Concentració bancària a Espanya

Concentració bancària a Espanya

La Concentració bancària a Espanya és el procés, iniciat el 2008, d'oligopolització del sector financer espanyol com a conseqüència de la crisi financera de 2008 i que dura fins a l'actualitat. L'objectiu principal de la concentració, segons fons oficials i favorables, és crear entitats més solvents en un entorn amb els tipus d'interés molt baixos i, alhora, crear entitats que puguin competir a nivell mundial. Actualment, hi ha cinc entitats amb un 67,7% de quota de mercat, un 25% més que el 2006, i un 40% menys d'entitats de crèdit que el 2008.

Història

Bombolla immobiliària i crisi econòmica

L'origen de la concentració bancària, emmarcada en el context d'una crisi econòmica i financera mundial, va estar fortament influïda pel fort ajust de la indústria de la construcció després de la punxada de la bombolla immobiliària. Es considera que la bombolla immobiliària va començar a finals dels anys noranta, durant el govern de José María Aznar.

El sistema bancari europeu es considerava, per la majoria d'analistes econòmics, com mútuament beneficiós pels països perifèrics de la Unió Europea i els països del centre, perquè l'emissió de deute dels països estaria garantit pel conjunt de països de la UE i no només pel país que contreia el deute. Els tipus d'interès nominals tendien a convergir, però els reals als països perifèrics (Espanya, per exemple) amb taxes d'inflació més elevades, eren més alts i atreien capital europeu. Aquest flux de diners es va canalitzar mitjançant la concessió de crèdits dels bancs espanyols cap a sectors com el de la construcció i del gran consum, que al seu torn adquirien grans quantitats de producte als països europeus que veien augmentar les seves exportacions i es retroalimentaven. La caiguda de Lehmann Brothers i la crisi grega del deute van fer que els fluxos interbancaris a escala europea s'interrompessin de cop, ja que els desequilibris que es considerava que haurien d'haver convergit no ho feien per diferències en productivitat entre els països del centre i la perifèria. Aquests fets marquin l'inici de la crisi econòmica a Espanya.

A causa de la manca de recursos energètics propis, Espanya tradicionalment ha importat tot el seu petroli de l'exterior de manera que la crisi energètica dels anys 2000 va produir una tendència inflacionista. El juny de 2008 la inflació acumulada dels últims tretze anys era del 5%. L'abrupta caiguda entre 2003 i 2008 del preu del petroli juntament amb la punxada de la bombolla immobiliària, van fer témer un risc de deflació, quan Espanya va arribar el 2009 la taxa d'inflació més baixa dels últims 40 anys, i al març de 2009 hi va haver per primera vegada, des que existeixen dades, deflació. A l'octubre de 2010, l'economia seguia contraient-se al mateix temps que augmentava de nou la inflació. Entre 2011 i 2012, els preus van pujar un 3,5%, aquesta pujada combinada amb mesures d'austeritat i un atur alt van impactar negativament en el nivell de vida dels espanyols. A el mateix temps els salaris mitjans van decréixer i el poder de compra es va reduir notablement.

L'abaratiment del preu de l'habitatge unit l'augment de la desocupació va comportar que molts ciutadans no poguessin fer-se càrrec de les seves hipoteques, ni fins i tot venent els seus immobles. Aquesta situació es va produir pel fet que en zones on els preus havien augmentat molt, el preu de l'habitatge era inferior al del deute hipotecari contret. Així, es van dur a terme durant aquest període de crisi milers d'embargaments de locals i segones residències, així com desnonaments de primeres vivendes. Encara que a l'inici de la crisi (2008) es van llançar 27.000 execucions hipotecàries, ja el 2017 es van comptabilitzar 600.000 persones desnonades.