Crítica del judici
(de) Kritik der Urteilskraft  | |
|---|---|
 | |
| Tipus | obra filosòfica |
| Fitxa | |
| Autor | Immanuel Kant |
| Llengua | alemany |
| Publicació | Regne de Prússia, 1790 |
| Dades i xifres | |
| Tema | estètica, teleologia i kantisme |
| Gènere | assaig |
| Sèrie | |
| Altres | |
| Identificador Library of Congress Classification | B2780-B2784 |
La Crítica del judici (1790) és una obra de Kant que complementa a les anteriors Crítica de la raó pura i Crítica de la raó pràctica per establir els límits i condicions del coneixement humà.[1] El llibre aborda dos tipus de judicis: els referits a l'estètica i la teologia.[2] Ambdós tenen un component intrínsecament valoratiu, a diferència de les operacions mentals de les altres crítiques.
Kant afirma que els judicis poden ser determinatius o reflexius, que són dels que tracta l'obra. Un judici reflexiu sosté que quelcom és agradable, bell, sublim, bo o bé els seus contraris. Quelcom és agradable quan proporciona plaer als sentits. La bellesa sorgeix quan un objecte assoleix la forma més perfecta segons la seva finalitat i tot i ser quelcom subjectiu, cada persona creu que el seu criteri estètic hauria d'imposar-se a la resta, ja que té la força del convenciment. Prové dels sentits però introdueix la raó, que compara la forma oferta amb l'ideal. El sublim és tot el que s'escapa a la comprensió i aporta emocions extremes, d'admiració o terror.[3] El bé, com a qualitat moral, és absolut: hi ha coses i accions bones i d'altres que no ho són, i depenen dels criteris de l'ètica deontològica (és bo el que s'adequa al deure individual, sense tenir cap relació amb una possible recompensa o sensació positiva en acomplir-ho).[4]
Posteriorment, afirma que cada ésser i cos a la natura tendeix a una finalitat, seguint les teories d'Aristòtil. Hi ha persones, els genis, que tenen com a fi elaborar obres belles i sublims que condensin la perfecció artística gràcies a la suma del seu enteniment i la imaginació.[5]Aquesta teoria, juntament amb la idea del sublim, serà uns dels eixos de la teoria estètica del romanticisme posterior i s'allunyen de l'ideal racionalista propi de la il·lustració de la resta del pensament kantià.
Referències
[modifica]- ↑ Prado, José Hernández. Sentido común y liberalismo filosofico: una reflexión sobre el buen juicio a partir de Thomas Reid y sobre la sensatez liberal de José Maria Vigil y Antonio Caso (en castellà). Publicaciones Cruz O., S.A., 2002, p. 47. ISBN 978-968-20-0421-6.
- ↑ Cartwright, Mark. «Immanuel Kant» (en castellà). World History Encyclopedia, 18-01-2024. [Consulta: 1r desembre 2024].
- ↑ Makkreel, Rudolf «Imagination and Temporality in Kant's Theory of the Sublime». The Journal of Aesthetics and Art Criticism, 42, 3, 1984, pàg. 303–315. DOI: 10.2307/429711. ISSN: 0021-8529.
- ↑ Dierksmeier, Claus «Kant on Virtue» (en anglès). Journal of Business Ethics, 113, 4, 01-04-2013, pàg. 597–609. DOI: 10.1007/s10551-013-1683-5. ISSN: 1573-0697.
- ↑ Hughes, Fiona. Kant's 'Critique of Aesthetic Judgement': A Reader's Guide (en anglès). Bloomsbury Publishing, 2009-11-07, p. 60. ISBN 978-1-4411-4725-7.