Vés al contingut

Colós (estàtua)

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Aquest article tracta sobre l'estàtua. Vegeu-ne altres significats a «Colós».
La Gran Esfinx de Guiza.
Escultors a l'Antiga Roma, pintura històrica de Lawrence Alma-Tadema (1877).

S'anomena colós (del llatí colossus ‘estàtua més gran que el natural’, i aquest del grec kolossos ‘estàtua gegantina’) a l'estàtua de gran magnitud, aquella que excedeix molt de la grandària natural, encara que també s'utilitza l'adjectiu «colossal» per qualificar un element arquitectònic de grandària desproporcionada (carreus ciclopis, ordres gegants o colossals) o un edifici de dimensions gegantines (colossalisme arquitectònic).[1]

L'etimologia de la paraula grega és desconeguda, i només apareix en els textos a partir de la descripció que fa Heròdot de les estàtues egípcies. Les fonts romanes van utilitzar la paraula per designar l'estàtua de bronze del déu Helios que s'aixecava a l'entrada del port de Rodes (el Colós de Rodes), que segons Plini el Vell tenia 70 colzes d'altura —uns 32 metres—), i també van anomenar així a la gran estàtua de l'emperador Neró, al costat de la qual es va aixecar posteriorment l'amfiteatre Flavi (el Coliseu).[2] El DLE recull com a segona accepció de «colós» en castellà 'persona o cosa que per les seves qualitats sobresurt moltíssim’.[3]

Estatuària colossal[modifica]

Estàtua de Baal-Hadad provinent de Zinjirli (Sam'al), vinculada a les civilitzacions hitita, fenícia i aramea. Museu de Pèrgam.

Pròxim Orient antic[modifica]

La major part de les nombroses civilitzacions del Pròxim Orient Antic van desenvolupar estatuària monumental, des de les més primerenques (Göbekli Tepe, X-VIII mil·lenni aC, vinculat al megalitisme —algunes de les manifestacions megalítiques són figuratives i fins i tot antropomòrfiques—) fins a les més tardanes, com els gàlates, que la van tenir almenys a la ciutat de Tavium, on va haver-hi una estàtua colossal d'un déu al que les fonts romanes equiparessin a Júpiter (segle iii)

Vegeu també: Art mesopotàmic i Art egipci
Vegeu també: Història d'Anatòlia

[4]

Escultura egípcia[modifica]

L'estàtua colossal del temple de Karnak. Representava inicialment a Ramsès II i va ser posteriorment usurpat per Pinedjem I.
Panorama de la sala XII del Museu del Louvre, amb el cap d'una estàtua colossal d'Amenofis III.[5]

[6]

Escultura assíria i persa aquemènida[modifica]

Vegeu també: Art persa

[9]

Escultura grega[modifica]

Curos de Fleri.
Còpia romana del Serapis de Briaxis.
Príncep hel·lenístic (o "príncep de les Termes" pel Palazzo Massimo alle Terme, on es conserva), bronze a la cera perduda de 204 cm fins al cap, on portaria una corona avui desapareguda. S'ha proposat identificar-lo amb diferents governants hel·lenístics, com Àtal II, o amb el general romà Quint Cecili Metel Macedònic. Se'l considera inspirat en un dels retrats d'Alexandre de Lisip.
Model en escaiola de l'anomenat "Toro Farnese", de Taurisc i Apol·loni de Tral·les (ca. 130 aC), de 370×295×300 cm. Podria ser una còpia romana de l'original grec, però en tot cas se la considera l'escultura en embalum rodó més gran que s'ha conservat de l'època.

Des de l'època arcaica, molt influïda per l'estètica egípcia, destacades obres de l'escultura grega van tenir dimensions colossals, com el Colós dels naxis al santuari de Delos (un curos d'entre 11 i 15 metres), el curos de Fleri o de Melanes (trencat durant el transport, de 10,7 m), el curos d'Apol·lones o Colós de Dionís (abandonat a mig tallar al planter, de 10 m), el curos de Samos (més de cinc metres), el curos de Sunión (més de tres metres), Clèobis i Bitó (216 cm) i la Hera de Samos (192 cm sense cap). Ja en l'època de l'estil sever, els atlants o telamons del temple de Zeus Olímpic a Agrigent feien més de set metres i el déu del cap Artemísion 210 cm, mentre que els bronzes de Riace (197 i 198 cm), el grup dels tiranicides (183 cm) o l′auriga de Delfos (180 cm) no s'allunyen gaire del que es pot considerar una grandària natural per a un home molt alt, encara que seria excepcional entre els antics grecs.

