Vés al contingut

Confederació de l'Equador

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula esdevenimentConfederació de l'Equador
Imatge
Map
 8° 20′ S, 37° 49′ O / 8.34°S,37.81°O / -8.34; -37.81
TipusMoviments d'emancipació al Brasil Modifica el valor a Wikidata
Data1824 Modifica el valor a Wikidata
LocalitzacióPernambuco (Brasil) Modifica el valor a Wikidata
EstatBrasil Modifica el valor a Wikidata

La Confederació de l'Equador va ser un moviment revolucionari de caràcter republicà i independentista que va esclatar el 2 de juliol de 1824 a Pernambuco, estenent-se a altres províncies del nord-est del Brasil.

Antecedents

[modifica]

El conflicte tenia punts en comú amb altres revoltes anteriors ocorregudes en la regió, com ara la guerra dels Mascates (1710-1711) o la Revolució pernambucana (1817), aquesta última també de caràcter republicà.[1]

Poc després de la Independència del Brasil, i acabades les lluites a les províncies contra la resistència portuguesa, va ser necessari iniciar el treball de l'Assemblea Constituent. Aquesta havia estat convocada abans de l'emancipació, al juliol de 1822, encara que no va tenir lloc fins al maig de 1823. Després va quedar clar que l'Assemblea votaria una constitució restringint els poders imperials amb la separació de poders, tot i els desitjos centralistes escampats pels germans José Bonifácio i Antônio Carlos de Andrada e Silva.[2] No obstant això, abans que el text fos aprovat, les tropes de l'exèrcit van dissoldre l'Assemblea per ordre de l'emperador Pere I, qui va encarregar la redacció de la carta magna a juristes de confiança. La Constitució brasilera de 1824 definitivament aprovada duia una important innovació:[3] el Quart Poder o Poder moderador. A través d'ell, l'emperador podria controlar els altres tres poders.[a]

La Revolta

[modifica]
Bandera confederada.

Van sorgir diverses crítiques a l'autoritarisme imperial, i una rebel·lió important va succeir en el nord-est. El lideratge de la revolta va recaure sobre Joaquim da Silva Rabelo "Frei Caneca", ideòleg del moviment; i Manoel de Carvalho Paes de Andrade, president de la província de Pernambuco.[6] Aquest territori, centre neuràlgic de l'aixecament, ja s'havia rebel·lat contra la Corona l'any 1817 i enfrontava dificultats econòmiques.[1] La frustració contra el govern s'havia començat a estendre a Maranhão i altres estats del nord.[7] Més enllà de la crisi, la província es ressentia econòmicament a l'haver de pagar elevades taxes per sufragar les despeses de la seu imperial establerta a Rio de Janeiro, que les justificava com a necessàries per a dur endavant les guerres provincials posteriors a la independència (algunes províncies es van resistir a la separació de Portugal).[7][8]

Pernambuco havia esperat que la primera Constitució de l'Imperi seria del tipus federalista, i que donaria major autonomia a les províncies per resoldre les seves qüestions. Veient la deriva centralista resultant de la nova Constitució, el 2 de juliol, va declarar-se independent i va instar altres províncies a unir-s'hi i conformar la Confederació de l'Equador. Piauí, Ceará, Rio Grande do Norte, Paraíba, Sergipe i Alagoas mai van declarar l'adhesió a aquest nou estat, deixant sol al govern de Recife.[9][10]

Pere I del Brasil va demanar préstecs a Anglaterra i va contractar tropes a l'exterior, que van marxar cap a Recife, la capital pernambucana. Els soldats eren comandats pel general Francisco Lima e Silva, mentre que la flota imperial va quedar sota les ordres de l'escocès Thomas Cochrane. Els vaixells de Cochrane van cercar la ciutat per mar, mentre que l'exèrcit va estendre un setge per terra.[11][12] El 12 de setembre, els homes de Lima e Silva, amb el suport de l'anterior president pernambucà, Francisco Pais Barreto,[10] van iniciar l'atac, mentre la flota imperial canonejaven la ciutat. Els confederats van rendir-se cinc dies més tard.[12]

Execució de Frei Caneca.

Manoel de Carvalho havia abandonat Recife per mar, camí al Regne Unit;[12] mentre que Silva Rabelo va aconseguir fugir durant l'atac. Es va dirigir a Ceará, amb la intenció de reunir homes per restablir el control a Pernambuco. Sense èxit, va acabar sent empresonat, condemnat i afusellat.[13] La rebel·lió es va extingir ràpidament i Cochrane va tornar a Maranhão, on exercia com a cap de l'administració provincial mentre exigia el pagament per la reconquesta de la província en 1823 durant la Guerra d'Independència del Brasil.[14]

Conseqüències

[modifica]

La Confederació de l'Equador va ser sufocada, però l'emperador Pere I del Brasil va sortir molt desgastat de l'episodi. Els rebels van ser sotmesos, i diversos líders de la revolta, com Frei Caneca, van ser penjats o afusellats. També, en represàlia, el monarca va deslligar del territori pernambucà, l'extensa Comarca del Riu São Francisco, passant inicialment a Minas Gerais i, després, a Bahia. Aquesta va ser l'última porció de terra desmembrada de Pernambuco, imposant a la província una gran reducció territorial, passant de 250.000 km² a només 98.000 km².[15]

