Confraria de Sant Eloi dels Argenters
.jpg) Gravat de la festa dels argenters davant del Palau Reial amb motiu de l'elecció de Joan d'Àustria com adjunt al govern de Carles II (1677)  | |
| Dades | |
|---|---|
| Tipus | gremi confraria |
| Religió | catolicisme |
| Història | |
| Creació | 1381 |
| Data de dissolució o abolició | 10 gener 1879 |
| Governança corporativa | |
| Seu |
|
La Confraria de Sant Eloi dels Argenters (en català antic, també escrit Sant Haloy dels Argentes o Santa Confraria de Santiloy de la plateria) o simplement Gremi d'Argenters de Barcelona va ser una organització de tipus gremial de Barcelona que agrupava els argenters de la ciutat. Va arribar a ser la principal de la capital catalana, raó per la qual va perdurar gairebé 500 anys i per la qual va canviar de nom diversos cops.
Cal fer notar que els argenters, malgrat que l'origen del nom prové de l'argent, també incloïa el treball de l'or, l'estany i altres metalls.
Història
[modifica]El 1381, els argenters de Barcelona reberen els primers privilegis de l'Infant Joan juntament amb les primeres Ordinacions.[1] Posteriorment en reberen de noves el 1447, el 1588 i el 1672.[1] El rang de Gremi, Comú o Confraria es convertí en el de Congregació, Col·legi o Art a través d'una Reial cèdula atorgada per Felip V el 1733.[2]
Com en moltes altres professions d'origen medieval, els argenters, també anomenats orfebres o, més endavant, per influència del castellà, platers, es concentraven en una zona concreta de la ciutat. Concretament, al Carrer de l'Argenteria, que prèviament s'havia anomenat Carrer de Mar fins al segle XV,[3] i que canvià de nom precisament per la gran presència d'aquests professionals.
Finalment, la Confraria s'extingí el 10 de gener del 1879.
Religió
[modifica]L'organització tenia un altar a Sant Eloi[4] dedicat a l'antiga Església de la Mercè, d'estil gòtic, substituïda durant el segle XVIII per l'actual Basílica de la Mercè per reflectir la puixança comercial d'aquells anys.[5] Justament a l'església, la confraria hi va fer pintar el Retaule de Sant Eloi dels argenters durant la primera meitat del segle xvi, peça que actualment forma part de l'exposició permanent del Museu Nacional d'Art de Catalunya.
Organització
[modifica]Els gremis i congregacions van tenir la funció d'escoles de formació i acreditació de professionals de l'ofici, i així va ser en el cas de la de Sant Eloi. Així, la formació per aconseguir la categoria de mestre implicava sis anys de dedicació i implicava la superació d'un examen de passantia, que només es podia fer si s'era més gran de vint-i-cinc anys[6] i que incloïa la presentació d'una peça física i d'una representació gràfica d'aquesta mateixa peça.[1] Aquestes representacions gràfiques dels passants compilades van donar fruit als set volums del Llibre de Passanties de la confraria, que representen peces presentades des del segle XVI fins al XIX.
Els cònsols de la Confraria eren els encarregats de marcar les peces amb un punxó específic, raó per la qual els cònsols primer i segon eren anomenats cònsols marcadors. Aquesta punxonades eren una garantia d'autenticitat de les peces i de puresa del metall.
Els càrrecs de la Confraria incloïen, a més dels dos cònsols marcadors, un cònsol clavari, un examinador (nomenat per dos argenters d'or i dos d'argent), un visitador general que tenia l'encàrrec d'assegurar el compliment de la llei de la plata i de l'estany, dos fusiners encarregats de la fusina (forn on es fonien els materials de treball), un majordom i un arxiver.[1]
Tant la passantia com els càrrecs i l'organització de la Confraria estan ben exposades a través del Llibre d'Advertiments (1606), i podem veure l'evolució tant de les proves com dels requeriments gràcies al Llibre de Passanties,[7] que conté set volums diferents compilats en quatre segles diferents.
Membres i obres destacats
[modifica]Entre els membres i les obres més destacades de la Confraria hi ha:[6]
- Joan Matons, autor de l'Urna de Sant Bernat Calbó (1701-1728) i de canelobres de la Catedral de Mallorca (1702-1718).
- Francesc Tramulles, autor de l’urna del reliquiari de la santa Cinta de la Catedral de Tortosa (1727-1729) conjuntament Josep Tramulles
- Francesc Via, autor de la Mare de Déu de la Cinta (1705-1706) però sobretot pel bust-reliquiari de la Prioral de Sant Pere de Reus (1695-96) i les maces per a la mateixa localitat (1712).
- Bonaventura Fornaguera.
- Pere Joan Poch, format a la Confraria és autor de la Daga dels Grans Mestres de l'Orde de Malta (segona meitat del s. XVI), donada pel Felip II de Castella a Jean Parisot de la Valette després del Setge de Malta. Actualment està exposada al Museu del Louvre.
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 Ajuntament de Barcelona, Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona «AHCB3-532/5D131 Confraria i Col·legi de Sant Eloi dels Argenters». Catàleg de Fons. Fons Privats, Fons d'Entitats Barcelona, ANTIC 2B.41, 2020, pàg. 3.
- ↑ d'Anjou, Felip. Real cedula, con las ordenanzas, que su Magestad ... y su Real Junta General de Comercio, y de Moneda, da a la Congregacion, y Arte de Plateros de la ciudad, y reyno de Valencia, para su buen regimen, y govierno, en vista de varias pretensiones, y ordenanzas, que ha tenido presentes, concedidas a dicho arte (en castellà), 7 de maig de 1733.
- ↑ «La dinàmica socioeconòmica del Quarter de Mar de Barcelona a la Baixa Edat Mitjana» (en català). Ab Origine, 15-07-2015. [Consulta: 5 abril 2024].
- ↑ «Història de la Basílica» (en català). Basílica de la Mercè.
- ↑ «Església de la Mercè» (en català). Barcelona entre Muralles.
- ↑ 6,0 6,1 Gutiérrez Ibáñez, Sara «L’orfebreria barcelonina a l’entorn del 1700». Treball de Final de Grau. Història de l'Art. Universitat de Barcelona, 9-2013, pàg. 33-39 [Consulta: 5 abril 2024].
- ↑ «La orfebrería barcelonesa del siglo XVI a través de los "Llibres de Passanties"». Revista del Departament d'Història de l'Art. Universitat Autònoma de Barcelona, 1977 [Consulta: 5 abril 2024].
Bibliografia
[modifica]
- «La orfebrería barcelonesa del siglo XVI a través de los "Llibres de Passanties"». Revista del Departament d'Història de l'Art. Universitat Autònoma de Barcelona, 1977 [Consulta: 5 abril 2024].
- de Dalmases i Balañà, Núria. Orfebreria catalana medieval: Barcelona 1300-1500. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans - Secció Històrico-Arqueològica, 1992.
- González i Sugranyes, Miquel. Contribució a la història dels antichs gremis dels arts y oficis de la ciutat de Barcelona. 1r volum, 1918.
- Gutiérrez Ibáñez, Sara «L’orfebreria barcelonina a l’entorn del 1700». Treball de Final de Grau. Història de l'Art. Universitat de Barcelona, 9-2013 [Consulta: 5 abril 2024].