A l'escultura clàssica es va seguir preferint la grandària natural lleugerament incrementada (còpies romanes del Dorífor, el Diadumen —ambdues de Policlet—, l′Hermes amb Dionís infant, l′Afrodita de Cnidos —ambdues de Praxíteles— i l′Apoxiòmenos —de Lisip—, mesuren 212, 202, 212, 205 i 205 cm respectivament, mentre que el Apol·lo del Belvedere —potser de Leòcares— fa 224 cm i l′Ares Ludovisi 156 cm assegut), però les més destacades obres de Fídies eren de molt majors dimensions (dues crisoelefantines: el Zeus d'Olímpia i l'Atenea del Partenó —de 26 colzes, uns 12 metres— i una de bronze: l′Atena Pròmacos —uns 15 metres—);[10] i també colossals van ser les del Mausoleu d'Halicarnàs (on van treballar Escopes, Leòcares, Timoteu i Briaxis —qui també va realitzar cinc escultures colossals per a Rodes i el Serapis del Serapeum d'Alexandria)—.[11]

Entre les escultures colossals d'època hel·lenística (el Toro Farnese de 370 cm, la Victòria de Samotràcia, que encara escapçada mesura 245 cm, el Laocoont i els seus fills, de 245 cm, el Gàlata Ludovisi, de 211 cm —l'impressionant fris de l'Altar de Pèrgam està compost per figures de mida propera al natural—) va destacar per la seva mida el Colós de Rodes (70 colzes, uns 32 metres), de l'escultor Cares de Lindos. El seu mestre (Lisip, que se situa cronològicament i estilísticament en la transició entre el període clàssic i l'hel·lenístic) havia realitzat una escultura de Zeus de quaranta colzes (uns 22 metres) per al temple d'aquest déu a Tàrent; i algunes de les seves escultures conegudes per còpies romanes també tenen grans dimensions, com la Flora i l′Hèrcules Farnese (317 cm) o l′Ares Ludovisi.[12] Els seus retrats d'Alexandre van tenir una gran influència posterior. Dinòcrates va projectar una ciutat que s'ubicaria sobre la mà d'una escultura colossal d'Alexandre tallada en una muntanya, i que no es va arribar a construir.

Les dades esmentades de les escultures desaparegudes les proporciona l'obra de Plini el Vell (Naturalis Historia).

Escultura romana[modifica]

Els Dioscurs del Campidoglio. Amb el nom de Colossi es coneixien els dos grups escultòrics dobles, de cavall i domador, que avui s'identifiquen com a Càstor i Pólux. Aquests Dioscurs capitolins es van descobrir en 1560, mentre que els Colossi o Dioscuri del Quirinale es conservaven al turó d'aquest nom des de l'Edat Mitjana, amb diferents identificacions.

Hi ha testimonis literaris que l'any 299 aC el cònsol Espuri Carvili Màxim va manar realitzar una estàtua de Júpiter en el Capitoli amb les armadures capturades als samnites. La seva grandària era tal que podia veure's des de la muntanya Albano; i amb el material sobrant que es va recollir després de polir-la se li va aixecar a ell mateix una estàtua de bronze, que es va posar als peus de la del déu. Anterior fins i tot havia de ser "el Colós de l'Apol·lo toscà" (és a dir, etrusc) que, segons Plini el Vell "es veu a la biblioteca del temple d'August, amb una alçada de cinquanta peus, i que fa que dubtem si és més admirable el bronze o la bellesa";[14] i el "Júpiter dels lleontins", de set colzes d'alt.[15]

El programa iconogràfic d'August, que va incloure el Ara Pacis (amb retrats en relleu de tota la família imperial) i estàtues colossals d'August[16] i de la seva esposa Lívia, havia començat amb una una estàtua eqüestre (43 a. C.) que es va erigir en el rostra ( la tribuna d'oradors del Senat) al costat de la estatua eqüestre de Sila. Se'n desconeix la mida, però les variacions en el plantejament formal es coneixen per les emissions monetàries. A les escultures d'August es van utilitzar tot tipus de recursos iconogràfics, especialment la imitació dels models hel·lenístics, però evitant la divinització (apoteosi, que va obtenir en vida en algunes províncies orientals, però a Roma només es va realitzar després de la seva mort, fins llavors era únicament el Divi filius —fill del diví Juli Cèsar—) i la identificació amb la monarquia (ja que Octavi no era rex, sinó princeps, imperator i augustus entre altres títols).[17] "El gran cap de bronze d'August trobat a Mèroe havia estat arrencat del cos per ... les tribus meroïtes que van arrasar els campaments romans a l'alt Egipte, portada a l'emplaçament d'un temple de la victòria, i enterrada deliberadament sota l'escala principal... de manera que qualsevol que entrés... ultratjaria l'emperador romà en trepitjar-li literalment el cap".[18]

Entre les estàtues colossals de la dinastia julioclàudia va estar l'acròlit colossal d'Antònia Menor conegut com Juno Ludovisi. Els acròlits només tenien de marbre el cap i el terme de les extremitats, quedant la resta del cos representat per una carcassa de fusta que podia vestir-se de teles o amb altres materials. La major va haver de ser l'anomenat Colòs de Neró, de bronze i amb més de trenta metres d'alçada, que s'aixecava a l'atri de la Domus Aurea. Després de la mort de l'emperador, se'n va substituir el rostre per evitar la identificació de Neró amb la divinitat representada (Helios). En les seves proximitats es va construir l'amfiteatre Flavi, anomenat "Colosseu" per aquesta estàtua.

