueren ascendir al rang d'alferes naval el 1899.[2] Enviat a Turquia entre 1902 i 1904,[3] fou ascengut a lloctinent el 1906.[2]

Serví a l'exèrcit francés durant la Primera Guerra Mundial.[4]Primer fou enviat al vaixell Bouvet, on una malaltia evità que l'abordés i li salvà la vida quan el vaixell s'enfonsà el 1915.[3] Formà part d'un batalló d'artilleria que lluità a la batalla de Malmaison.[3] Arribant al rang de capità, i havent rebut la Croix de Guerre, es retirà del servei militar el 1919 per desavinençes amb la gestió de l'armada.[2][3]

Carrera literària

[modifica]

El talent de Farrère li valgué un premi Goncourt l' any 1905 per Les Civilisés.[5] Escriu principalment novel·les d'èxit, però també relats de viatges, obres marítimes i assaigs d'actualitat internacional, inspirant-se en la seva experiència i en els seus viatges.[2] Era amic de Pierre Louÿs i Pierre Benoit (en la companyia del qual va tenir un petit accident d'automòbil el 7 d'octubre de 1929)[6] i tenia una gran estima per Pierre Loti.[4]

Es va interessar especialment per Turquia, que va visitar múltiples vegades a partir de 1902,[7] i sobretot pel Japó, il·lustrat per un dels seus primers llibres, La bataille que té lloc al Japó, a Nagasaki, el 1905, abans de la batalla de Tsushima entre les flotes japonesa i russa.[8] També va escriure una col·lecció de contes fantàstics, L'Autre Côté. El 1906, va publicar L'Homme qui assassina (amb il·lustracions de Ch. Atamian).

Claude Farrère visitant Atatürk a Izmit el 1922.

Va donar suport a l' Imperi Otomà durant les guerres dels Balcans,[9] després al moviment kemalista durant la Guerra d' Independència de Turquia.[10]

El 6 de maig de 1932, Claude Farrère va assistir al saló anual d'escriptors veterans a l'Hôtel Salomon de Rothschid, a París. Mentre parlava amb el president de la República, Paul Doumer, que va venir a inaugurar l'acte, aquest fou disparat dos vegades i morí l'endemà a la matinada. Claude Farrère, ell mateix tocat al braç,havia intentat desestabilitzar el tirador.[3]

El 1933, es va unir al comitè francès per a la protecció dels intel·lectuals jueus perseguits; demanà també a França d'acollir els jueus que fugen d'Alemanya, tant en nom de la generositat com en nom de l'interès públic,comparant-ho amb com Alemanya havia acollit els protestants francesos després de la revocació de l'Edicte de Nantes.[11][12]

Claude Farrère amb el vestit oficial de l'Acadèmia Francesa.

Durant el període d'entreguerres, col·labora amb Le Flambeau, el diari de la Croix-de-feu; es va unir a aquesta associació el novembre de 1932.[13][14][15] Posteriorment, publicà a Le Petit Journal, òrgan del Partit Social francès, que es feia càrrec de la successió política de la Croix-de-feu.[16]

Claude Farrère va ser elegit membre de l'Acadèmia francesa el 28 de març de 1935. Guanya el seu competidor, Paul Claudel, per cinc vots per succeir a Louis Barthou al seient 28.[2]

Éssent ja un escriptor de prestigi, Fàrrere va fer una estada a Espanya durant la Guerra Civil, donant suport als sublevats.[17] El diari falangista F.E. es feu ressò de la seva visita a l'editorial l'octubre de 1937,[18] i va escriure articles propagandístics per a la premsa dels sublevats.[19] Va arribar a tenir una entrevista amb Franco i va escriure el seu llibre Visite aux Espagnols sobre les seves experiències.[20]

Després de la Segona Guerra Mundial va formar part del comitè d'honor de l'Associació per Defendre la Memòria del Mariscal Pétain.[21][22]

Va morir a l'hospital Val-de-Grâce; està enterrat al cementiri de Sainte-Foy-lès-Lyon amb la seva dona.[23]

