Vés al contingut

Concha García Campoy

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaConcha García Campoy

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(es) Concepción Garcia Campoy Modifica el valor a Wikidata
28 octubre 1958 Modifica el valor a Wikidata
Terrassa (Vallès Occidental) Modifica el valor a Wikidata
Mort10 juliol 2013 Modifica el valor a Wikidata (54 anys)
València Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortleucèmia Modifica el valor a Wikidata
FormacióUniversitat Autònoma de Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióperiodista, presentadora de televisió, locutora Modifica el valor a Wikidata
OcupadorTelevisió Espanyola Modifica el valor a Wikidata
Família
CònjugeJaime Roig Riera (1978-1988)[1]
Lorenzo Díaz Sánchez (1992-2000)[1]
Andrés Vicente Gómez (2000-2013)[2] Modifica el valor a Wikidata
Premis
1989 - Nacionals de ràdio
2001 - Nacionals de ràdio
1992 - Premi Atlántica
1996 - Premi Importante Diario de Ibiza
1996 - Premis APEI
1998 - Premi a la Comunicación de Alcatel
2009 - Mujer profesional (FEDEPE)
2012 - Premi Joaquín Soler Serrano
Lloc webtelecinco.es… Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm0305585 TMDB.org: 931269 Modifica el valor a Wikidata

Concepción García Campoy, coneguda com a Concha García Campoy (Terrassa, Vallès Occidental, 28 d'octubre de 1958 - València, 10 de juliol de 2013),[3] fou una periodista i presentadora de ràdio i televisió catalana.[4][5][6]

Va començar la seva carrera professional el 1979, a l'edat de 21 anys, en un programa de ràdio de la Cadena Cope a Eivissa.[7] El 1984 es va incorporar a Radiotelevisión Española, on va iniciar la seva formació en els serveis informatius de la cadena.[8] Quan va acabar la seva etapa a TVE,[9] va passar per diferents mitjans on va alternar la seva activitat a la ràdio amb alguns treballs per a televisió i premsa.[7]

Des de setembre de 2006 va ser membre de la junta directiva i portaveu de l'Acadèmia de les Ciències i les Arts de la Televisió,[3] així com fins a gener de 2012 va dirigir i va presentar a Telecinco l'edició matinal dels seus informatius.[10] Amb diversos premis i reconeixements a la seva carrera periodística,[3] l'any 2012 va anunciar la seva retirada de la televisió per la leucèmia que patia,[1] i a causa de la qual va morir el 10 de juliol de 2013.[11][12]

Biografia

[modifica]

Va néixer el 28 d'octubre de 1958 a Terrassa,[3] encara que a una edat primerenca es va traslladar amb la seva família, d'origen andalús, a Eivissa.[4][9] Allà va cursar batxillerat i, al seu retorn a Barcelona, es va matricular a la Universitat Autònoma de Barcelona per estudiar la carrera de periodisme.[11] Paral·lelament, es va iniciar en altres cursos que no va arribar a finalitzar: ciències econòmiques i filologia hispànica.[13] En obtenir quatre anys després la llicenciatura en Ciències de la Informació, el 1984 va ingressar a l'ens públic.[9][1] En l'àmbit familiar tenia tres germans, Francisco, Carlos i Asunción,[14][15] i va estar casada en dues ocasions, primer amb l'advocat eivissenc Jaime Roig i després amb el sociòleg manxec Lorenzo Díaz,[16] amb qui va tenir dos fills, Lorenzo (1992) i Berta (1998).[17] Després de separar-se d'aquest últim, l'octubre de 2000 va refer la seva vida sentimental amb el productor de cinema Andrés Vicente Gómez.[9][2][18]

Al marge de les seves tasques periodístiques, el 1995 va col·laborar amb la campanya d'Amnistia Internacional sobre la violació dels drets de la dona a la regió de Bòsnia[19] i també va treballar per a l'ONG Mensajeros de la Paz, on va impulsar la seva defensa de les causes socials, la igualtat d'oportunitats i els drets humans de les persones.[20]