De la dinastia Flàvia es conserven estàtues imperials, i testimonis literaris i numismàtics d'una estàtua eqüestre de Domicià, que va ser destruïda. Hauria mesurat 12 o 13 metres juntament amb el seu basament. També associada a Domicià hi ha testimonis d'“una estàtua colossal amb el cap d'Apol·lo”. L'estàtua de Vespasià, de 30 colzes, es va situar al costat del temple de la Pau.[15]

Entre les estàtues colossals de la dinastia antonina va destacar la desapareguda estàtua eqüestre de Trajà que, juntament amb el seu pedestal, mesurava probablement entre 10 i 12 metres d'alçada. No es conserven més que testimonis escrits i una reproducció numismàtica, però se sap que va servir de model per a l'estàtua eqüestre de Marc Aureli, de dimensions un terç inferiors. El programa iconogràfic de Trajà, que va incloure la columna trajana, també es va desenvolupar a través d'estàtues destinades al culte imperial en ciutats de tot l'imperi, seguint la pràctica iniciada amb els emperadors julioclaudis. Quant al programa iconogràfic d'Adrià, va tenir com a característica pròpia la divinització del seu amant Antínous, mort prematurament. El mausoleu d'Hadrià (avui Castel Sant'Angelo) estava culminada per una estàtua colossal d'Adrià conduint una quadriga[19] (en alguna font es diu que per "una cadira curul d'una desmesurada grandesa i en proporció a aquella mola o vast monument").[15] Les estàtues colossals dels banys de Sagalassos eren possiblement de tres emperadors i les seves esposes, dels quals s'han trobat parts de les de Marc Aureli, Adrià i Faustina la Major (esposa d'Antoní Pius).[20] La columna d'Antoní Pius estava coronada per una estàtua d'aquest emperador, de qui també queden restes d'una estàtua colossal.[21]

Al Baix Imperi correspon el Colós de Constantí i el Colós de Barletta (450 cm, representa probablement a Teodosi II), i va ser erigida a Ravenna l'any 439).

Entre les estàtues parlants de Roma (denominació popular de les estàtues d'època romana presents als carrers de Roma on tradicionalment es consentia la fixació de pasquins) hi havia estàtues colossals o fragments d'elles, com l'anomenada Madama Lucrezia o l'anomenat Marforio.

Vegeu també: Escultura romana

[22]

Escultura persa parta i sassànida[modifica]

Vegeu també: Art part i Art sassànida

[25]

Escultura medieval[modifica]

L'escultura bizantina va mantenir la tradició imperial romana d'estàtues colossals,[26] entre les quals les fonts citen l'estàtua colossals de l'emperador Justí II i estàtua colossal de l'emperadriu Sofia (565-578). La de l'emperador (que en alguns textos es confon amb Justinià II) estava situada sobre una columna en el Deuteron de Constantinoble (lloc on va construir el seu palau) i va ser destruïda pel terratrèmol de l'any 866.[27] A Roma es va aixecar, sobre l'anomenada columna de Focas, que encara es manté in situ, una "enlluernadora" estàtua daurada de l'emperador bizantí Focas, que només es va mantenir entre el 608 i el 610.

L'art carolingi no va produir manifestacions escultòriques de gran envergadura (l'estàtua eqüestre de Carlemany és només una estatueta), però les descripcions literàries del palau d'Aquisgrà i la seva capella palatina manifesten la presència d'algunes escultures portades d'Itàlia i d'altres que es va encarregar de fondre en bronze, per legitimar l'Imperi com una continuïtat del romà: "al vestíbul de l'edifici sagrat s'erigia una lloba de bronze, a l'atri hi havia una font amb forma de pinya envoltada per les personificacions de quatre rius i una estàtua eqüestre del rei ostrogot Teodoric també embellia el palau";[28] coronant-lo, es va col·locar una àguila de bronze en actitud de vol.[29]

Les figures esculpides en els brancals dels pòrtics romànics i gòtics poden assolir dimensions superiors al natural, cosa que permet a algunes fonts anomenar-les "escultures colossals".[30] Per raons òbvies, les figures de Sant Cristòfol es representaven a grans dimensions; la del priorat de Norton, de 337 cm, datada entre 1375 i 1400, es considera la major de l'Anglaterra medieval.[31]

Vegeu també: Art medieval
  • Pòrtic real de la Catedral de Chartres.
    Pòrtic real de la Catedral de Chartres.
  • Dibuix del segle XIX que reprodueix el Sant Cristòfol del priorat de Norton.
    Dibuix del segle XIX que reprodueix el Sant Cristòfol del priorat de Norton.

Escultura precolombina[modifica]

L'escultura olmeca es caracteritzava pels caps de dimensions colossals.

Vegeu també: Art precolombí i Caps colossals olmeques
  • Cap colossal olmeca.
    Cap colossal olmeca.
  • Escultura colossal de la deessa Coatlicue.[32]
    Escultura colossal de la deessa Coatlicue.[32]

Escultura oriental[modifica]

Àsia Central, Indostan, Indoxina, la Xina i el Japó[modifica]

Els Budes de Bamian en un gravat alemany de 1885.
Estàtua colossal a Nungydeo, segons un gravat anglès de 1806.

