Cotoliu
Lullula arborea  | |
|---|---|
.jpg) | |
| Enregistrament | |
| |
| Dades | |
| Envergadura | 29 cm |
| Nombre de cries | 3,5 |
| Període d'incubació de l'ou | 14 dies |
| Estat de conservació | |
 | |
| Risc mínim | |
| UICN | 22717411 |
| Taxonomia | |
| Superregne | Holozoa |
| Regne | Animalia |
| Fílum | Chordata |
| Classe | Aves |
| Ordre | Passeriformes |
| Família | Alaudidae |
| Gènere | Lullula |
| Espècie | Lullula arborea Linnaeus, 1758 |
| Distribució | |
 | |
.svg){kind=icon}
El cotoliu,[1] anomenat també cogullada petita, llausetina, pitoliu o pitorliu (Lullula arborea) és un moixó de camp, molt similar a l'alosa vulgar,[2] però amb la cua més curta i de dimensions més reduïdes. És l'única espècie del gènere Lullula Kaup, 1829.
Mesura 15 cm de llargària. Té el plomatge bru amb unes ratlles blanques a la cara i al clatell. És d'un color terrós, ratllat de negre, i té una petita cresta.
És un ocell essencialment terrícola que habita sedentàriament a la vora dels boscos, als vessants on hi ha arbres i a les brugueres. Prefereix terrenys herbacis amb arbres dispersos, per situar el seu niu folrat d'herba i molsa. Els arbres no li desplauen i hi entona el seu cant, al revés del que fan els altres alàudids.
És sedentària. A la població pròpia dels Països Catalans, s'han d'afegir els individus de l'Europa Central que hi venen a hivernar. Arriben el novembre i marxen a primers de març. El tipus d'alimentació depèn de l'època de l'any: a l'estiu s'alimenten, principalment, d'insectes i d'aràcnids, mentre que a l'hivern i a la tardor es reuneixen en bàndols per recollir llavors.
Nidifica de març a juny ponent 3 o 4 ous, que cova la femella durant 13-15 dies. Els novells reben els aliments durant 11-12 dies a través dels dos progenitors. Aquesta mateixa operació pot repetir-se fins a tres cops al llarg d'un any.[3]
Referències
[modifica]- ↑ «Cotoliu». Cercaterm. TERMCAT, Centre de Terminologia. Rev. 21 novembre 2024(català)
- ↑ A Mallorca i Menorca, el mot alova -que representa la pronunciació balear d'alosa- designa, precisament, el cotoliu i no pas l'Alosa vulgar).
- ↑ Lalueza i Fox, Jordi: El llibre dels ocells de Catalunya. Editorial De Vecchi - Edicions Cap Roig. Barcelona, 1987, pàgina 80. ISBN 84-315-0434-X