Referències

[modifica]
  1. ↑ Özçelebi, Ali. Claude Farrère et la Turquie (en francès). Atatürk Üniversitesi Basımevi, 1979. 
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 «Claude FARRÈRE | Académie française». [Consulta: 15 setembre 2024].
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 «Claude Farrère». [Consulta: 15 setembre 2024].
  4. ↑ 4,0 4,1 «SFE: Farrère, Claude». [Consulta: 15 setembre 2024].
  5. ↑ «Prix Goncourt | French Literature, Novels, Authors | Britannica» (en anglès). [Consulta: 15 setembre 2024].
  6. ↑ Le Journal, numéro 13505 du 8 octobre 1928. «MM. Claude Farrère et Pierre Benoit sont blessés dans un accident d'auto» (en français). Gallica. [Consulta: 12 setembre 2021].
  7. ↑ Avci, Kıymet «CLAUDE FARRÈRE’İN GÖZÜNDEN FRANSIZLAR, ERMENİLER, YUNANLAR VE BULGARLAR». The Journal of Academic Social Sciences, 111, 111, 2020, pàg. 483–494. DOI: 10.29228/ASOS.47156. ISSN: 2148-2489.
  8. ↑ Académies, Canal. «Le Japon et Nagasaki par Pierre Loti et Claude Farrère, de l’Académie française» (en francès), 18-11-2012. [Consulta: 15 setembre 2024].
  9. ↑ Claude Farrère, « Tchadaldja », L'Intransigeant, 21 janvier 1913; « Casse-cou! », L'Intransigeant, 6 avril 1913; « Il faut qu'Andrinople soit turque », Gil Blas, 12 août 1913; Fin de Turquie, Paris, Dorbon-Ainé, 1913.
  10. ↑ Claude Farrère, « La Turquie et la paix », L'Intransigeant, 24 février 1920; « Pétrole et Turquie », Le Courrier de Monsieur Pic, 5 juillet 1920, pp. 89-90; « L'amitié turque. Un entretien avec M. Claude Farrère », Le Figaro, 9 mars 1922; Claude Farrère, « Le grand inconnu », Le Gaulois, 18 juillet 1922; « La France ne peut pas se battre contre les Turcs », Le Matin, 19 septembre 1922; « Les impressions de Turquie de M. Claude Farrère », Le Petit Parisien, 22 octobre 1922; préface à Léon Rouillon, Mon Beau Voyage. La Turquie et ses ennemis jugés par un soldat français, París, Les Gémeaux, 1923.
  11. ↑ Schor, Ralph. L’Antisémitisme en France pendant l’entre-deux-guerres (en francès). Bruseles: Complexe, 2005, p. 247, 295, 299-300. 
  12. ↑ texte, Alliance israélite universelle Auteur du. «Paix et droit : organe de l'Alliance israélite universelle» (en francès), 01-05-1933. [Consulta: 15 setembre 2024].
  13. ↑ Kennedy, Sean. Reconciling France Against Democracy: The Croix de Feu and the Parti Social Français, 1927-1945 (en anglès). McGill-Queen's Press, 2014, p. 63. 
  14. ↑ Rudaux, Phillipe. Les Croix de Feu et le P.S.F. (en francès). France-Empire, 1967. 
  15. ↑ «L'Est Républicain» (en francès). [Consulta: 15 setembre 2024].
  16. ↑ «Le Petit Journal» (en francès), 14-07-1938. [Consulta: 15 setembre 2024].
  17. ↑ Delgado Gómez-Escalonilla, Lorenzo. Imperio de papel: acción cultural y política exterior durante el primer franquismo. Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1992, p. 80. ISBN 978-84-00-07243-8. 
  18. ↑ Vallecillo López, José. El novelista Manuel Halcón: biografía y personalidad. Sevilla: Universidad de Sevilla, 2001, p. 63. ISBN 978-84-472-0651-3. 
  19. ↑ Hernández, Carlos. Los campos de concentración de Franco. Primera edición. Barcelona: B, 2019, p. 383, 537. ISBN 978-84-666-6478-3. 
  20. ↑ Aymes, Jean-René; Esteban de Vega, Mariano. Francia en España, España en Francia: la historia en la relación cultural hispano-francesa (siglos XIX-XX). [París] Salamanca: Presses de la Sorbonne nouvelle Ed. Universidad de Salamanca, 2003, p. 242-243. ISBN 978-84-7800-678-6. 
  21. ↑ Leymarie, Michel. La Preuve par deux. Jérôme et Jean Tharaud: Jérôme et Jean Tharaud (en francès). CNRS Editions, 2014-05-22. ISBN 978-2-271-08188-9. 
  22. ↑ Garrigues, Jean. Les Hommes providentiels. Histoire d'une fascination française: Histoire d'une fascination française (en francès). Editions du Seuil, 2012-02-02. ISBN 978-2-02-104853-7. 
  23. ↑ «FARRÈRE Claude (Frédéric Charles Bargone : 1876-1957) - Cimetières de France et d'ailleurs». [Consulta: 15 setembre 2024].


En altres projectes de Wikimedia:
Commons
Commons
 Commons (Galeria) Modifica el valor a Wikidata
Commons
Commons
 Commons (Categoria) Modifica el valor a Wikidata
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Claude_Farrère&oldid=34366425»