Són nombroses les estàtues colossals de Buda, algunes d'elles en posició reclinada. La major part de les més grans són contemporànies (segles segle xx i segle xxi). Entre les antigues, destaca el Buda de Kamakura (Japó), el Gran Buda de Leshan (Xina —altres antigues d'aquest país són les anomenades Lashaosi Dafo i Xishan Dafo—) o els Budes de Bamian (Afganistan, recentment destruïts).

També hi ha estàtues colossals en l'hinduisme i el jainisme (estàtua Gommateshwara, any 983, 17 m), i continuen fent-se actualment (estàtua Kailashnath Mahadev), Nepal, estàtua de Murugan, Malàsia).

Vegeu també: Art budista

Indonèsia i illes del Pacífic[modifica]

Megàlits de Pasemah[modifica]

La meseta de Pasemah (dels pasemah, al sud de Sumatra) és la tercera regió megalítica del món en termes quantitatius, amb 26 ubicacions disperses sobre una zona de 80 km². Les datacions per carboni 14 donen una antiguitat de fins 3.600 anys abans del present.

Tiki de Polinèsia[modifica]
Aquesta secció és un extracte de Tiqui.[modifica]
Infotaula d'obra artísticaColós

Tiqui representant ele cap Taka'i'i. Jaciment arqueològic de Mea'e Te l'Ipona, a prop del poble de Puamau, illa d'Hiva Oa, Illes Marqueses
Un tiqui, ti'i en tahitià, terme que significa o bé « home », « déu » o « home-déu », és una representació humana esculpida estilitzada que trobem a Oceania, en forma d'escultura o penjoll, sovint fet de jade o d'os.
Moais de l'Illa de Pasqua[modifica]
Article principal: Moai

Els moais de l'illa de Pasqua arriben a mesurar més de deu metres; però algun dels que van quedar sense acabar, abandonats al seu planter, en fa més de vint.

Escultura de l'Edat Moderna[modifica]

La Plaça de Sant Pere del Vaticà està envoltada de 162 (o 140)[33] escultures de sants, realitzades per col·laboradors de Bernini, presidides per la de Jesucrist, de mà del propi Bernini, i els dotze apòstols, més Sant Pere i Sant Pau en un pla inferior. En el primer pla de la imatge, Sant Pau, d'Adamo Tadolini. Les dimensions de les figures dels sants (uns 310 cm d'alçada) són la meitat de les dels apòstols.

Les dimensions d'alguna de les escultures del Renaixement són colossals. Alguna d'elles no es van arribar a completar, com l'estàtua eqüestre de Milà que preparava Leonardo da Vinci i hauria tingut més de set metres, superant a tots els seus precedents. Entre les més destacables escultures colossals del Cinquecento estan el David (517 cm) i el Moisès (235 cm —assegut —) de Miquel Àngel, el Perseu de Cellini (320 cm) i el Neptú de Giambologna (335 cm).

També passa el mateix amb algunes de les escultures del Barroc (Bernini -San Longino, de 440 cm, Estàtua eqüestre de Lluís XIV, de gairebé quatre metres) i les del Neoclassicisme (Canova —Hèrcules i Licas, 335 cm, Monument fúnebre de Maria Cristina d'Àustria, de gairebé sis metres—).

Vegeu també: Escultura renaixentista i Escultura barroca

Escultura de l'Edat Contemporània[modifica]

Estàtua eqüestre del duc de Wellington, de 8,5 metres (la major estàtua eqüestre feta fins llavors), de l'escultor Matthew Cotes Wyatt, 1846. Inicialment es va col·locar sobre l'Arc de Wellington a Londres, actualment rematat per una quadriga. Hi ha altres notables exemples de colossalisme a l'escultura urbana a Londres.
Quadriga (5 metres) sobre la Porta de Brandenburg (Berlín), de Johann Gottfried Schadow, 1791.
Cap colossal per al Monument de Balzac (270 cm), per Rodin, 1897.
Electra, símbol de la companyia de telègrafs "Gran Nord", a Copenhaguen, de Stephan Sinding, ca. 1893.
Inauguració del Crist Redemptor dels Andes, 1904.

1789-1918[modifica]

Des de la Revolució francesa va canviar el sentit polític de l'estatuària monumental, que es va vincular al nacionalisme, però es va seguir utilitzant el recurs a la grandària més gran que el natural; amb criteris estètics neoclàssic o romàntic, seguint les directrius oficials de l'academicisme i l'historicisme.[34]

Des de començaments del segle xx es van aixecar en diferents parts del món, disposades en eminències orogràfiques, imatges colossals de Jesucrist: Crist Redemptor dels Andes (frontera xilè-argentina, 1904, Mateo Rufino Alonso, 6 m -7 amb la creu-), Monument al Sagrat Cor de Jesús del Turó dels Àngels (1919, Madrid, Aniceto Marines 28 m, als quals corresponen 9 de l'escultura pròpiament dita), Crist del Corcovado (Rio de Janeiro, 1931, Paul Landowski i Gheorghe Leonida, 38 m); Crist de l'Otero (Palència, 1931, Victorio Macho, 21 m) o de la Verge: Monument a la Verge de la Pau (Trujillo, 1983, Manuel de la Fuente, 46,72 m), Inmaculada Concepció de Chignahuapan (interior de la basílica del mateix nom), José Luis Silva, 1972, 14 m),[40] monument a la Mare de Déu (Oruro, 2013, Jorge Azeñas, 45 m), monument a la Verge de Guadalupe (Cerro del Tabacal, Xicotepec de Juárez, 20 m[41] -n'hi ha un altre a Ecatepec, 16 m-[42]), projecte de monument a la Verge de l'Antiga (Panamà, ajornat des de la commemoració del cinquè centenari el 2013).[43]

