Vés al contingut

Cryptosporidium parvum

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Aquest article està inacabat.
L'estan elaborant alguns alumnes i forma part del Viquiprojecte:Microbiologia dels aliments UAB.
L'usuari Xavier Dengra és l'encarregat de la supervisió. Comenteu amb aquest usuari qualsevol canvi a l'article. Plantilla afegida en data: octubre de 2024.
Infotaula d'ésser viuCryptosporidium parvum Modifica el valor a Wikidata

C. parvum visualitzat amb microscòpia òptica en un frotis de femta. Modifica el valor a Wikidata
Dades
Malaltiacriptosporidiosi Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
SuperregneEukaryota
RegneChromista
FílumApicomplexa
ClasseConoidasida
OrdreEucoccidiorida
FamíliaCryptosporidiidae
GènereCryptosporidium
EspècieCryptosporidium parvum Modifica el valor a Wikidata
Tyzzer, 1912

Cryptosporidium parvum és un protozou paràsit d'humans i altres vertebrats. La malaltia que causa rep el nom de criptosporidiosi.[1]

C. parvum és un patogen intestinal d'importància clínica i econòmica significativa, ja que afecta tant a humans com animals domèstics i silvestres, especialment als bovins i ovins.[1] El seu cicle de vida té lloc en un sol hoste.[1]

Té força rellevància a nivell epidemiològic perquè és molt persistent a causa de la seva capacitat de sobreviure encistat a l'exterior.[2]

Produeix brots principalment de transmissió hídrica però també alimentària.[1] Els vegetals que es consumeixen crus i han estat ruixats amb aigües contaminades, i els productes d'origen animal derivats de ramat infectat són una font potencial d'infecció.[2] Els principals aliments associats a brots són derivats lactis, sidra de poma, productes carnis i amanides amb productes d'origen animal.[1]

En persones immunocompromeses la criptosporidiosi pot esdevenir mortal.[1]

Història

[modifica]

C.parvum es va trobar el 1912 en l'intestí de ratolí en forma de oocists petits, però no va a ser fins la dècada dels cinquanta que se'l va relacionar amb malalties que produïen diarrees en ocells de corral. El 1971 es va descobrir que també infectava a bestiar boví.[3]

Anys després, el 1976 es va registrar el primer cas de criptosporidiosi en humans. Després, els anys 1982 i 1983 se'l va associar amb múltiples diarrees de pacients immunocompromesos, com aquells que tenien infecció per VIH.[3] D'aquesta manera es va justificar per què aquests pacients no responien al tractament antidiarreic que se'ls subministrava. Es va començar a investigar més i van descobrir que aquesta malaltia també afectava a persones amb un sistema immunitari sa, malgrat que les persones més susceptibles eren els nens i les persones grans.[3]

Morfologia

[modifica]

C. parvum presenta diferents morfologies en funció de l'etapa del seu cicle vital.

Oocists

[modifica]

Al començament del cicle, els oocists són ovalats, amb una superfície llisa i una esquerda marcada per on surten els esporozoïts.[4] Aquests oocists presenten lectines a la seva superfície, que els permeten adherir-se als teixits de l'hoste.[5] En experiments in vivo s'ha observat que les lectines de superfície no les expressen fins que els oocist passen pel tracte intestinal de l'hoste i s'inicia l'excistació.[6]

Durant l'etapa d'excistació, la membrana dels oocists es torna rugosa a causa de la formació de porus.[4]

Esporozoïts

[modifica]

Els primers esporozoïts que surten del cist fan uns 5 μm x 0.5 μm, i tenen una regió posterior allargada i uns extrems apicals ben definits, prims i elongats.[4]

Presenten l'estructura típica d'un Apicomplexa: tenen un complex apical a la part anterior format per un anell polar, el conoide i un corp secretor (format per micronemes i roptries); un nucli haploide amb un nuclèol marcat, i mitocondris amb crestes tubulars. Presenten també aparell de Golgi, cossos basals de microtúbuls i una membrana de tres capes penetrada amb microporus.[7][4]

Trofozoïts

[modifica]

Durant la infecció, els esporozoïts es transformen en trofozoïts. Inicialment tenen aquesta forma característica dels esporozoïts, però a mesura que es desenvolupen adopten una morfologia més arrodonida.[4]

La seva mida varia en funció de l'etapa de desenvolupament. En fases primerenques tenen una mida de < 1 μm de diàmetre, mentre que els trofozoïts més madurs poden arribar a fer 2,5 μm.[4]

Són esfèrics i presenten una superfície llisa delimitada per una membrana apical. Resideixen sobre les cèl·lules dins d'un vacúol parasitòfor,[8] que es forma entre la membrana plasmàtica de la cèl·lula hoste i la seva pròpia membrana apical.[4] També tenen una estructura de nutrició a la zona per on s'adhereixen a la cèl·lula.[4]

Es poden trobar de forma aïllada o en agrupacions de dos o més a sobre de les cèl·lules hoste.[9] Es teoritza que aquestes agregacions podrien ser a causa de la invasió de merozoïts o esporozoïts infectius molt pròxims, ja que aquestes formes cel·lulars tendeixen a agrupar-se.[4] Es pensa que l'agrupació de "zoïts" podria deure's a la formació d'unions febles o, a que les pròpies lectines de superfície podrien facilitar l'agregació de les cèl·lules.[5][4]

En les etapes avançades de desenvolupament, la membrana del trofozoït desenvolupa una estructura en forma de caputxa i es produeix una divisió asexual citoplasmàtica que porta a la formació de merozoïts a dins dels trofozoïts.[4]

Meronts de tipus I

[modifica]

