Cornelis de Wael
| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | 7 setembre 1592  Anvers (Bèlgica) | ||
| Mort | 21 abril 1667 (74 anys) Roma | ||
| Activitat | |||
| Lloc de treball | Roma (1656–1667) Gènova (1627–1656) Roma (1625–1627) Anvers (1615–1610) Gènova (1613–1625) | ||
| Ocupació | pintor, dissenyador de segells, marxant d'art, gravador, dissenyador | ||
| Família | |||
| Pares | Jan de Wael i Geertrude de Jode | ||
| Germans | Lucas de Wael | ||
Cornelis de Wael (Anvers, 1592 – Roma, 1667), va ser un marxant i pintor barroc flamenc.
Fill de Jan de Wael i germà menor de Lucas de Wael, va ser batejat a l'església de Sant Andreu d'Anvers el 7 de setembre de 1592.[1] Amb vint-i-un anys acabats de complir es va traslladar a Gènova amb el seu germà Lucas, on va exercir com a comerciant i col·leccionista d'art i com a pintor, a més d'oferir la seva hospitalitat a altres pintors flamencs en viatge per Itàlia, entre ells a Anton van Dyck, que va retratar als germans junts en un llenç del que després va obrir un gravat Václav Hollar, i l'itinerari del qual per Itàlia es coneix amb detall gràcia a la correspondència de Cornelis de Wael.[2] El 1627 va ingressar en el gremi de Sant Lluc de Roma, on viatjava amb freqüència i on es va instal·lar definitivament cap a 1656.
Tot i que encasellat a vegades com a pintor de batalles a la manera de Sebastian Vranckx i Pieter Meulener, del que són testimoniatge els seus nombrosos dibuixos i el Setge d'Oostende del Museu del Prado, amb un horitzó molt elevat i una visió panoràmica gairebé topogràfica del terreny, la veritat és que Waeel va conrear els més variats gèneres. Proper als bamboccianti, va pintar escenes camperoles i paisatges poblats sempre per un elevat nombre de figures component escenes de gènere o religioses, com la sèrie de les Obres de misericòrdia, de la qual algun exemplar es conserva al Palazzo Bianco de Gènova, o el Pas del mar Rojo (Viena, Kunsthistorisches Museum), a més de marines i escenes de port amb batalles navals, en les quals s'enfronten cristians i turcs, gènere del que el Museu del Prado conserva quatre exemplars d'acusat barroquisme i un clar predomini de les diagonals, procedents tots ells de la col·lecció real espanyola que, segons Arnold Houbraken, s'hauria explicat entre els patrons del pintor.[3]
Referències
[modifica]Bibliografia
[modifica]
- Vlieghe, Hans, Arte y arquitectura flamenca, 1585-1700, Madrid, Cátedra, 2000, ISBN 84-376-1842-8