A principis de gener de 2012 va anunciar a través del seu compte de Twitter que deixava la televisió temporalment pel fet que se li havia diagnosticat leucèmia —un tipus de càncer que afecta el teixit que produeix les cèl·lules de la sang— durant les seves vacances de Nadal.[21] Per aquestes dates, la comunicadora va ser hospitalitzada a causa d'aquesta malaltia, que li impedia presentar l'informatiu matinal durant els pròxims mesos.[14][22] Des de llavors, va començar el tractament de quimioteràpia.[14][22] Després de superar el tercer cicle de medicació, el juny de 2012, va rebre un autoempelt de medul·la òssia.[23] Encara que inicialment va superar la malaltia, la periodista va recaure el gener de 2013, i va ser hospitalitzada per intensificar el tractament.[24] Més tard, a mitjans de març del mateix any, va tornar a ingressar a l'Hospital Universitari de la Fe de València per sotmetre's a una segona intervenció que consistia en un trasplantament de sang de cordó umbilical.[25] Des que va rebre l'alta hospitalària un mes després de l'operació, acudia periòdicament al centre mèdic per fer un seguiment de la seva malaltia.[26]

Finalment, dinou mesos després que se li diagnostiqués una varietat de leucèmia, va morir a l'edat de 54 anys a l'Hospital La Fe, de València, després d'ingressar dos dies abans al centre clínic per un agreujament de la seva malaltia.[12] El principal motiu de la seva mort va ser una insuficiència hepàtica aguda causada per l'efecte dels medicaments al fetge,[27] cosa que va provocar que presentés una situació de coma irreversible.[28]

Trajectòria professional

[modifica]
Les periodistes Inés Ballester, Concha García Campoy i Nieves Herrero, als Premis Talento 2012.

Va començar la seva trajectòria professional el 1979, amb 21 anys, als serveis informatius de Ràdio Popular d'Eivissa, on va dirigir el programa radiofònic d'entrevistes i reportatges Antena pública.[7] Al cap d'un any va compaginar aquesta funció amb la de redactora del diari regional Última Hora.[1] fins que el 1983 va aprovar les oposicions de RTVE com la «número 1» de la seva promoció i es va incorporar immediatament a la redacció dels serveis informatius de la cadena a les Illes Balears.[8] Allà va romandre durant sis mesos a causa que la direcció d'informatius a Madrid la reclamava per presentar l'edició del Telediario.[13] El 7 de gener de 1985 va debutar amb el seu primer noticiari de sobretaula a La 1 de Televisió Espanyola, que li va permetre aconseguir la fama al costat de Manuel Campo Vidal,[1] el seu company de plató.[7][8] Durant més de dos anys va presentar el Telediario del migdia i, una mica més tard, va fer el mateix amb l'informatiu de la nit.[13] A l'estiu de 1986, mentre presentava les notícies, va compaginar el seu treball televisiu amb la direcció de Las mañanas de Radio 1, a Radio Nacional de España (RNE).[5][1][11] Així mateix, durant aquest període va col·laborar en diverses publicacions de la premsa escrita com Panorama o Vogue i en la secció de cultura del diari El Independiente.[13]