El nom de meront fa referència a l'estadi reproductiu dels trofozoïts a partir del qual, i mitjançant una divisió activa del nucli, es formaran els merozoïts. Els meronts originats a partir d'un esporozoït s'anomenen meronts de tipus I.[10] Els merozoïts que formen aquests meronts seran merozoïts de tipus I.[4]

Els meronts de tipus I tenen una forma esfèrica i una membrana llisa. En desenvolupament mesuren aproximadament 1,5 μm de diàmetre, i els madurs arriben fins a un diàmetre de 2,5 μm. Els merozoïts de tipus I, quan són alliberats, tenen forma de coma, la regió apical punxeguda i mesuren entre 0,4 μm i 1 μm.[4]

Meronts de tipus II

[modifica]

En aquest punt del cicle, el merozoït de tipus I pot replicar-se sexualment i formar meronts de tipus II.[10] Els meronts de tipus II són més grans, amb un diàmetre aproximat de 3,5 μm i una membrana externa més gruixuda. Els merozoïts de tipus II, que es formen a dins, quan són alliberats tenen una forma esfèrica i mesuren entre 0,5 μm i 1 μm de diàmetre.[4]

Com passava amb els esporozoïts, els meronts també poden agregar-se entre ells i formar agrupacions.[4]

Micro i Macrogamonts

[modifica]

Els merozoïts de tipus II formaran micro o macrogamonts. Les formes de microgamonts i macrogamonts deixen de tenir tant de contacte amb la cèl·lula i, a la zona d'adhesió on es trobava l'orgànul de nutrició apareixen unes estructures amb forma d'anell.[4]

Els macrogamonts són cèl·lules ovalades de 4 μm x 5 μm, mentre que els microgamonts són més rodons i de mida més petita (2 μm x 2 μm). Els últims contenen al seu interior molts microgàmetes, unes cèl·lules esfèriques molt petites d'aproximadament 0,1 μm de diàmetre.[4]

Els microgamonts també poden dividir-se per fissió binària i formar syzygys,[11] unes estructures d'associació envoltades per una única membrana, en què els gamonts s'agrupen end-to-end o lateralment, just abans de la formació de gàmetes.[4]

Ecologia

[modifica]

C. parvum es troba de manera habitual en aigües i sòls contaminats. Està present en una gran varietat d'ambients aquàtics, des de rius fins a xarxes d'aigua potable, i això facilita la seva propagació ambiental. Els oocists poden sobreviure tant en aigua dolça com salada i, encara que la seva viabilitat va disminuint amb el temps, poden mantenir-se vius a l'aigua durant setmanes.[12][13]

També és comú trobar oocists en excrements d'animals o humans. En aquestes condicions, desenvolupen una capa protectora que augmenta la seva resistència a l'ambient, incrementant així la capacitat de transmissió i supervivència davant de condicions extremes.[14][15]

Són sensibles a la dessecació i a temperatures molt baixes. No obstant això, en estudis recents s'ha demostrat que poden resistir baixades lentes de temperatura i sobreviure fins a temperatures de -25ºC.[12] Això suggereix que, contrari al que es pensava, ni els aliments congelats ni el gel poden considerar-se lliures de risc en la transmissió de C. parvum.[16][17]

També poden resistir tant en ambients àcids com alcalins moderats. En ambients de pH moderat, els oocists poden sobreviure als tractament d'aigua amb compostos com clor, calç, sulfat fèrric i alums.[18] Els efectes d'aquests compostos només afecten el patogen quan el pH no està corregit. Per això els processos de tractament d'aigua no són efectius per eliminar C. parvum sense ajustos extrems de pH. Pel que fa al tractament amb clor, els oocists són resistents davant de pràcticament tots els nivells de cloració i poden sobreviure fins a 24 hores en concentracions de 1000 mg/L de clor lliure.[19]

La dessecació és l'única condició que resulta 100% letal per aquestes formes de resistència: una exposició a l'aire de més de dues hores és suficient per dessecar-los i eliminar-los completament.[17]

Tot això indicaria una capacitat natural d'adaptació del patogen que ajuda a explicar la seva persistència tant en ambients naturals com urbans.

Genoma

[modifica]

C. parvum presenta un genoma de 9,1 Mb distribuït en 8 cromosomes. El genoma va ser seqüenciat a partir d'una mostra d'origen boví de la soca IOWA tipus II, analitzada pel College of Veterinary Medicine (CVM) de la Universitat de Minnesota (UMN).[20]

Aquest genoma presenta un percentatge de GC del 30%. A més, conté uns 3887 gens, dels quals 3805 codifiquen per a proteïnes.[20]

Destaquem gens de baixa variabilitat genètica com poden ser el gen de l'ARN ribosomal 18S, el de la proteïna que es troba a la paret de l'oocist (COWP), el gen d'actina, o la proteïna de xoc tèrmic HSP-70. D'altra banda, en relació a les regions de variabilitat moderada trobem els gens de β-tubulina, gens de TAP o les regions intergèniques ITS-1 i ITS-2. Aquestes últimes són molt importants en estudis de taxonomia, diagnòstic o epidemiologia.[21]

Cicle vital

[modifica]
Figura 1. Diagrama del cicle de creixement i infecció de Cryptosporidium spp. amb la fase asexual i sexual a) Oocist, b) Esporozoït, c) Trofozoït, d) i e) Meront tipus I i Merozoït, f) Meront tipus II, g) Microgamont, h) Macrogamont, i) Zigot, j) Oòcits de paret gruixuda, k) Oocists de paret prima

C. parvum té un cicle vital del tipus monoxen intracel·lular obligat que consta de dues fases: una asexual de curta durada i una sexual de llarga durada.[22]

