Vés al contingut

Clorometà

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de compost químicClorometà
Substància químicatipus d'entitat química Modifica el valor a Wikidata
Massa molecular49,992 Da Modifica el valor a Wikidata
Trobat en el tàxon
Roltòxic per al desenvolupament, tòxic per a la reproducció masculina i carcinogen ocupacional Modifica el valor a Wikidata
Estructura química
Fórmula químicaCH₃Cl Modifica el valor a Wikidata
SMILES canònic
Identificador InChIModel 3D Modifica el valor a Wikidata
Propietat
Solubilitat0,5 g/100 g (aigua, 20 ℃) Modifica el valor a Wikidata
Moment dipolar elèctric1,892 D Modifica el valor a Wikidata
Punt de fusió−98 ℃
−97,7 ℃ Modifica el valor a Wikidata
Punt d'ebullició−24 ℃ (a 760 Torr)
−24,09 ℃ (a 101,325 kPa) Modifica el valor a Wikidata
Entropia molar estàndard234,6 J/(mol K) Modifica el valor a Wikidata
Moment dipolar elèctric1,892 D Modifica el valor a Wikidata
Pressió de vapor5 atm (a 20 ℃) Modifica el valor a Wikidata
Perill
Límit inferior d'explosivitat8,1 % (V/V) Modifica el valor a Wikidata
Límit superior d'explosivitat17,4 % (V/V) Modifica el valor a Wikidata
Temperatura d'autoignició625 ℃ Modifica el valor a Wikidata
Límit d'exposició mitjana ponderada en el temps207 mg/m³ (8 h, Estats Units d'Amèrica) Modifica el valor a Wikidata
Límit d'exposició màxim621 mg/m³ (Estats Units d'Amèrica) Modifica el valor a Wikidata
Límit d'exposició sostre0 mg/m³ (cap valor)
414 mg/m³ (Estats Units d'Amèrica) Modifica el valor a Wikidata
Punt d'inflamabilitat−46 ℃ Modifica el valor a Wikidata
IDLH4.140 mg/m³ Modifica el valor a Wikidata
Potencial d'escalfament global15 Modifica el valor a Wikidata
NFPA 704: Standard System for the Identification of the Hazards of Materials for Emergency Response () Modifica el valor a Wikidata
Altres
gas inflamable Modifica el valor a Wikidata

El clorometà, també anomenat clorur de metil, R-40, HCC 40 entre d'altres, és un compost químic polar del grup dels compostos orgànics anomenats haloalcans format per 3 àtoms d'hidrogen, 1 de carboni i 1 de clor la fórmula química del qual és CH
3
Cl
.[1]

És un gas incolor extremadament inflamable amb una olor lleugerament dolça. Per la seva toxicitat ja no es presenta en els productes de consum.

El clorometà va ser sintetitzat primer per Jean-Baptiste Dumas i Eugene Peligot el 1835 bullint una mescla de metanol, àcid sulfúric, i clorur de sodi. Aquest mètode és similar al que es fa servir actualment.

A la natura

[modifica]

El clorometà és l'organohalogen més abundant antropogènic o natural, en l'atmosfera.

Alguns organismes del fitoplàncton el produeixen en quantitats relativament insignificants.[2][3] En unes 30 espècies d'algues polars es produeixen quantitats de clorometà que són significatives només en les espècies Gigartina skottsbergii i Gymnogongrus antarcticus.[4]

Biogènesi

[modifica]

La planta halòfita Batis maritima conté l'enzim transferasa del clorur de metil que catalitza la síntesi de CH₃Cl.[5]

Producció

[modifica]

Es produeixen grans quantitats de clorometà de manera natural en els oceans per l'acció de la llum solar sobre la biomassa i el clor en l'escuma de mar. Tanmateix tot el clorometà usat en la indústria es produeix sintèticament.

CH₃OH + HCl → CH₃Cl + H₂O

Usos

[modifica]

El clorometà s'havia usat molt com a refrigerant però es va interrompre el seu ús per la seva toxicitat i inflamabilitat. També s'havia usat per produir additius en la gasolina amb plom.

Actualment és usat com a químic intermedi en la producció d'herbicides, cautxús i polímers de silicona.[6]

Seguretat

[modifica]

Inhalar clorometà produeix en el sistema nerviós central efectes similars als de la intoxicació per les drogues. A altes concentracions pot donar lloc al coma. pertany al grup 3 dels carcinògens.

Referències

[modifica]
  1. «Royal Society of Chemistry - chloromethane» (en anglès). Royal Society of Chemistry. [Consulta: 21 novembre 2013].
  2. Scarratt MG, Moore RM «Production of Methyl Chloride and Methyl Bromide in Laboratory Cultures of Marine Phytoplankton». Mar Chem, 54, 3–4, 1996, pàg. 263. DOI: 10.1016/0304-4203(96)00036-9.
  3. Scarratt MG, Moore RM «Production of Methyl Bromide and Methyl Chloride in Laboratory Cultures of Marine Phytoplankton II». Mar Chem, 59, 3–4, 1998, pàg. 311. DOI: 10.1016/S0304-4203(97)00092-3.
  4. Laturnus F «Marine Macroalgae in Polar Regions as Natural Sources for Volatile Organohalogens». Environ Sci Pollut Res, 8, 2, 2001, pàg. 103. DOI: 10.1007/BF02987302.
  5. Ni X, Hager LP «cDNA Cloning of Batis maritima Methyl Chloride Transferase and Purification of the Enzyme». Proc Natl Acad Sci USA, 95, 22, 1998, pàg. 12866–71. DOI: 10.1073/pnas.95.22.12866. PMC: 23635. PMID: 9789006.
  6. «Methyl chloride» (en anglès/alemany). GESTIS Substance database. IFA. Arxivat de l'original el 2020-10-28. [Consulta: 21 novembre 2013].

Enllaços externs

[modifica]