El 1987 va abandonar la televisió després de fitxar per Cadena SER i, a principis de l'any 1988, va començar a dirigir el programa A vivir que son dos días.[7][11] Ràpidament va convertir l'espai en el més escoltat del cap de setmana i va arribar a comptar amb fins a un milió d'oients, pel que va ser guardonada amb el Premi Ondas, l'Antena de Oro i el Micrófono de Oro, tots ells en 1989.[3][1][8][9] Simultàniament va col·laborar en el dominical d'El País i al suplement de cultura Babelia.[13] El 1991, durant aquesta època, va tornar a Televisió Espanyola per dirigir el programa Mira 2.[5] Després d'una baixa per maternitat el 1992, la periodista va retornar a la SER i, més endavant, va fitxar per Antena 3 Radio per posar-se al capdavant del matinal Días de radio.[29] D'aquí es va anar a Onda Cero, en què es va ocupar el 1994 de Noches de radio, i dos anys més tard va passar a La Brújula per substituir l'Ernesto Sáenz de Buruaga, on va romandre fins al 1999.[7][5] Posteriorment va compaginar l'espai de ràdio de cap de setmana Las cosas que nunca te dije amb el seu treball en altres mitjans; comentarista en Las noticias de Tele 5 i col·laboracions setmanals al programa cultural de TVE Señas de identidad i La Revista d'El Mundo.[13] També va publicar el que va ser el seu segon llibre, La doble mirada, el 1996, amb imatges de la fotògrafa Ouka Leele.[30] Així mateix es va encarregar de dirigir i presentar el magazine Hoy es domingo (1999-2004) en els seus inicis a la cadena privada Telecinco, on va conduir durant tres anys el contenidor televisiu sobre cinema La gran ilusión.[7] De nou a les ones, entre setembre de 2004 i juny de 2006, es va fer càrrec de la direcció i presentació del programa vespertí Campoy en su Punto a l'emissora Punto Radio.[7][31]

L'agost de 2006 es va unir al canal de televisió Cuatro,[31] en què des del 4 d'octubre del mateix any fins al 24 de desembre de 2010 es va encarregar de la conducció del magazine diari Las mañanas de Cuatro.[32][33] Després de la fusió de Telecinco i Cuatro el 2010, la periodista va cedir el testimoni del programa a Marta Fernández Vázquez i va passar a presentar l'edició matinal d'Informativos Telecinco des del 8 de gener de 2011.[34] Un any després, el 10 de gener de 2012, va anunciar la seva retirada temporal de la televisió pel fet que patia leucèmia.[1][10][21]

Ràdio i televisió

[modifica]
Títol Emissora Dates d'emissió Gènere
A vivir que son dos días[29] Cadena SER 1988 - 1993 Radiofònic
Antena pública[9] COPE 1979 Radiofònic
Brújula, La[9] Onda Cero 1996 - 1999 Radiofònic
Campoy en su punto[35] Punto Radio 2004 - 2006 Radiofònic
Días de radio[36] Antena 3 Radio 1993 Radiofònic
Gran ilusión, La[37] Telecinco 1999 - 2002 Magazine
Hoy es domingo[9] Onda Cero 1999 - 2004 Radiofònic
Informativos Telecinco[34] Telecinco 2011 - 2012 Informatiu
Mañanas de Cuatro, Las[33] Cuatro 2006 - 2010 Magazine
Mañanas de Radio 1, Las[38] RNE 1985 Radiofònic
Mira 2[39] TVE-2 1991 Informatiu
Noches de radio[9] Onda Cero 1994 Radiofònic
Telediario[38] TVE-1 1985 - 1987 Informatiu

Col·laboracions en ficció

[modifica]

En aquesta llista es mostren les aparicions de Concha García Campoy en pel·lícules de cinema o sèries de televisió.[40][41]

Títol Director Any Gènere
El rey del mambo[42] Carles Mira 1989 Pel·lícula
La mujer de tu vida
Episodi: «La mujer feliz»[43]		 José Miguel Ganga 1990 Sèrie
La reina anónima[44] Gonzalo Suárez 1992 Pel·lícula
Los peores años de nuestra vida[45] Emilio Martínez Lázaro 1994 Pel·lícula
7 vidas
Episodi: «Hot Milk»[46]		 Ricardo A. Solla[47] 2005 Sèrie
Sinfín[48] Carlos Villaverde 2005 Pel·lícula
La chispa de la vida[49] Álex de la Iglesia 2011 Pel·lícula