El cicle comença quan els oocists esporulats alliberen els 4 esporozoïts que contenen.[23] Aquest esporozoïts s'adheriran a la membrana de l'epiteli i parasitaran les cèl·lules del tracte gastrointestinal (i també del tracte respiratori).[24]Posteriorment, aconseguiran situar-se de manera intracitoplasmàtica o extracitoplasmàtica en un nínxol ecològic, que rep el nom de vacúol parasitòfor.[22] Una vegada ja és dins de les cèl·lules es desenvolupa i evoluciona com a trofozoït (en aquesta fase, C. parvum inhibeix l'apoptosi cel·lular).[24]

En aquestes cèl·lules intestinals amb microvellositats, el trofozoït de C. parvum experimenta una multiplicació asexual (anomenada esquizonia o merogonia) per a donar lloc a meronts de tipus I. Els meronts es desenvolupen en merozoïts de tipus I,[23] i aquests poden seguir el cicle asexual o començar el cicle sexual.[22]

Asexual

[modifica]

Al cicle asexual, una vegada el merozoït de tipus I s'ha desenvolupat, tornaria a formar un trofozoït a les microvellositats de les cèl·lules epitelials de l'intestí i, amb el temps, es tornaria a produir un meront de tipus I.[23][22]

Sexual

[modifica]

Respecte del cicle sexual, el merozoït de tipus I donaria lloc a un meront de tipus II, que per la seva part donaria lloc a merozoïts de tipus II.[23] Aquest merozoïts de tipus II després de la infecció de diverses cèl·lules produirien dues generacions merogònies mitjançant una multiplicació sexual, també denominada gametogònia, que formarien microgamonts (equivalents als espermatozoide) i macrogamonts (equivalents als òvul).[22]

En algun moment, el microgamont fecundarà el macrogamont i es formarà un zigot. El zigot donarà lloc a oòcits (amb quatre esporozoïts cadascun) de dos tipus:[23][22]

  • Oocists de paret prima que són els responsables de la infecció de l'hoste i participen al cicle d'autoinfecció interna.[23][22]
  • Oocists de paret gruixuda que són més resistents i, per tant, persisteixen durant períodes més llargs a l'ambient. Això els permet infectar a nous individus, ja que romanen dins d'una membrana parasitòfora.[23][22]

Infecció

[modifica]
Figura 2. Detecció de Cryptosporidium parvum per part de les cèl·lules epitelials intestinals

La infecció per part del vacúol parasitòfor o de l'esporozoït provoca l'activació de l'inflamasoma NLRP6, el qual té com a funció mitjançar la conversió de pro-IL-18 a la seva forma activa.[25]La IL-18 se secreta i estimula la producció de IFNγ de les cèl·lules natural killer (NK).[25] També s'estimula l'activació del receptor de tipus Toll 3 (TLR3) per part de la infecció per C. parvum. La infecció porta a la producció de IFNλ per a que la replicació del paràsit es vegi limitada a les cèl·lules veïnes.[25] A més, l'activació del TLR3 condueix a l'activació del NF-κB (complex proteic que estimula la transcripció) i del MAPK (proteïnes cinases que dirigeixen la resposta cel·lular). La activació d'aquestes proteïnes, al seu torn, porta a la producció de citocines antimicrobianes.[25]

Així mateix, es veuen implicats en la detecció de C. parvum uns altres TLR (Toll-Like Receptors) addicionals com per exemple el TLR2 i el TLR4. El TLR4 pot contribuir a la defensa de l'hoste a les cèl·lules epitelials de l'arbre biliar.[25]

Factors de virulència

[modifica]

Els factors de virulència són alguns dels responsables de l'establiment, infecció i posterior dispersió de C. parvum a l'organisme. En aquesta taula es poden visualitzar la majoria dels factors de virulència i les funcions que duen a terme cadascun d'ells.[26]

Factors de virulència Funcions
Serina proteasa Encistació
Aminopeptidases
CSL Unió a l'epiteli o adhesió
gp900
gp60/40/15
P30
Cp47
P23 Adhesió i locomoció
TRAP-C1
CPS-500
CpMIC1
CpSUB Invasió
CpMuc
Cpa135
Cp2 Invasió i integritat de membrana
Fosfolipasa secretora Invasió i establiment intracel·lular
Hemolisina H4 Lisi de la membrana
CpABC Transport
CpATPasa2 Transportador de metalls pesants de biomembrana
CpATPasa3 Transportador d'ions o fosfolípid de biomembrana
HSP70 Protecció contra l'estrès
HSP90
CpPKS1 Funció desconeguda
Cisteïna proteasa Modulació immune / citoquines
Acetil cosintetasa Metabolisme dels àcids grassos

Resposta immunològica innata

[modifica]

La senyalització tant autocrina (IFN tipus I) com paracrina (IFN tipus III) porta a l'activació dependent de IL-18, per part de les cèl·lules infectades per C. parvum (com indica la Figura 2); i de IL-12, a causa de la producció de IFNγ.[25]El IFNγ activa l'STAT1 de les cèl·lules epitelials i això fa que s'expressin IRGM1 i IRGM3, els quals són els encarregats de limitar la replicació del paràsit.[25]Les ILC3, i altres citocines com la IL-23, contribueixen en un control de C. parvum però no sabem exactament quin és el control.[25]

No s'ha descrit bé el comportament ni de les subpoblacions de cèl·lules caliciformes (les quals secreten moc) ni de cèl·lules plomall (que també contribueixen a la detecció), les dues presents a l'epiteli, davant de l'infecció per C. parvum.[25]