Estàtues colossals del Stadio dei Marmi ("estadi dels marbres") de l′Accademia fascista maschile di educazione fisica ("Acadèmia feixista masculina d'educació física") al Foro Italico o Foro Mussolinni, 1928-1932, projectat per Enrico Del Debbio.
Erecció de l'estàtua de Lincoln de Daniel Chester French a l'interior del Lincoln Memorial, 1920. La seva altura és de 30 peus (9,1 m) dels quals 19 peus (5,8 m) corresponen a la figura asseguda. És freqüent el recurs a l'escultura colossal als nombrosos memorials i altres exemples d'escultura urbana a la ciutat de Washington, especialment al National Mall' (Monument a Jefferson, un tholos que acull una estàtua de 6 m (Rudolph Evans, 1947) També és notable l'escultura urbana a la ciutat de Nova York.
Estàtua colossal del monument a José Martí a l'Havana, 1943-1959, Juan José Sicre (18 m).[44]
Monument a Ramos de Azevedo, Galileo Emendabili (1934), São Paulo. Altura total, 23,7 m.

1918-1989[modifica]

En el període que va de la postguerra de la I Guerra Mundial a la caiguda del mur de Berlín; des del període d'entreguerres, l'estatuària colossal va ser un dels instruments expressius més utilitzats per a l'anomenat "Realisme heroic", art oficial dels règims nazi, feixista i soviètic, paradoxalment convergents en la seva estètica. En les democràcies populars es va desenvolupar un veritable "culte a la personalitat": estàtues de Lenin, (la major de les estàtues de Lenin és la del canal del Volga en Volgograd, 1952-1969, que inicialment representaria a Stalin i va canviar de titular com a conseqüència de la desestalinització -la ciutat es denominava fins llavors Stalingrad- ), estàtues de Mao[45] (Mao Zedong). No obstant això, el colossalisme escultòric no va estar absent dels programes iconogràfics de països amb sistemes polítics oposats, com és el cas dels Estats Units, on es va realitzar el projecte de tallar les cares de quatre presidents al Mont Rushmore (1927 -1941).

Mestres de l'escultura contemporània, com Henry Moore (part de la producció de la qual consisteix en obres que, en el seu aspecte figuratiu, s'han de considerar escultures colossals), reflexionen explícitament sobre el concepte de l'escala i la mida.[47] Reflexions semblants, des de plantejaments artístics molt diferents, va fer en els seus últims anys el pintor Salvador Dalí (Dolmen de Dalí, Madrid, 1986, concebut com un monument a la ciència i la tècnica i inclou una gran figura masculina que representa Newton davant d'un dolmen de 13,3 m).

Entre les nombroses escultures colossals de Madrid destaquen dos retrats eqüestres del segle xvii (Felip III i Felip IV) i dues fonts monumentals del segle xviii (Cibeles i Neptú), ja en Edat Contemporània, les del Parc del Retiro, l'eix Prado-Castellana i les que coronen edificis del carrer d'Alcalá i la Gran Via; algunes icones publicitàries, com el Fènix de l'Edifici La Unió i el Fènix Espanyol (que només és una de les moltes escultures colossals amb què es promocionaven els edificis d'aquesta empresa).[48] Un impacte molt més gran va aconseguir una icona bidimensional de la publicitat espanyola: el toro d'Osborne (14 m).

Estàtues colossals de Kim Il-sung i Kim Jong-il. Estudi Artístic Mansudae.
Una de les dues escultures colossals denominades Dia i Nit (3 metres), d'Antonio López García, a l'Estació d'Atocha (Madrid), 2008.[50]

Finals del segle xx i segle xxi[modifica]

Entre els escultors dels darrers anys caracteritzats per la seva opció pel colossalisme estan Fernando Botero, Antonio López García, Jorge Jiménez Deredia,[51] Zurab Tsereteli (estàtua de Pere el Gran, Sant Petersburg, 1997, 98 m, Naixement del Nou Món, Puerto Rico),[52] Igor Mitoraj (Colós de Mitoraj o Colós de la Défense, París, 2001 -forma part d'un grup de quatre escultures colossals: Icare, Ikaria, Tindaro i Le Grand Toscano-),[53] Marco Cianfanelli (Monument a Nelson Mandela, Natal Midlands, Sud-àfrica, 2012, de làmines d'acer tallat a làser i pintat, que reprodueixen la cara des d'un determinat punt de vista; 5,19 m d'amplada, 9,48 m d'alçada, 20,8 m de longitud)[54] o Tamar Kvesitadze (Sekhvarulis Kandakaeba o "estàtua de l'amor", escultura mòbil de 7 m -Batumi, Geòrgia-, que representa la història d'amor impossible d'un musulmà i una cristiana reflectida en un clàssic de la literatura georgiana -Ali i Nino, de Kurban Said-).[55]

Vegeu també: Llista de les estàtues més altes
  • Una obra de Mitoraj a Varsòvia.
    Una obra de Mitoraj a Varsòvia.
  • Escultura colossal de Jorge Jiménez Deredia.
    Escultura colossal de Jorge Jiménez Deredia.

