Conflicte armat colombià
Guerra Freda i Guerra contra el terrorisme  | |
|---|---|
.jpg) | |
| Tipus | conflicte i període històric |
| Data | 27 maig 1964 – |
| Lloc | Colòmbia |
 |
Aquest article o aquest apartat conté informació obsoleta o li falta informació recent. |
Es coneix com a Conflicte armat colombià el conflicte guerriller que es va iniciar aproximadament el 1964, entre el govern colombià i les guerrilles camperoles, i diverses guerriles com les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC) i l'Exèrcit d'Alliberament Nacional (ELN). Segons un informe del govern, 220.000 persones han mort en el conflicte entre 1958 i 2013, la majoria d'ells civils.
Antecedents
[modifica]El Conflicte armat colombià està fonamentat històricament en el conflicte conegut com La Violencia, que va ser provocat per l'assassinat del líder polític Jorge Eliécer Gaitán, i la ingerència dels Estats Units, que exercí una forta repressió contra el comunisme en zones rurals de Colòmbia en la dècada de 1960, cosa que va portar diversos militants liberals i comunistes a reorganitzar a les FARC. El conflicte ha travessat diverses fases amb major o menor intensitat i ha vist com els grups implicats utilitzaven diverses tàctiques de confrontació al llarg de la història.
Les raons per combatre varien d'un grup a un altre. Els diversos moviments guerrillers com les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC) afirmen estar lluitant pels drets dels pobres a Colòmbia i per protegir-los de la violència del govern i per aconseguir justícia social a través del socialisme. El govern colombià diu que està lluitant per mantenir l'ordre i l'estabilitat, i per protegir els drets i interessos dels seus ciutadans. Els grups paramilitars, com les AUC, afirmen estar reaccionant a l'amenaça dels moviments guerrillers. Tant els grups guerrillers com els paramilitars han estat acusats de participar en el tràfic de drogues i de ser grups terroristes. Totes les parts implicades en el conflicte han estat criticades per nombroses violacions de drets humans.
El conflicte armat durant el Frente Nacional
[modifica]La primera etapa del conflicte es va donar durant el sistema d'alternança en el poder bipartidista conegut com a Front Nacional, que es va crear per acabar amb la violència causada per la bipartidista. Durant les administracions d'Alberto Lleras Camargo (1958-1962), Guillermo León Valencia (1962-1966), Carlos Lleras Restrepo (1966-1970) i Misael Pastrana Borrero (1970-1974) Colòmbia va viure en estat d'excepció. En aquesta etapa van participar com a actors armats el bandolerisme, les guerrilles (Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC), ELN, EPL, M-19) i els paramilitars o autodefenses regionals.[1]
Procés de pau
[modifica]Belisario Betancur Cuartas va promoure la incorporació dels principals grups i moviments armats a la vida civil així com una recerca contínua de la pau, gràcies a la qual va obrir-se un procés de negociació amb els escamots colombians de les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC), que van dur als Acords de la Uribe el 1984, i amb el M-19 i l'EPL, que van dur als Acords de Corinto també en 1984,[2] el fracàs dels quals va desembocar en la Presa del Palau de Justícia el 1985.
Les negociacions es van iniciar al setembre de 2012 i sobretot es van dur a terme a l'Havana. Els negociadors van anunciar un acord final per acabar el conflicte i construir una pau duradora el 24 d'agost de 2016 i un referèndum que va ser dut a terme el 2 d'octubre de 2016, que no va tenir èxit després que el 50,21% dels electors va votar en contra.[3] El govern de Colòmbia de Juan Manuel Santos i les FARC el 24 de novembre van signar un acord de pau revisat i fou presentat al Congrés, que el va aprovar,[4] i el 27 de juny van lliurar les armes a l'ONU, donant per acabat el conflicte armat.[5]
Revifada del conflicte
[modifica]Amb l'accés al govern del conservador Iván Duque Márquez en 2018, que va voler modificar els acords de pau,[6] va revifar el conflicte entre el govern de Colombia, la guerrilla de l'Exèrcit d'Alliberament Nacional (ELN) i els grups dissidents de les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC), Grupos Armados Organizados Residuales (GAOR), Exèrcit Popular d'Alliberament (EPL) i els Grupos Armados Organizados (GAO).
La desmobilització dels combatents de les FARC va permetre que altres actors, inclosos exguerrillers i grups estrangers, s'establissin al país, i els càrtels colombians s'alien amb el Càrtel Jalisco Nova Generació i el Càrtel de Sinaloa mexicans per a l'enviament de droga a Europa.[7]
Referències
[modifica]- ↑ «En su origen, paramilitares fueron promovidos por el Ejército» (en castellà). Verdad Abierta, 20-09-2012. [Consulta: 9 gener 2025].
- ↑ Cuesta, José. Corinto: un diálogo de sordos (en castellà). José Cuesta, 1997, p. 83. ISBN 9589595529 [Consulta: 9 desembre 2018].
- ↑ «Colombia signs new peace deal with Farc». BBC News, 24-11-2016.
- ↑ «Colombia’s congress approves historic peace deal with FARC rebels». Washington Post, 30-11-2016.
- ↑ «Les FARC lliuren les armes davant l'ONU després de més de 50 anys». CCMA, 27-06-2017 [Consulta: 9 desembre 2018].
- ↑ Sarralde, Milena. «Iván Duque Márquez» (en castellà). El tiempo, 29-05-2019. [Consulta: 18 desembre 2024].
- ↑ Martínez, Andrés. «Por qué los cárteles colombianos se alían con el CJNG y el Cártel de Sinaloa para el envío de droga a Europa» (en castellà). Infobae, 17-07-2024. [Consulta: 28 gener 2025].
Vegeu també
[modifica]