Resposta immunològica adaptativa

[modifica]

Es creu que dos dels mètodes els quals explicarien com l'hoste adquireix l'antigen per a la inducció de la resposta adaptativa mediada per cèl·lules T prodien ser:

  • Les cèl·lules dendrítiques convencionals (cDCs) i els macròfags prenen mostres de l'antigen de C. parvum al lumen de l'intestí. Mentre que les cèl·lules caliciformes actuen de transportadors d'antigen.[25]
  • En contraposició, es pot adquirir mitjançant l'absorció de restes de la mort de cèl·lules infectades.[25]

A continuació, les cDCs es mouen als ganglis limfàtics mesentèrics i hi presenten l'antigen. Això provoca l'activació de cèl·lules T CD4+ i CD8+ naïve.[25]Finalment, el IFNγ produït per les cèl·lules T activades actua sobre les cèl·lules epitelials de l'intestí infectades per a parar la infecció.[25]

Conseqüències epitelials de la infecció

[modifica]

Durant la infecció per C. parvum es generen criptes més profundes a causa de l'augment a la renovació de les cèl·lules mare. Així, aquest dany i mort cel·lular porta a un embotament i hiperplàsia epitelial de les vellositats.[25] A aquests canvis se'ls afegeixen la pèrdua de la vora del raspall i del glicocàlix. Això provoca que la capacitat de l'hoste per a defensar-se sigui menor, i té un impacte important i notable en l'absorció de nutrients. D'aquesta manera, la infecció estarà contribuint a la deterioració del teixit epitelial intestinal i provocant les diarrees associades a aquesta malaltia.[25]

Simptomatologia

[modifica]

Normalment, en persones amb sistema immunitari competent, els símptomes apareixen de dos a deu dies després de la infecció i es resolen després de dues a tres setmanes.[27] No obstant, també potser que la malaltia desaparegui en un parell de dies o fins i tot tingui una duració de quatre setmanes. A més, els símptomes poden aparèixer i desaparèixer durant un període aproximat d'un mes.[27]

Com a conseqüències de la infecció s'ha vist que produeix una alteració de la barrera intestinal, ja que augmenta la permeabilitat i secreció de fluid i electròlits.[28] Per això, en la majoria dels casos produeix diarrea prolongada, freqüent i aquosa, encara que en algunes persones pot ser asimptomàtica.[29] Altres símptomes poden ser rampes o dolor, nàusees, vòmits, febre, pèrdua de pes i deshidratació.[27]

En persones immunocompetents normalment afecta a l'aparell digestiu, concretament a l'intestí prim. No obstant, en persones immunodeprimides la infecció també pot afectar altres àrees de l'aparell digestiu com la vía biliar o el pàncrees, o el sistema respiratori.[27] En persones amb SIDA, és comú que sigui la causa de febre, malabsorció intestinals i sovint causa diarrea severa i crònica de fins dos mesos de duració, que pot arribar a causar la mort.[30] També és capaç de donar lloc a complicacions com la inflamació i obstrucció de la vía biliar, colangitis esclerosant, estenosi papil·lar i pancreatitis.[30]

Detecció

[modifica]

La diagnosi diferencial de la criptosporidiosi inclou patògens com enterobacteris, virus i paràsits que poden causar diarrea, ja que aquest és el símptoma principal de la malaltia.[31] Alguns exemples de microorganismes serien els rotavirus, coronavirus, Escherichia coli i Salmonella spp.[31]

Generalment, per diagnosticar la presència de C. parvum es prenen mostres de femtes i s'analitzen mitjançant tècniques de microscòpia, immunològiques o moleculars que detecten les característiques morfològiques, els antígens i l'ADN dels oocists, respectivament.[31]

En la imatge es poden visualitzar oocists de Cryptosporidium parvum, arredonits i de diàmetre entre 4,2 μm i 5,4 μm. A l'interior d'aquests es poden apreciar nombrosos esporozoïts, fet que indica que s'ha produït l'esporulació. L'observació es du a terme en muntatge humit mitjançant microcòpia de contrast per interferència diferencial, per la qual cosa no hi ha tinció, però s'aprecien les diferents formes del paràsit.
Figura 3. Oocists de Cryptosporidium parvum en muntatge humit sota microscòpia de contrast per interferència diferencial. Els oocists són arrodonits i mesuren 4,2 μm - 5,4 μm de diàmetre. Els esporozoïts són visibles a l'interior dels oocists, cosa que indica que s'ha produït l'esporulació.

Examinació microscòpica

[modifica]

L'examinació d'oocists en les mostres de femtes mitjançant microscòpia és el mètode estàndard de detecció de Cryptosporidium spp., encara que pot variar segons els sistemes de cada laboratori, i es pot realitzar mitjançant muntatge humit.[32] Seguidament, es du a terme la tinció amb un colorant especial per augmentar la sensibilitat de la detecció, com per exemple un colorant fluorescent, immunofluorescent o àcid-alcohol resistent.[32]

Tincions fluorescents

[modifica]

D'altra banda, les tincions amb fluorocroms a vegades tenyeixen estructures similars a oocists en les restes fecals, encara que cada vegada són més sensibles.[33] Per solucionar aquest inconvenient es poden fer servir les tècniques de concentració de microorganismes en mostres fecals, com la flotació amb sucre de Sheather, clorur de sodi saturat, la sedimentació amb formalina-acetat d'etil i la flotació amb sulfat de zinc modificat.[32] Gràcies als procediments anteriors és possible concentrar la quantitat de femtes i, per tant, d'oocists, fet que augmenta la probabilitat de detecció per part del colorant, sigui en mostres fresques, conservades o congelades.[34]

En la imatge es poden visualitzar oocists de Cryptosporidium parvum tenyits amb tinció àcid-alcohol resistent modificada. Sobre un fons blau-verd, els oocists destaquen com una taca vermella brillant. Els esporozoïts són visibles dins dels dos oocists a la dreta en aquesta imatge.
Figura 4. Oocists de Cryptosporidium parvum tenyits amb tinció àcid-alcohol resistent modificada. Sobre un fons blau-verd, els oocists destaquen com una taca vermella brillant. Els esporozoïts són visibles dins dels dos oocists a la dreta en aquesta imatge.