D'altra banda, amb diversos criteris estètics, s'ha continuat la tradició d'aixecar estàtues colossals amb propòsits ideològics o religiosos (tant del cristianisme com de les religions orientals), les dimensions de les quals són objecte d'emulació competitiva.

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

  1. ↑ «Colós». TERMCAT. [Consulta: 13 juny 2024].
  2. ↑ «Online Etymology Dictionary».
  3. ↑ «coloso». Diccionario de la lengua española. Real Academia Española (castellà).
  4. ↑ Arqueólogos desentierran una colosal escultura humana en Turquía - Creen que llegó a medir 4 metros y que formaba parte de la puerta de entrada a un reino 1.000 años antes de Cristo, ABC,31/07/2012
  5. ↑ «Ficha en el Louvre».
  6. ↑ Estàtua colossal de la reina Tuya - fitxa al web dels Museus Vaticans. Colossal statue of Mentuhotep II - fitxa al web del Met
  7. ↑ «Ficha en el Louvre».
  8. ↑ «Ficha en la web del Louvre».
  9. ↑ «León colosal, guardián de la entrada de templo de Ishtar, Nimrud -Kalhu-, neo-asirio, ca. 883-859 a. C. Ficha en la web del British». Arxivat de l'original el 18 de octubre de 2015. [Consulta: 14 octubre 2015].
  10. ↑ Minerva Ingres (260 cm sense cap), Louvre: Cette statue colossale compte parmi une série nombreuse de répliques romaines inspirées des créations du sculpteur athénien Phidias (actif entre 460 et 435 avant J.-C.). Le type statuaire, qui dérive de celui de l'Athéna Parthénos, reproduirait l'Athéna Promachos en bronze de l'Acropole d'Athènes ou l'Athéna Areia de Platées. La technique des pièces rapportées adoptée par le copiste afin, probablement, d'imiter la technique acrolithe de l'original, conforte volontiers cette dernière hypothèse. Palas de Veletri (305 cm), Louvre: Cette statue colossale d'Athéna, trouvée à Velletri au XVIIIe siècle, reproduit une effigie de bronze, disparue, dont des répliques romaines et des fragments de moulages antiques découverts à Baïes près de Naples gardent le souvenir. Créé vers 430 avant J.-C., l'original est généralement attribué à Crésilas : le sculpteur crétois est l'auteur d'un portrait de Périclès dont une copie, conservée au British Museum, présente un visage ovale et une acuité des traits identiques à ceux de la déesse.
  11. ↑ Miguel Ángel Elvira: Leócares y Briaxis tras el Mausoleo en Artehistoria: "... de él [Briaxis] se citan estatuas colosales en Rodas, un gran Apolo en Dafne (junto a Antioquía), un retrato de bronce de Seleuc I Nicàtor, rey de Siria, y otras obras más, que acreditan una actividad profusa. Lo que ocurre es que, por desgracia, ninguna copia ha podido ser identificada hasta hoy. Incluso su escultura más famosa, la imagen de culto que será adorada como Serapis en Alejandría, se halla sujeta a discusión: frente a la teoría tradicional, que quería reconstruirla a través de las múltiples representaciones romanas del dios, con bucles verticales cayendo sobre la frente, parece que debe adoptarse un criterio distinto: el Serapis romano no es el elaborado por Briaxis, pues éste se hallaba más cerca de los Asclepios u otros dioses barbados de su época: el llamado Asclepio de Alejandría es quizá el mejor candidato a la identificación, y nos daría una obra de estética grandiosa, pero suave a la vez, casi más cercana a Praxíteles que a Escopas."
  12. ↑ Ficha en Artehistoria
  13. ↑ «Comentario en homines.com».
  14. ↑ Naturalis historia, 73, citado en Giovanni Battista Piranesi, De la magnificencia y arquitectura de los romanos, y otros escritos, pg. 95
  15. ↑ 15,0 15,1 15,2 Bastús, op. cit.
  16. ↑ Ficha en Artehistoria. Ficha en el Mercati di Traiano -siete fragmentos-. Arxivat 2016-març-8 a la Wayback Machine.. Estatua colosal de Augusto en el teatro de Arlés Arxivat 2015-setembre-27 a la Wayback Machine. (310 cm, aunque le faltan parte de las piernas).
  17. ↑ Ninón Guzmán, [Enllaç no actiu], 2006.
  18. ↑ Susan Walker, Arte romano, Akal, 1999, pg. 31
  19. ↑ Lawrence Richardson, Jr., Mausoleum Hadriani, A New Topographical Dictionary of Ancient Rome, JHU, 1992, ISBN 0-8018-4300-6
  20. ↑ Hallan en Turquía una estatua colosal del emperador romano Marco Aurelio, ABC, 26-08-2008; In pictures: Giant Roman statues Sagalassos Archaeological Research Project, BBC 26-08-2008.
  21. ↑ *John Henry Middleton, XIII - Column of Antoninus, en Ancient Rome in 1885, 1885: "On the summit of the column stood a colossal statue of Antoninus in gilt bronze."
    • Mariano Vasi, A new Picture of Rome, and its Environs, in the form of an Itinerary, pg. 438-439: "Museo Chiaramonti - The reigning pontiff Pius VII... has formed this superb museum, and it completes the one called Pio Clementino, to which it joins. ... a large collection of statues... Opposite the iron door, between two Augustus' sacrificing, is a capital colossal statue of Antoninus Pius."
    • Barbara Burrell, Neokoroi: Greek Cities and Roman Emperors, 2004, pg. 104-106: "Fragments from the statue of Antoninus Piius indicate that he (or another of the male colossi) was about four times life size, nude, and seated. His head, turned strongly to his left, was diademed with a plain fillet, and he likely held a sceptre or spear in his left hand. The pose and attributes are those of Zeus, wich recalls the fact already mentioned, that Antoninus was called by the epithet Olyimpios at Sardis. ... As on the colossal portrait of Titus from Ephesos, the mouth is slightly open, conveying the ideal of an inspired ruler; that and the turn of heas produced a dynamic effect. ... This idiosyncratic portrait does not correspond exactly with any one portrait type of any Antonine or Severan emperor. Still, the colossus of Antoninus Pius shows that idiosyncratic likenesses conforming to no exact type should be no surprise here. The physiognomy is quite dissimilar to Marcus Aurelius'mature portraits, in which an abundant moustache (like that of his reidentified Sardian colossus) always covers the upper lip."
  22. ↑ Fitxes a la web dels Museus Capitolins:Estatua colosal de Roma residente: "Roma Cesi", Arxivat 2015-setembre-23 a la Wayback Machine., Estatua colosal de Veiove Arxivat 2015-setembre-25 a la Wayback Machine., Area sacra di Largo Argentina - Statua colossale di divinità femminile: testa Arxivat 2016-juny-1 a la Wayback Machine.,, , piedi Arxivat 2016-agost-6 a la Wayback Machine., braccio destro Arxivat 2016-agost-6 a la Wayback Machine..

