Comanda de Palau
 | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Dades | ||||
| Tipus | Església  | |||
| Característiques | ||||
| Estil arquitectònic | arquitectura romànica | |||
| Altitud | 121 m | |||
| Localització geogràfica | ||||
| Entitat territorial administrativa | Palau-solità i Plegamans (Vallès Occidental) | |||
| Localització | Camí de Santa Magdalena | |||
| ||||
| Bé cultural d'interès nacional | ||||
| Tipus | monument històric | |||
| Codi BCIN | 1178-MH | |||
| Codi BIC | RI-51-0005583 | |||
| Id. IPAC | 1301 | |||
| Id. IPAPC | 13521 | |||
La Comanda de Palau o Palau del Vallès fou una de les principals comandes catalanes de l'orde del Temple a la Corona d'Aragó. Actualment, només en queda el mas de Santa Magdalena, amb un edifici semi arruïnat que presumiblement fou la capella del convent. Està situada al municipi de Palau-solità i Plegamans (Vallès Occidental) i està declarada bé cultural d'interès nacional.[1]
Història
[modifica]
Segons Miret i Sans, l'orde del Temple començà a rebre donacions al Vallès des dels primers moments en què establí contactes amb els comtes catalans, a la dècada del 1130.[2] Darreres investigacions apunten que els templers van instal·lar a Collsabadell (Llinars del Vallès) un primer centre administratiu, el qual abandonaren poc després en disposar d'un patrimoni entre Santa Perpètua de Mogoda i Palau-solità, lloc més idoni i menys distant de Barcelona, a l'actual mas de Santa Magdalena, que aleshores formava part d'un conjunt de donacions que a partir del 1136 havia anat rebent el Temple de la família Rovira.[3][4]
El 1163, Berenguer de Sant Vicenç signava com a mestre i preceptor de la comanda del Palau del Vallès i també de la vigatana, on també hi tenia cases i béns que depenien d'aquella.[1] Les donacions que va rebre l'orde a les darreres dècades del segle xii al Berguedà, la Cerdanya, el Solsonès, el Pallars i la Noguera –principalment a les valls pirinenques i prepirinenques de la Noguera Pallaresa i del Llobregat–, foren inicialment administrades des de Palau del Vallès i des de Gardeny, mitjançant frares amb càrrec específic però itinerant (bajulus forensis). Cap al 1170 exercí aquest càrrec un tal Guillem de Solsona amb el títol de «Comanador de Solsona»; no sembla, però, que la «Comanda de Solsona» s'hagués materialitzat mai, malgrat la idoneïtat geogràfica del lloc per administrar aquelles terres septentrionals. Concretament al Pallars Jussà posseí terres de prats importants per a la ramaderia a Terrassa, Palau de Noguera, que si als primers temps s'administraren des de Palau del Vallès o Gardeny, a finals del segle xiii deurien passar a dependre de la comanda de Montsó.[5][6]
Sobre l'any 1310 hi va romandre durant un poc temps el que seria l'últim perfecte del Llenguadoc, Guilhem Belibasta, que fugia de la Inquisició francesa i anava de camí vers Sant Mateu (Maestrat).[7] El 22 de març de 1312, cedint a les pressions del rei de França Felip IV el Formós, el papa Climent V suprimí l'orde dels Templers. A conseqüència d'això, el 1318 els seus bénsforen transferits a l'orde de l'Hospital.[1] Palau del Vallès fou establert a mans particulars, que continuaren explotant-lo com a mas. Aleshores, els productes dels censos de la rodalia que pertocaven al comanador foren recollits en una casa del poble de Palau-solità propietat de l'orde. El segle xv es deia que aquesta casa, anomenada del Temple, la tenien els jurats de la vila.[8]