Tincions àcid-resistents

[modifica]

Quant a les tincions àcid-alcohol resistents, les més utilitzades són la Ziehl-Neelsen modificada, dimetilsulfòxid modificat, safranina-blau de metilè i Koster modificada. En cas de tenyir oocists amb colorant àcid-alcohol resistent s'observa que tenen una mida entre 4 y 6 µm i en l'interior es troben esporozoïts en forma de mitja lluna.[32]

Detecció immunològica

[modifica]

Encara que sigui l'estàndard, l'examinació per microscòpia té una sensibilitat i especificitat limitades, exigeix una gran quantitat de temps i no és estrany que resulti en diagnòstics incorrectes, ja que és necessari un coneixement més extens de les característiques biològiques i la morfologia dels oocists.[35] Com a conseqüència, s'han desenvolupat tècniques de base immunològica com a formes alternatives de detecció, entre les quals s'inclouen l'anticòs fluorescent directe (DFA), l'immunoassaig enzimàtic, ELISA, ELISA indirecte i les proves de tipus tira reactiva.[32]

De forma similar, les tècniques basades en la immunologia també presenten inconvenients, ja que encara no s'han trobat anticossos que permetin diferenciar entre les espècies de Cryptosporidium spp.. Això és degut a que molts dels antígens presents en els oocists apareixen en diverses espècies del gènere perquè es conserven al llarg de l'evolució.[32] Tot i això, les tècniques immunològiques o basades en anticossos estalvien temps, costs i mà d'obra augmentant l'eficiència del laboratori perquè aporten més sensibilitat i especificitat en la detecció.[32]

Detecció molecular

[modifica]

En canvi, hi ha mètodes que sí permeten identificar espècies de Cryptosporidium spp., com els basats en la detecció d'ADN. Alguns exemples serien la reacció en cadena de la polimerasa (PCR), seqüenciació de productes de la PCR, polimorfisme de longitud del fragment de restricció (RFLP), PCR en temps real (o qPCR), PCR imbricada, PCR múltiple i altres modificacions de PCR.[32] Habitualment, les regions genètiques que s'han fet servir per identificar aïllats són l'ADN ribosòmic 18S, la proteïna de la paret de l'oocist, la proteïna de xoc tèrmic 70,[36] el gen de l'acetil-CoA, el gen de la ß-tubulina, el gen Cp15, el gen Cp11, els inhibidors de la dihidrofolat reductasa (dhfr), els loci microsatèl·lits i la glicoproteïna de 60 kDa (gp60).[32]

Tractament

[modifica]

Actualment, no existeix un tractament eficaç i específic contra la criptosporidiosi, ja que la seva localització intracel·lular i els mecanismes de resistència que té ho dificulten. Els medicaments antiparasítics que s'administren es considera que tenen un efecte moderat. Per això, són els factors de prevenció com la higiene, evitar el contacte amb femes i sobretot controlar les vies de transmissió els que redueixen més la incidència de la malaltia.[22]

En pacients immunocompetents la malaltia és autolimitada. S'administra paromomicina per via oral durant 14 dies a dosis de 0,5 g/6h en adults i 7,5 mg/kg/dia en infants. Estudis experimentals amb rates han demostrat l'eficàcia de la paromomicina per infeccions intestinals però no biliars, mentre que l'azitromicina sí.[37] Trobem altres fàrmacs com l'espiramicina que ocasionalment té efecte si s'administra a la fase inicial de la infecció, la nitazoxamida que està donant resultats prometedors o la roxitromicina que podria tenir una bona activitat amb pacients VIH. L'administració de concentrat d'anticossos (calostre hiperimmune bovina) ha presentat també certa eficàcia en la profilaxi d'aquesta malaltia.[37]

Modes de transmissió i prevenció

[modifica]

La transmissió de C. parvum és horitzontal de persona a persona, animal a persona, a través d'aigua contaminada, aliments contaminats o per contacte amb fomites. És comú la transmissió creuada, sobretot quan aquests animals comparteixen un mateix hàbitat.[38]

La següent taula recull les possibles fonts de contaminació per a cada aliment contaminat:[2]

Aliment Font de contaminació
Fruites, verdures i herbes que es mengen crues, sense conservar Excrements d'animals o persones infectats durant el cultiu; la pluja pot ajudar a propagar-ne la contaminació
Aigua contaminada usada per al cultiu (polvorització, etc.)
Manipuladors infectats durant qualsevol fase de la producció
Aigua de rentat contaminada durant el tractament anterior a l'embalatge
Suc de fruita i de verdura Excrements d'animals o persones infectats durant el cultiu
Aigua contaminada usada per al cultiu (polvorització, etc.)
Aigua contaminada utilitzada per a la dilució
Manipuladors infectats durant qualsevol fase del procés
Productes lactis Excrements d'animals infectats durant la munyida
Manipuladors infectats durant qualsevol fase de producció
Mol·luscs bivalves (ostres, musclos, cloïsses) Filtració de l'aigua de mar contaminada durant el cultiu
Contaminació encreuada durant la depuració
Manipuladors infectats durant qualsevol fase de la preparació
Carn Contingut de femtes o intestí d'animals infectats
L'entorn i la superfície de la carn a l'escorxador durant el sacrifici
Manipuladors infectats durant qualsevol fase del procés