    Fichas en la web del Louvre: Augusto (207 cm), Cabeza de Julia Domna, esposa de Séptimo Severo (62 cm), Cabeza de Séptimo Severo (66 cm), Cabeza de Adriano (43 cm).

    Fichas en la web del British: Fragmento de estatua colosal (pie), procedente de Nápoles, siglo I o II Arxivat 2015-octubre-18 a la Wayback Machine.

  23. ↑ "One could also view the two shining white cylinders as simply a monumental base for the statue of Augustus, whose proportions must have been colossal, to match those of the Mausoleum. That such colossal statues of Octavian did in fact exist in Rome at this time is attested by a head about 1.3 meters high, in the Cortile della Pigna of the Vatican. In spite of the baroque restoration of many locs of hair, it is clear that the head belons to Augustus's earliest portrait type, and the sharp and bony features of the youthful portraits are unmistakable. Since the head must have belonged to another statue, not the one on the Mausoleum, it is further evidence for the unprecedented claims Octavian was making for himself at this time." (Paul Zanker, The Power of Images in the Age of Augustus, pg. 76).
  24. ↑ «Datos».
  25. ↑ Rostovtzeff, font citada a en:Parthian art. Erdmann, font citada a en:Sasanian art
  26. ↑ Last Statues of Antiquity (base de datos), Oxford.
  27. ↑ Simon Malmberg, Triumphal Arches and Gates of Piety... en Using Images in Late Antiquity, pg. 171.
  28. ↑ Enrico Castelnuovo, Arte e historia en la Edad Media I: Tiempo, espacio, instituciones, pg. 602 Jorge García, Breve historia de la arqueología, pg. 31
  29. ↑ Ricario de Reims, citat per Richer, Histoire de France, pg. 89.
  30. ↑ «Gotoarte».
  31. ↑ Statue of saint tops treasure charts, en Echo, 8 de mayo de 2013.
  32. ↑ Així qualificada a Orígenes de la museología mexicana.
  33. ↑ «stpeterbasilica.info».
  34. ↑ Eric J. Hobsbawn i Terence Ranger, The invention of tradition, 1983. Del mateix Hobsbawn, la seva sèrie The Age of Revolution, The Age of Capital, The Age of Empire. Virginia Tovar, La escultura en Alemania 1789-1848, a Artehistoria
  35. ↑ fr:Claude Dejoux
  36. ↑ Correspondance de Napoléon Ier, t. 20, París, 1866, pg. 197
  37. ↑ Mirror, op. cit., pg. 389.
  38. ↑ Web oficial del govern francès.
  39. ↑ en:William Penn (Calder)
  40. ↑ e-tlaxcala.mx.
  41. ↑ «puebla.travel». Arxivat de l'original el 17 de agosto de 2016. [Consulta: 14 juliol 2016].
  42. ↑ El Universal Arxivat 2016-agost-22 a la Wayback Machine..
  43. ↑ Gaudium Press, 15-08-2012, El Siglo, 4 de abril de 2016
  44. ↑ Monument a Antonio Maceo (16 m), d'Alberto Lescay Merencio, a la Plaça de la Revolució de Santiago de Cuba (1991) -ecured-.
  45. ↑ Una estatua gigante para Mao - Una efigie dorada de 37 metros en una zona rural china, El País, 5 de enero de 2016: "Una gigantesca estatua dorada que representa al “Gran Timonel” sentado en actitud de reposo está recibiendo estos días los últimos toques en lo que hasta ahora había sido tierra de cultivo en el condado rural de Tongxu, en la provincia de Henan. La imagen, de 37 metros de altura —apenas nueve menos que la estatua de la Libertad en Nueva York— ha costado tres millones de yuanes (unos 423.000 euros) y ha sido sufragada principalmente por empresarios de la región, aunque los habitantes del pueblo también han participado, según el Diario del Pueblo. La construcción de la efigie, fabricada con acero y cemento, ha durado nueve meses." La estatua gigante de Mao es derribada por carecer de “permiso”, El País, 8 de enero de 2016. China levanta en Tíbet la mayor estatua en tributo a Mao: "en el centro de la ciudad tibetana de Gonggar, a cien kilómetros al sur de la capital de la región autónoma de China, informa la agencia oficial Xinhua. ... El monumento es el de mayor tamaño en toda China en tributo a Mao. Mide 7 metros