Amb més de trenta anys de professió a la ràdio i televisió, va ser descrita[n. 1] com «una periodista rigorosa, senzilla, de caràcter rialler i amable, tot i que no va deixar de mantenirse propera a l'oient».[50][51][52] La seva capacitat comunicativa de què va gaudir al llarg de la seva trajectòria van ser claus perquè els mitjans de comunicació apostessin per ella.[51] Tant per la seva presència a la pantalla petita com a través d'un estudi de ràdio, va demostrar ser una renovadora de la professió, que li va valer perquè es convertís en una de les més conegudes i respectades del nostre audiovisual.[52][53] Així mateix, era una dona relativament apreciada entre els seus companys de treball que, després de la seva mort, la van recordar com «una persona entranyable, càlida i una extraordinària companya per a tots els seus col·laboradors».[52][54][55]

Premis i reconeixements

[modifica]

Al llarg de la seva carrera periodística, García Campoy va comptar amb diversos reconeixements atorgats pel món de la comunicació als professionals més destacats de l'àmbit nacional.[3][5] Alguns dels més rellevants van ser el Premi Ondas, el Micrófono de Oro i diverses Antena de Oro.[8][9] A més, des que morís el juliol de 2013 i, a títol pòstum, hi va haver diferents propostes per homenatjar i rememorar el treball de la periodista catalana.[56] Primer l'Ajuntament d'Eivissa va anunciar el reconeixement de la comunicadora com a filla adoptiva de la ciutat, després l'escola de negocis en la qual ella impartia classes va llançar un programa de beques amb el seu nom, més tard l'Acadèmia de les Ciències i les Arts de Televisió va comunicar la creació del premi de periodisme "Concha García Campoy", després va obtenir del MSSSI la Gran Creu de l'Ordre Civil de la Solidaritat Social que la va reconèixer per la seva defensa a les causes socials i els drets humans i, finalment, el Ministeri d'Educació, Cultura i Esport li va atorgar el Premi Nacional de Televisió l'octubre de 2013.[20][57][58]

Antena d'Or

Micrófono de Oro

Premis Ondas

Altres premis

  • 1992[9] Premi Atlántica
  • 1996[9] Premi Importante Diario de Ibiza
  • 1996[9] Premis APEI-PRTV
  • 1998[9] Premi Anual a la Comunicación de Alcatel
  • 2005[13] Premi "Siurells de plata"
  • 2006[59] Premi Ramon Llull
  • 2009[9] Premi Mujer profesional (FEDEPE)
  • 2012[13] Premi Joaquín Soler Serrano
  • 2012[20] Cruz de la Orden Civil de la Solidaridad Social
  • 2013[57] Premi Nacional de Televisión