S'ha trobat Cryptosporidium en aigües subterrànies, superficials, piscines, fonts, etc. sent les femtes humanes i/o animals la principal font de contaminació. Els oocists són resistents a diversos mètodes químics com la desinfecció amb clor encara que són sensibles a altres tècniques com la sedimentació o la filtració,[22] cosa que dificulta la seva eliminació. Entre els factors que afavoreixen la infecció per Cryptosporidium trobem l'alta quantitat d'oocists que es troba en l'hoste, la resistència ambiental d'aquests i el seu grau de virulència. S'han descrit també infeccions nosocomials o per insectes vectors.[22]

La prevenció de la criptosporidiosi inclou el coneixement sobre les seves vies de transmissió i les bones pràctiques de prevenció. Es recomana beure aigua embotellada, sobretot els pacients immunocompromesos, ja que els sistemes de potabilització no garanteixen l'eliminació total de l'ooquist i la dosi infecciosa és molt baixa. A més, han d'evitar el contacte amb possibles fonts de contaminació com serien els animals de granja o persones infectades.[39] És important també netejar els aliments que es consumeixen crus i assegurar la completa erradicació en productes pasteuritzats. Per últim, és convenient una bona higiene, sobretot la rentada de mans amb aigua i sabó després d'anar al lavabo, canviar bolquers, tractar amb animals de granja o treballar a la terra.[38]

Prevalença

[modifica]

Estudis de pacients amb gastroenteritis van reportar una prevalença de Cryptosporidium del 1-4% a Europa i Amèrica del Nord, on els pics de màxima prevalença s'observen a la primavera i a finals d'estiu. Les persones més afectades són infants menors de 5 anys i joves adults. En canvi, la prevalença a l'Àfrica, Àsia, Austràlia, Amèrica del Sud i Central és del 3-20%. La infecció és comú en infants menors d'un any però poques vegades s'observa en adults.[40] En països desenvolupats, les infeccions asimptomàtiques tenen lloc a baixes taxes (<1%) tot i que aquest es veu incrementat a les llar d'infants. En canvi, aquestes taxes es veuen augmentades (10-30%) en països en via de desenvolupament[40]

Tot i així, cal remarcar que la magnitud de la malaltia per Cryptosporidium és significativament subestimada en tot el món. Per exemple, només un 1% dels 750000 casos anuals als EUA són reportats.[41] Fins fa poc la criptosporodiosis es relacionava amb la diarrea crònica de pacients amb VIH i altres immunodeficiències. Estudis recents utilitzant tècniques moleculars van determinar que n'era la causa del 15-20% de les diarrees infantils arreu. A l'Àsia i l'Àfrica Subsahariana, Cryptosporidium és la segona causa de diarrees en infants de 2 anys, després del rotavirus, sent una de les principals causes de morbiditat, ja que la malaltia és més freqüent amb infants amb malnutrició.[41]

Brots i sistemes de vigilància

[modifica]

Els brots més grans descrits fins aleshores estan associats a les deficiències del sistema de potabilització de l'aigua. El de més abast va tenir lloc a Milwaukee (EUA) l'any 1993 i va afectar a 403000 persones. A Anglaterra, en el període de 1989-1999 es van desciure 18 brots associats també a conduccions d'aigua contaminats amb oocists.[37] Només hi ha descrit un brot per la ingesta d'aliments a Maine (EUA) el 1950 per la contaminació d'un suc de poma.[42]

La criptosporidiosi és una malaltia de declaració obligatòria a Espanya des del 2015, per la qual cosa s'ha efectuat la creació d'una xarxa nacional de vigilància que notifiquen els casos confirmats al centre nacional d'epidemiologia (CNE). Si és convenient també es notifiquen al Sistema d'Alerta i Resposta Ràpida de la Unió Europea (EWRS) i a l'OMS.[43] Tot i així, no hi ha un control rutinari dels oocists en aigua tant superficial com subterrània a causa de la dificultat de mostreig i anàlisi, per això només es duen a terme en cas que es notifiqui un brot.

Com que no hi ha un sistema únic de vigilància de la criptosporidiosi en els diferents països de la Unió Europea, dificulta la tasca d'estimar els casos i les tendències de la malaltia. Segons dades publicades a la ECDC (Centre Europeu de Prevenció i control de malalties) el 2018 hi va haver un increment dels casos respecte als anys 2014-2018 on la taxa més elevada corresponia a infants d'entre 0-4 anys.[43] L'any 2010 Suècia va notificar el brot més nombrós a Europa amb 27.000 casos deguts a la contaminació de l'aigua del subministrament públic.[44]

A Espanya es van notificar 4739 casos entre 2016-2022, tot i que s'estima que el nombre real és major, ja que no es comptabilitzen les infeccions asimptomàtiques, lleus i les que no es notifiquen. El grup més afectat van ser menors de 5 anys i la majoria de brots es notifiquen entre agost i octubre.[43] De forma general a Espanya Cryptosporidium hominis és més freqüent (69,2% dels casos) que Cryptosporidium parvum (21% dels casos), tot i que aquests percentatges varien regionalment.[43] El 2023 es va observar un increment inusual dels brots que arriben a xifres de 3450 casos. Una gran proporció d'aquests casos es van notificar a piscines i aigües recreatives. També se'n van notificar deguts a l'aigua de l'abastament públic.[45] Aquest fet podria estar relacionat amb les condicions extremes d'onades de calor, pluges torrencials i inundacions, fet que podria haver interferit en les plantes de tractament d'aigua i l'aglomeració de gent en piscines i aigües recreatives. Aquest increment també s'ha observat en altres països de la Unió Europea com Irlanda, Luxemburg o Regne Unit.[45]

