Consecutio temporum
Consecutio temporum (llatí: 'seqüència de temps [verbals]') és una expressió de la gramàtica tradicional, usada especialment en la gramàtica llatina, que es refereix al conjunt de regles i restriccions que relacionen el temps i el mode de l'oració principal, amb el temps i el mode d'una oració subordinada segons si l'acció descrita en la subordinada és contemporània, anterior o posterior a la de l'oració principal. El terme també podria aplicar-se a les llengües romàniques en què també existeixen restriccions similars.
Llatí
[modifica]El quadre següent resumeix molt breument algunes de les restriccions principals de la consecutio temporum en llatí:[1]
| Temps a l'oració principal
|
Acció contemporània
|
Acció anterior
|
Acció posterior
|
|---|---|---|---|
| a) Si la subordinada està en indicatiu | |||
| Present | Present | Perfet | |
| Passat | Imperfet | Plusquamperfet | |
| Futur | Futur | Futur perfet | |
| b) Si la subordinada està en subjuntiu | |||
| Pres./ Futur | Present | Perfecte | Conjugació perifràstica (sim)
|
| Passat | Imperfet | Plusquamperfet | Conjugació perifràstica (essem)
|
Referències
[modifica]- ↑ Diccionario Vox, Resumen de Gramática Latina, p. 53
Bibliografia
[modifica]- Diccionario Ilustrado Vox: Latino-Español y Español-Latino, ISBN 84-7153-197-6