Obres publicades

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 1,8 Redacció. «Concha García Campoy deja temporalmente la televisión a causa de una enfermedad» (en castellà). ¡Hola!, 10-01-2012. [Consulta: 15 febrer 2014].
  2. ↑ 2,0 2,1 Román, Manuel. «Concha García Campoy y Carmen Rico Godoy, las dos mujeres de la vida de Andrés Vicente Gómez» (en castellà). Madrid: Libertad Digital, 13-07-2013. [Consulta: 17 febrer 2014].
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 Redacció. «Muere Concha García Campoy» (en castellà). Barcelona: La Vanguardia, 10-07-2013. [Consulta: 15 febrer 2014].
  4. ↑ 4,0 4,1 Redacció. «Mor la periodista Concha García Campoy». Barcelona: Diari Ara, 10-07-2013. [Consulta: 10 juliol 2013].
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 «Concha García Campoy: Toda una luchadora hasta el final» (en castellà). Madrid: Informativos Telecinco, 10-07-2013. [Consulta: 16 febrer 2014].
  6. ↑ «Concha García Campoy» (en castellà). Ajuntament d'Eivissa. [Consulta: 1r setembre 2023].
  7. ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 7,5 7,6 7,7 Castro, Domingo. «Concha García Campoy, 33 años de carrera en la radio y la televisión» (en castellà). ABC, 10-07-2013. [Consulta: 15 febrer 2014].
  8. ↑ 8,0 8,1 8,2 8,3 8,4 Redacció. «Fallece la periodista Concha García Campoy» (en castellà). Madrid: El País, 10-07-2013. [Consulta: 15 febrer 2014].
  9. ↑ 9,00 9,01 9,02 9,03 9,04 9,05 9,06 9,07 9,08 9,09 9,10 9,11 9,12 9,13 9,14 9,15 9,16 Torrente, Paco. «Concha García Campoy, una vida dedicada a la información» (en castellà). Madrid: RTVE, 10-07-2013. [Consulta: 15 febrer 2014].
  10. ↑ 10,0 10,1 Redacció. «Concha García Campoy, sobre su enfermedad: "Inicio un segundo ciclo optimista"» (en castellà). Vanitatis, 28-01-2012. Arxivat de l'original el 23 d’octubre 2013. [Consulta: 22 febrer 2014].
  11. ↑ 11,0 11,1 11,2 11,3 Europa Press. «Fallece en Valencia la periodista Concha García Campoy» (en castellà). Valencia: Público, 10-07-2013. [Consulta: 15 febrer 2014].
  12. ↑ 12,0 12,1 Redacció. «Mor als 54 anys la periodista Concha García Campoy a causa d'una leucèmia». València: 324.cat, 10-07-2013. [Consulta: 15 febrer 2014].
  13. ↑ 13,00 13,01 13,02 13,03 13,04 13,05 13,06 13,07 13,08 13,09 Redacció. «Concha García Campoy, Premio Joaquín Soler Serrano de Radio y Televisión» (en castellà). Madrid: ATV, 11-12-2012. Arxivat de l'original el 26 de maig 2014. [Consulta: 15 febrer 2014].
  14. ↑ 14,0 14,1 14,2 de la Gama, Amparo. «Campoy se enfrenta "con fuerza" a una nueva fase de su enfermedad» (en castellà). Madrid: Vanitatis, 19-03-2012. Arxivat de l'original el 22 d’octubre 2013. [Consulta: 15 febrer 2014].
  15. ↑ Redacció. «Andrés Vicente Gómez habla sobre la leucemia de su mujer Concha García Campoy» (en castellà). Madrid: Fórmula TV, 16-01-2012. [Consulta: 15 febrer 2014].
  16. ↑ Redacció. «La boda de Concha García Campoy y los zapatos de Michael Jackson» (en castellà). El País, 30-11-1992. [Consulta: 15 febrer 2014].
  17. ↑ Verbo, Eduardo. «El hijo de Concha García Campoy que sueña con ser periodista» (en castellà). Vanitatis, 17-02-2013. Arxivat de l'original el 23 d’octubre 2013. [Consulta: 15 febrer 2014].
  18. ↑ «Concha García Campoy, arropada por su familia en la lucha contra la leucemia» (en castellà). Diez Minutos. Arxivat de l'original el 17 d’octubre 2013. [Consulta: 17 febrer 2014].