Referències

[modifica]
  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 «Cryptosporidium parvum». [Consulta: 15 novembre 2024].
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 Cryptosporidium spp., un nou perill emergent, 18-10-2023.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 Almanza, Victoriano Garza; Vallarta, Mario Morales «AGUA Y SALUD: Cryptosporidium parvum, AGENTE CAUSAL DE UNA NUEVA ENFERMEDAD RELACIONADA CON EL AGUA» (en castellà). RESPYN Revista Salud Pública y Nutrición, 3, 1, 10-04-2002. ISSN: 1870-0160.
  4. ↑ 4,00 4,01 4,02 4,03 4,04 4,05 4,06 4,07 4,08 4,09 4,10 4,11 4,12 4,13 4,14 4,15 4,16 4,17 BOROWSKI, H.; THOMPSON, R. C. A.; ARMSTRONG, T.; CLODE, P. L. «Morphological characterization ofCryptosporidium parvumlife-cycle stages in anin vitromodel system». Parasitology, 137, 1, 20-08-2009, pàg. 13–26. DOI: 10.1017/s0031182009990837. ISSN: 0031-1820.
  5. ↑ 5,0 5,1 Chen, Xian-Ming; LaRusso, Nicholas F. «Mechanisms of attachment and internalization of Cryptosporidium parvum to biliary and intestinal epithelial cells». Gastroenterology, 118, 2, 2-2000, pàg. 368–379. DOI: 10.1016/s0016-5085(00)70219-8. ISSN: 0016-5085.
  6. ↑ Smith, Huw V.; Nichols, Rosely A.B.; Grimason, Anthony M. «Cryptosporidium excystation and invasion: getting to the guts of the matter». Trends in Parasitology, 21, 3, 3-2005, pàg. 133–142. DOI: 10.1016/j.pt.2005.01.007. ISSN: 1471-4922.
  7. ↑ Tetley, Laurence; Brown, Samantha M. A.; McDonald, Vincent; Coombs, Graham H. «Ultrastructural analysis of the sporozoite of Cryptosporidium parvum». Microbiology, 144, 12, 01-12-1998, pàg. 3343–3349. DOI: 10.1099/00221287-144-12-3343. ISSN: 1350-0872.
  8. ↑ O'Hara, Steven P.; Chen, Xian-Ming «The cell biology of cryptosporidium infection». Microbes and Infection, 13, 8-9, 8-2011, pàg. 721–730. DOI: 10.1016/j.micinf.2011.03.008. ISSN: 1286-4579.
  9. ↑ Valigurová, Andrea; Jirků, Miloslav; Koudela, Břetislav; Gelnar, Milan; Modrý, David «Cryptosporidia: Epicellular parasites embraced by the host cell membrane». International Journal for Parasitology, 38, 8-9, 7-2008, pàg. 913–922. DOI: 10.1016/j.ijpara.2007.11.003. ISSN: 0020-7519.
  10. ↑ 10,0 10,1 Hijjawi, N.S; Meloni, B.P; Ryan, U.M; Olson, M.E; Thompson, R.C.A «Successful in vitro cultivation of Cryptosporidium andersoni: evidence for the existence of novel extracellular stages in the life cycle and implications for the classification of Cryptosporidium». International Journal for Parasitology, 32, 14, 12-2002, pàg. 1719–1726. DOI: 10.1016/s0020-7519(02)00199-6. ISSN: 0020-7519.
  11. ↑ Toso, Marc A.; Omoto, Charlotte K. «ULTRASTRUCTURE OF THE GREGARINA NIPHANDRODES NUCLEUS THROUGH STAGES FROM UNASSOCIATED TROPHOZOITES TO GAMONTS IN SYZYGY AND THE SYZYGY JUNCTION». Journal of Parasitology, 93, 3, 6-2007, pàg. 479–484. DOI: 10.1645/ge-1028r1.1. ISSN: 0022-3395.
  12. ↑ 12,0 12,1 Robertson, L. J.; Gjerde, B. K. «Effects of the Norwegian Winter Environment on Giardia Cysts and Cryptosporidium Oocysts». Microbial Ecology, 47, 4, 02-02-2004. DOI: 10.1007/s00248-003-0003-5. ISSN: 0095-3628.
  13. ↑ Armon, Rober Environmental Aspects of Cryptosporidium, 17-06-2016.
  14. ↑ Mac Kenzie, William R.; Hoxie, Neil J.; Proctor, Mary E.; Gradus, M. Stephen; Blair, Kathleen A. «A Massive Outbreak in Milwaukee of Cryptosporidium Infection Transmitted through the Public Water Supply». New England Journal of Medicine, 331, 3, 21-07-1994, pàg. 161–167. DOI: 10.1056/nejm199407213310304. ISSN: 0028-4793.
  15. ↑ Jenkins, Michael B.; Eaglesham, Barbara S.; Anthony, Larry C.; Kachlany, Scott C.; Bowman, Dwight D. «Significance of Wall Structure, Macromolecular Composition, and Surface Polymers to the Survival and Transport of Cryptosporidium parvum Oocysts». Applied and Environmental Microbiology, 76, 6, 15-03-2010, pàg. 1926–1934. DOI: 10.1128/aem.02295-09. ISSN: 0099-2240.