de altura y descansa bajo un pedestal de otros 5 metros. Pesa 35 toneladas y está preparado para resistir los embates de cualquier fenómeno de la naturaleza, desde un terremoto hasta una tormenta de rayos. "Para proteger la estatua, hemos añadido un pararrayos y reforzado la base, para que el presidente Mao pueda resistir terremotos de hasta 5,5 en la escala Richter", ha explicado un responsable del Partido Comunista en la zona. La estatua llegó a Gonggar hace un mes procedente de la provincia de Hunan, pero sólo hoy han empezado los obreros a erigirla en su plaza de Shangcha. "Tiene un gran significado porque se trata de la primera estatua de Mao Zedong en el Tíbet", ha declarado un funcionario del gobierno del distrito de Gonggar."" (posibles imágenes [1][2][3] Arxivat 2016-gener-25 a la Wayback Machine.).
  46. ↑ Lizzy Davies, Row over fascist-era statue reveals schism in how Italians deal with past - Brescia's rightwing mayor wants to reinstate a marble figure praised by Mussolini, because it is art. But he faces opposition from those who believe it represents something best forgotten, The Guardian, 5 de abril de 2013.
  47. ↑ Rachel Wells, Scale at Any Size: Henry Moore and Scaling Up
    « Yet, according to Moore, when holding a maquette in this way, he was ‘seeing and feeling it as life-size’: ‘in my mind there’s never any change of scale at all’. The difference in scale between hand-held object and towering final sculpture is denied, and equally the difference in scale between small maquette and sculptor’s hands is overlooked. This paradoxical holding of the life-size within his hands is indicative of an apparent contradiction within Moore’s approach to the issue of scale. On the one hand, there is Moore’s persistent use of enlargement, which from the late 1960s was often achieved through the use of polystyrene models. On the other, there is the declaration from Moore that to him as sculptor, no change of scale occurred between a hand-held model and its colossal counterpart.2 Scale was paradoxically the same at any size. This essay will propose that there are several explanations for this apparent contradiction – explanations that reveal much about Moore’s attitude to scale, artistic vision, distance, and the socio-historical conditions in which he worked. »
  48. ↑ Antiguos edificios coronados por el grupo escultórico de esta Compañía.
  49. ↑ Inmaculada de la Fuente, La errante y azarosa vida de un busto de Machado prohibido hace quince años y arrinconado en un desván - Fue esculpido por Pablo Serrano para un homenaje frustrado al poeta en Baeza, El País, 12/04/1981.
  50. ↑ La Estación de Atocha tiene ya dos esculturas del pintor Antonio López, El Mundo, 02/07/2008.
  51. ↑ «Exhibirán la escultura colosal de Jiménez Deredia en espacios públicos de la Ciudad - Del 27 de noviembre de 2015 al 31 de marzo de 2016, las esculturas serán exhibidas en la explanada del Palacio de Bellas Artes, en Avenida Paseo de la Reforma, en la Alameda Central y en la Plaza de la República». Arxivat de l'original el 9 de agosto de 2016. [Consulta: 13 juny 2016].
  52. ↑ THE WEST’S BIGGEST STATUE: A TALL TALE - How a monstrous monument that nobody wanted finally found a home in Puerto Rico
  53. ↑ «Igor Mitoraj a la Défense».
  54. ↑ Web del autor Arxivat 2016-juliol-9 a la Wayback Machine.. Blog sobre el autor.
  55. ↑ Love Story And The Motion Statue These statues pass through each other daily, telling a tragic love story - Figures represent a Muslim boy and a Christian girl..
  56. ↑ Ficha en The Sculptors Society Arxivat 2016-març-24 a la Wayback Machine..
  57. ↑ Noticia en El Mundo, 5 de noviembre de 2016.

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Colós
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Colós_(estàtua)&oldid=33636563»