  19. ↑ Llata, Juan. «El Foro de las ONG consigue que las autoridades de China dejen hablar a las mujeres del Tibet» (PDF) (en castellà) p. 46. Pekin: ABC, 02-09-1995. [Consulta: 17 febrer 2014].
  20. ↑ 20,0 20,1 20,2 Europa Press. «Concha García Campoy, Gran Cruz de la Solidaridad Social a título póstumo» (en castellà). Madrid: telemanía.es, 14-01-2014. Arxivat de l'original el 3 de març 2016. [Consulta: 17 febrer 2014].
  21. ↑ 21,0 21,1 «García Campoy: "Tengo leucemia, pero también ánimo de lucha"» (en castellà). Público, 09-01-2012. [Consulta: 17 febrer 2014].
  22. ↑ 22,0 22,1 de Diego, Sara. «Fallece la periodista Concha García Campoy víctima de una leucemia» (en castellà). Vanitatis, 10-07-2013. Arxivat de l'original el 12 de juliol 2013. [Consulta: 17 febrer 2014].
  23. ↑ de la Gama, Amparo. «Concha García Campoy responde favorablemente al trasplante de médula ósea» (en castellà). Vanitatis, 03-06-2012. Arxivat de l'original el 23 d’octubre 2013. [Consulta: 17 febrer 2014].
  24. ↑ «Concha García Campoy: "Estoy de nuevo en el hospital"» (en castellà). La Vanguardia, 29-01-2013. [Consulta: 17 febrer 2014].
  25. ↑ Agencia EFE. «Concha García Campoy se somete en Valencia a un trasplante de sangre umbilical contra la leucemia» (en castellà). Madrid: La Voz de Galicia, 13-03-2013. [Consulta: 17 febrer 2014].
  26. ↑ EFE. «Concha García Campoy recibe el alta tras un trasplante de cordón umbilical» (en castellà). Público, 11-04-2013. [Consulta: 17 febrer 2014].
  27. ↑ Garrido, Cristina. «La razón de la muerte de Concha García Campoy: ¿Qué es un coma hepático?» (en castellà). ABC, 11-07-2013. [Consulta: 17 febrer 2014].
  28. ↑ «Concha García Campoy, en coma irreversible» (en castellà). La Vanguardia, 10-07-2013. [Consulta: 17 febrer 2014].
  29. ↑ 29,0 29,1 29,2 29,3 29,4 Redacció. «El paso de Concha García Campoy por la SER» (en castellà). PRISA. Madrid: Cadena SER, 10-07-2013. Arxivat de l'original el 23 de novembre 2013. [Consulta: 22 febrer 2014].
  30. ↑ EFE. «Concha García Campoy, adiós a una comunicadora nata» (en castellà). Editorial Prensa Ibérica. València: Levante-EMV, 10-07-2013. [Consulta: 22 febrer 2014].
  31. ↑ 31,0 31,1 Redacció. «Biografía de Concha García Campoy» (en castellà). Agència EFE. Madrid: El Imparcial, 10-07-2013. [Consulta: 22 febrer 2014].
  32. ↑ Redacció. «Concha García Campoy hará tándem con Ana Rosa Quintana en Telecinco» (en castellà). Lavinia Editorial. Madrid: Vertele, 20-12-2010. Arxivat de l'original el 17 d’octubre 2013. [Consulta: 22 febrer 2014].
  33. ↑ 33,0 33,1 Redacció. «Concha García Campoy estrena 'Las mañanas de Cuatro'» (en castellà). Grupo PRISA. Madrid: El País, 04-10-2006. [Consulta: 12 juliol 2013].
  34. ↑ 34,0 34,1 Redacció. «Concha García Campoy estrena programa en Telecinco» (en castellà). Vocento. Madrid: ABC, 07-01-2011. [Consulta: 22 febrer 2014].
  35. ↑ Quílez, Raquel. «Punto Radio se estrena con la intención de convertirse en la segunda en el índice de audiencias» (en castellà). Unidad Editorial. El Mundo, 01-09-2004. [Consulta: 25 febrer 2014].
  36. ↑ «Concha García Campoy. Días de radio» (en castellà). Vocento p. 85. ABC, 21-10-1993. [Consulta: 25 febrer 2014].
  37. ↑ Blazquez, Yolanda. «Concha García Campoy estrena 'La gran ilusión'» (en castellà). El País, 20-11-1999. [Consulta: 25 febrer 2014].
  38. ↑ 38,0 38,1 Carmona, V. «El primer Telediario de García Campoy» (en castellà). Grupo Editorial Prensa Ibérica. Ibiza: La Nueva España, 10-07-2013. [Consulta: 25 febrer 2014].
