Concha Espina

Concha Espina

Biografia
Naixement	(es) María de la Concepción Jesusa Basilisa Rodríguez-Espina y García-Tagle 15 abril 1869 Santander (Espanya)
Mort	19 maig 1955 (86 anys) Madrid (Espanya Franquista)
Sepultura	cementiri de l'Almudena
Activitat
Ocupació	novel·lista, poetessa, periodista, escriptora, escriptora de contes
Gènere	Poesia i assaig
Nom de ploma	Ana Coe Snichp Concha Espina de Serna Concha Espina
Família
Cònjuge	Ramón de la Serna y Cueto (1893–1934)
Fills	Ramón de la Serna y Espina, Víctor de la Serna, Josefina de la Serna Espina, Luis de la Serna y Espina
Parents	Jesús de la Serna, net
Premis
(1950)  Medalla d'Or al Mèrit en el Treball (1948)  Gran Creu de l'Orde Civil d'Alfons X el Savi (1927)  Premi Nacional de narrativa de les Lletres Espanyoles (1915)  Premi Fastenrath  Orde de les Dames Nobles de la Reina Maria Lluïsa
Signatura

Concha Espina.

María de la Concepción Jesusa Basilisa Rodríguez-Espina y García-Tagle, coneguda com a Concha Espina (Santander, 15 d'abril de 1869 - Madrid, 19 de maig de 1955) va ser una escriptora espanyola.

Biografia

Es casà molt jove, l'any 1894, amb Ramón de la Serna Cueto i marxà cap a Valparaíso, Xile. Allí nasqué el seu fill (i futur escriptor, també) Víctor de la Serna, a finals de l'any 1894. Durant un temps treballà de corresponsal del diari El Correo Español de Buenos Aires. Quan tornà a Espanya l'any 1898 tingué tres fills més: José el 1900, Josefina el 1903 i Luís el 1907.

Havia publicat Mis flores (1904), una col·lecció de versos infantils amb pròleg de Menéndez Pelayo. El 1909 va fer la primera novel·la, titulada La niña Luzmela. El 1913 publicà La esfinge maragata, considerada la seva obra mestra i premiada per l'Acadèmia Espanyola. Continuà escrivint novel·les, com La rosa de los vientos, de l'any 1915, El metal de los muertos del 1920 i, l'any 1926, l'obra Altar mayor, que rebé el Premio Nacional de Literatura. També va ser autora de narracions curtes i de l'obra de teatre El jayón (1919). Quan esclatà la Guerra Civil encara continuà publicant, obres com Esclavitud y Libertad, Retaguardia i La luna roja, entre d'altres. Després de la guerra, el 1940, es quedà cega, però encara publicà una última novel·la, anomenada El más fuerte, el 1947.

Encara que la seva literatura segueix el tradicional realisme espanyol, comença a desenvolupar les normes que defineix una literatura social que descriu l'experiència viscuda. La Hispanic Society of America li atorgà la medalla de plata de l'art.

Guardons i homenatges

Entre molts altres premis i honors, en 1914 i en 1924 va rebre premis de la Reial Acadèmia Espanyola per La esfinge maragata i Tierras de Aquilón respectivament. A més, en este últim any, va ser nomenada filla predilecta de Santander, erigint-se a este efecte en 1927 un monument dissenyat per Victorio Mascle i inaugurat per Alfons XIII, que també la va nomenar dama de la Orden de las Damas Nobles de la Reina María Luisa. Eixe mateix any li va ser concedit el Premi Nacional de Literatura per la seua obra Altar major. Així mateix, va arribar a ser candidata en tres ocasions consecutives al Premi Nobel de Literatura (1926, 1927 i 1928). El primer any va perdre per un sol vot i el guardó el va rebre la italiana Grazia Deledda.

En 1948 el poble de Mazcuerras va adoptar oficialment el nom de Luzmela, quan es va celebrar allí a la seua casa la cerimònia d'imposició de la banda i gran creu de l'Orde d'Alfons X el Savi. El 8 de febrer de 1950 va rebre la Medalla al Mérito en el Trabajo.

Bibliografia

• González Porto; Bompiani (coord.). Diccionario de autores, vol I. Barcelona: Montaner y Simón, 1963. 
• González Porto; Bompiani (coord.). Diccionario de autores, vol VII. Barcelona: Montaner y Simón, 1959. 

Enllaços externs

• El carrer de Concha Espina en el nomenclàtor de Sabadell.

Premis i fites
Precedit per: Enrique Larreta Orillas del Ebro	Premi Nacional de narrativa 1950	Succeït per: Ramón Ledesma Miranda La casa de la fama