Thomas Cochrane va acabar deixant el Brasil el 1825, marxant amb diners públics i saquejant vaixells mercants fondejats a São Luís. Desafiant les ordres de tornar a Rio de Janeiro, Cochrane es va traslladar en una fragata brasilera capturada, va abandonar el Brasil i va tornar a Gran Bretanya on va arribar a finals de juny de 1825.[14]

Un cop reprimida la rebel·lió, Francisco Lima e Silva va ser nomenat president interí de la província de Pernambuco i també va presidir la junta militar que es va reunir per dur a terme el judici dels rebels confederats de 1824 a 1825.[6]

Notes

[modifica]
  1. ↑ El Poder Moderador atorgava al monarca el dret a convocar extraordinàriament el Parlament, clausurar legislatures, nomenar o cessar ministres; tot en prol de l'estabilitat del país i de neutralitzar lluites polítiques partidistes.[4]
    A consideració dels historiadors de l'etapa imperial, els dos monarques brasilers van fer un ús amesurat del Quart Poder.[5]

Referències

[modifica]
  1. ↑ 1,0 1,1 Caican, Renato. «Revolução pernambucana: República em Pernambuco durou 75 dias» (en portuguès brasiler). Educação. UOL. Arxivat de l'original el 2024-02-23. [Consulta: 24 setembre 2022].
  2. ↑ Tarquínio de Sousa, Octávio. José Bonifacio: emancipador del Brasil (en castellà). Fondo de Cultura Económica, 1945, p. 65.  Arxivat 2023-10-05 a Wayback Machine.
  3. ↑ Castro e Camargo, María Auxiliadora. Decretos-Leyes y jurisdiccion constitucional: estudios comparados. Universidad de Salamanca, 2011, p. 143. ISBN 9788478001514.  Arxivat 2023-10-05 a Wayback Machine.
  4. ↑ Sousa, José Pedro Galvão de. Introdução à história do direito político brasileiro (en portuguès). Edição Saraiva, 1962, p. 125-127.  Arxivat 2022-09-24 a Wayback Machine.
  5. ↑ Vainfas, Ronaldo. Dicionário do Brasil Imperial (en portuguès). Rio de Janeiro: Objetiva, 2002, p. 161. ISBN 978-8573029307. 
  6. ↑ 6,0 6,1 «Francisco de Lima e Silva» (en portuguès brasiler). Memória da Administração Pública Brasileira, 24-06-2021. Arxivat de l'original el 9 d’agost 2022. [Consulta: 11 setembre 2022].
  7. ↑ 7,0 7,1 Brito, Adilson J. I. «Na mira do equador: O Império sob cerco de repúblicas no Grão-Pará, 1823-1824» (en portuguès). Cadernos de Estudos Sociais, 25, 2, 2010. Arxivat de l'original el 2022-09-24. ISSN: 2595-4091 [Consulta: 24 setembre 2022].
  8. ↑ Maringoni, Gilberto. «A grande crise da Independência» (en portuguès brasiler). Revista Desafios do Desenvolvimento, 28-12-2012. Arxivat de l'original el 2019-01-22. [Consulta: 24 setembre 2022].
  9. ↑ Lustosa, Isabel. D. Pedro I. São Paulo, SP: Companhia Das Letras, 2006, p. 176. ISBN 85-359-0807-2.  Arxivat 2024-05-24 a Wayback Machine.
  10. ↑ 10,0 10,1 Vianna, Helio; Lacombe, Américo Jacobina. História do Brasil: periodo colonial, monarquia e república (en portuguès brasiler). Edições Melhoramentos Editora da Universidade de São Paulo, 1975, p. 433.  Arxivat 2024-05-24 a Wayback Machine.
  11. ↑ Barreto de Souza, Adriana. Duque de Caxias : o homem por trás do monumento. Rio de Janeiro: Civilização Brasileira, 2008, p. 139. ISBN 978-85-200-0864-5.  Arxivat 2024-05-24 a Wayback Machine.
  12. ↑ 12,0 12,1 12,2 «Confederação do Equador». A: Enciclopédia Barsa (en portuguès brasiler). tom 5. Encyclopaedia Britannica Editôres, 1967, p. 465.  Arxivat 2022-09-24 a Wayback Machine.
  13. ↑ «O republicano Frei Caneca» (en portuguès brasiler). Senado Federal, 26-10-2004. Arxivat de l'original el 2022-09-24. [Consulta: 24 setembre 2022].
  14. ↑ 14,0 14,1 Vale, Brian. The Audacious Admiral Cochrane (en anglès). Conway Maritime Press, 2004, p. 63-72. ISBN 978-0851779867. 
  15. ↑ «Decreto de 7 de julho de 1824» (en portuguès). Câmara dos Deputados, 07-07-1824. Arxivat de l'original el 2021-05-06. [Consulta: 24 setembre 2022].

Bibliografia complementària

[modifica]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Confederació_de_l%27Equador&oldid=33954329»