  39. ↑ Sámano, José. «Concha García Campoy regresa mañana a TVE con un informativo» (en castellà). PRISA. Madrid: El País, 12-01-1991. [Consulta: 25 febrer 2014].
  40. ↑ «Reacciones a la muerte de Concha García Campoy» (en castellà). La Vanguardia, 10-07-2013. Arxivat de l'original el 11 de maig 2015. [Consulta: 25 febrer 2014].
  41. ↑ «Fitxa de "Concha García Campoy" en IMDb» (en anglès). IMDb. [Consulta: 25 febrer 2014].
  42. ↑ «Repartiment d'"El Rey Del Mambo"» (en castellà). cinedor.es. Arxivat de l'original el 5 de juliol 2022. [Consulta: 25 febrer 2014].
  43. ↑ «La mujer de tu vida: La mujer feliz» (en castellà). abandomoviez.net. [Consulta: 25 febrer 2014].
  44. ↑ «Repartiment "La Reina Anónima"» (en castellà). cinedor.es. Arxivat de l'original el 20 d’agost 2022. [Consulta: 25 febrer 2014].
  45. ↑ «Fitxa de "Los peores años de nuestra vida" a IMDb» (en castellà). IMDb. [Consulta: 25 febrer 2014].
  46. ↑ «Argument "7 vidas": Hot milk» (en castellà). sincroguia.tv. Arxivat de l'original el 17 d’octubre 2013. [Consulta: 25 febrer 2014].
  47. ↑ «7 Vidas. Hot Milk». Internet Movie Database. Amazon. [Consulta: 10 març 2014].
  48. ↑ «Fitxa de "Sinfín" a decine21» (en castellà). decine21.com. [Consulta: 25 febrer 2014].
  49. ↑ Verbo, Eduardo. «Homenaje improvisado a Concha García- Campoy» (en castellà). El confidencial. Vanitatis, 13-01-2012. Arxivat de l'original el 22 d’octubre 2013. [Consulta: 25 febrer 2014].
  50. ↑ Agència EFE. «Concha García Campoy, una mujer con clase» (en castellà). Madrid: Agencia EFE, 11-07-2013. Arxivat de l'original el 27 d’abril 2014. [Consulta: 30 desembre 2013].
  51. ↑ 51,0 51,1 Afuera, Ángeles. «Concha García Campoy, la voz afable» (en castellà). Grupo PRISA, 10-07-2013. Arxivat de l'original el 27 de desembre 2013. [Consulta: 30 desembre 2013].
  52. ↑ 52,0 52,1 52,2 G. Gómez, Rosario. «Una periodista comprometida» (en castellà). PRISA, 10-07-2013. [Consulta: 30 desembre 2013].
  53. ↑ Redacció. «Lorenzo Díaz, exmarido de Concha García Campoy: «Era una comunicadora excelente y una renovadora de la profesión»» (en castellà). Madrid: Vocento, 12-07-2013. [Consulta: 30 desembre 2013].
  54. ↑ Sosa Troya, María. «La profesión llora a Concha» (en castellà). Madrid: Grupo PRISA, 12-07-2013. [Consulta: 30 desembre 2013].
  55. ↑ Álvarez, José; Vega Garrandés, Cristina. «Reacciones a la muerte de Concha García Campoy». Noxvo Editorial, 10-07-2013. [Consulta: 30 desembre 2013].
  56. ↑ Redacció. «Premio Nacional de Televisión 2013 a Concha García Campoy» (en castellà). PRNoticias, 16-10-2013. [Consulta: 22 febrer 2014].
  57. ↑ 57,0 57,1 Europa Press. «Concha García Campoy, Premio Nacional de Televisión» (en castellà). Unidad Editorial. Madrid: El Mundo, 16-10-2013. [Consulta: 22 febrer 2014].
  58. ↑ EFE. «La Academia de Televisión crea el premio de periodismo Concha García Campoy» (en castellà). Schibsted. 20 minutos, 26-09-2013. [Consulta: 22 febrer 2014].
  59. ↑ Agència EFE. «El Govern manifiesta su pesar por la muerte de Concha García Campoy» (en castellà). Grupo Serra. Palma: Última Hora, 11-07-2013. Arxivat de l'original el 4 de gener 2014. [Consulta: 22 febrer 2014].

Nota

[modifica]
  1. ↑ El següent contingut mostra descripcions pòstumes que van ser abocades per companys de professió i gent de la vida pública que van lamentar la seva pèrdua.

Bibliografia addicional

[modifica]

Enllaços externs

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Concha García Campoy
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Concha_García_Campoy&oldid=34000684»