A finals del segle xvii, davant la devoció a Santa Magdalena, els feligresos li dedicaren la l'església.[1] En un fragment de capbreu sense data (segle xviii) es pot llegir que aquesta formava part del mas Riera, que aleshores tenia a cens Josep Brichfeus i Massiques, ciutadà honrat de Barcelona i veí de Castellterçol. S'ignora si aquest mas i l'actual que porta aquest nom són el mateix.[8] Amb la desamortització de Mendizabal del 1836, l'església passà a mans de l'Estat. El 1870 fou adquirida per un particular, i el 1879 fou venuda nou. A partir d'aleshores hi va desaparèixer el culte, juntament amb els objectes més preuats, com eren el retaule de la Santa (cremat el 1936), la taula de l'altar i la campana, que passaren a la parròquia de Santa Maria (1946).[1]
Descripció
[modifica]Es troba a migdia del municipi, en una petita elevació del terreny a la riba dreta de la riera de Caldes. Era un recinte emmurallat de 57,5 m per 46,5 m, construït amb carreus de mida mitjana col·locada en filades regulars, dels quals els costats de migdia i de ponent són els mllors conservats.[1][9]
De l'antic recinte templer queda ben posa cosa, a part de la capella, adossada al mur de llevant arran de la riera. És una construcció senzilla d'una sola nau i coberta amb volta de canó. L'absis està en runes, però per les restes es pot veure que era de planta rectangular i capçalera plana, orientada a sol ixent, que mesura 8,70 m de llargada per 5 m d'amplada. Els murs tenen 1,30 m de gruix. El frontispici mesura 6 m d'altura i és extremadament nu i senzill, coronat pel pinyó del doble vessant de la teulada i per una espadanya sensiblement desplaçada a l'esquerra. El portal d'entrada és d'arc de mig punt i de pedres més o menys escairades formant el dovellat. A sobre seu s'obre un ull prou ovalat i en esqueixada. La coberta és a doble vessant amb teula àrab. El parament és de pedres poc escairades i col·locades en filades; també hi ha pedres cantoneres. de planta rectangular.[1][9]
Vegeu també
[modifica]Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 «COMANDA DE PALAU - CAPELLA DE SANTA MAGDALENA». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General del Patrimoni Cultural.
- ↑ Miret i Sans, 1910.
- ↑ Vilaginés Segura, 1990, p. 9-27.
- ↑ Vilaginés Segura, 2005, p. 43-60.
- ↑ Fuguet, 2004a, p. 99-109.
- ↑ Fuguet, 2004b, p. 4-15.
- ↑ Àvila Granados, Jesús. Catalunya càtara. Cossetània edicions, 2014, p. 43. ISBN 978-84-9034-233-6.)
- ↑ 8,0 8,1 Fuguet, 2005, p. 89-90 i 132.
- ↑ 9,0 9,1 Fuguet, 1995, p. 282-284.
Bibliografia
[modifica]- Forey, Alan. The Templars in the Corona de Aragon. Londres: Oxford University Press, 1973.
- Fuguet Sans, Joan. L'arquitectura dels templers a Catalunya. Barcelona: Rafael Dalmau, 1975.
- Fuguet Sans, Joan «La casa del Palau del Temple de Barcelona». Locus Amoenus, 7, 2004a, pàg. 99-109.
- Fuguet Sans, Joan «Palau de Noguera, un senyoriu dels ordes del Temple i de l'Hospital i el seu desconegut patrimoni artístic». Unicum, 3, 2004b, pàg. 4-15.
- Fuguet Sans, Joan. Templers i Hospitalers, IV. Guia de la Catalunya Vella, el Penedès, els Comtats del Rosselló i Mallorca. Barcelona: Rafael Dalmau, 2005.
- Miret i Sans, Joaquim (1910). Les cases de templers y hospitalers en Catalunya. Barcelona: Impremta de la Casa de Caritat, 1910.
- Vilaginés Segura, Jaume «Els templers al Vallès». Notes, vol. 4, 1990, pàg. 9-27.
- Vilaginés Segura, Jaume «Pere de Rovira, un templer de Vallès». Notes, vol. 20, 2005, pàg. 43-60.