  16. ↑ Jenkins, Michael B; Bowman, Dwight D; Fogarty, Elizabeth A; Ghiorse, William C «Cryptosporidium parvum oocyst inactivation in three soil types at various temperatures and water potentials». Soil Biology and Biochemistry, 34, 8, 8-2002, pàg. 1101–1109. DOI: 10.1016/s0038-0717(02)00046-9. ISSN: 0038-0717.
  17. ↑ 17,0 17,1 Walker, Mark; Leddy, Katherine; Hagar, Elaine «Effects of Combined Water Potential and Temperature Stresses on Cryptosporidium parvum Oocysts». Applied and Environmental Microbiology, 67, 12, 12-2001, pàg. 5526–5529. DOI: 10.1128/aem.67.12.5526-5529.2001. ISSN: 0099-2240.
  18. ↑ Robertson, L. J.; Campbell, A. T.; Smith, H. V. «Survival of Cryptosporidium parvum oocysts under various environmental pressures». Applied and Environmental Microbiology, 58, 11, 11-1992, pàg. 3494–3500. DOI: 10.1128/aem.58.11.3494-3500.1992. ISSN: 0099-2240. PMID: 1482175.
  19. ↑ Parker, J.F.W.; Smith, H.V. «Destruction of oocysts of Cryptosporidium parvum by sand and chlorine». Water Research, 27, 4, 4-1993, pàg. 729–731. DOI: 10.1016/0043-1354(93)90184-j. ISSN: 0043-1354.
  20. ↑ 20,0 20,1 Abrahamsen, Mitchell S.; Templeton, Thomas J.; Enomoto, Shinichiro; Abrahante, Juan E.; Zhu, Guan «Complete Genome Sequence of the Apicomplexan, Cryptosporidium parvum» (en anglès). Science, 304, 5669, 16-04-2004, pàg. 441–445. DOI: 10.1126/science.1094786. ISSN: 0036-8075.
  21. ↑ Valenzuela, Catalina Avendaño; Martínez, Alejandro Amaya «Caracterización molecular de los subtipos de la GP60 de Cryptosporidium parvum y Cryptosporidium hominis alrededor del mundo» (en castellà). Revista MVZ Córdoba, 22, 3, 03-09-2017, pàg. 6339–6354. DOI: 10.21897/rmvz.1138. ISSN: 1909-0544.
  22. ↑ 22,00 22,01 22,02 22,03 22,04 22,05 22,06 22,07 22,08 22,09 22,10 Ramírez-Navarro, Viviana; Lopera-Vásquez, Ricaurte; Rodríguez-Gutiérrez, Victoria «La criptosporidiosis como enfermedad zoonótica, una revisión». Agronomía Mesoamericana, 12-07-2023, pàg. 51759. DOI: 10.15517/am.2023.51759. ISSN: 2215-3608.
  23. ↑ 23,0 23,1 23,2 23,3 23,4 23,5 23,6 «CDC - DPDx - Cryptosporidiosis» (en anglès americà), 03-06-2024. [Consulta: 12 novembre 2024].
  24. ↑ 24,0 24,1 Certad, Gabriela; Viscogliosi, Eric; Chabé, Magali; Cacciò, Simone M. «Pathogenic Mechanisms of Cryptosporidium and Giardia». Trends in Parasitology, 33, 7, 7-2017, pàg. 561–576. DOI: 10.1016/j.pt.2017.02.006. ISSN: 1471-5007. PMID: 28336217.
  25. ↑ 25,00 25,01 25,02 25,03 25,04 25,05 25,06 25,07 25,08 25,09 25,10 25,11 25,12 25,13 25,14 Pardy, Ryan D.; Wallbank, Bethan A.; Striepen, Boris; Hunter, Christopher A. «Immunity to Cryptosporidium: insights into principles of enteric responses to infection» (en anglès). Nature Reviews Immunology, 24, 2, 2-2024, pàg. 142–155. DOI: 10.1038/s41577-023-00932-3. ISSN: 1474-1741.
  26. ↑ Bouzid, Maha; Hunter, Paul R.; Chalmers, Rachel M.; Tyler, Kevin M. «Cryptosporidium pathogenicity and virulence». Clinical Microbiology Reviews, 26, 1, 1-2013, pàg. 115–134. DOI: 10.1128/CMR.00076-12. ISSN: 1098-6618. PMC: 3553671. PMID: 23297262.
  27. ↑ 27,0 27,1 27,2 27,3 CDC. «Symptoms of Crypto» (en anglès americà), 05-06-2024. [Consulta: 11 novembre 2024].
  28. ↑ Kumar, Anoop; Chatterjee, Ishita; Anbazhagan, Arivarasu N.; Jayawardena, Dulari; Priyamvada, Shubha «Cryptosporidium parvum disrupts intestinal epithelial barrier function via altering expression of key tight junction and adherens junction proteins» (en anglès). Cellular Microbiology, 20, 6, 6-2018, pàg. e12830. DOI: 10.1111/cmi.12830. PMC: PMC5980709. PMID: 29444370.
  29. ↑ Shoultz, David A.; Hostos, Eugenio L. de; Choy, Robert K. M. «Addressing Cryptosporidium Infection among Young Children in Low-Income Settings: The Crucial Role of New and Existing Drugs for Reducing Morbidity and Mortality» (en anglès). PLOS Neglected Tropical Diseases, 10, 1, 28-01-2016, pàg. e0004242. DOI: 10.1371/journal.pntd.0004242. ISSN: 1935-2735. PMC: PMC4731073. PMID: 26820408.
  30. ↑ 30,0 30,1 Wang, Rong-jun; Li, Jun-qiang; Chen, Yuan-cai; Zhang, Long-xian; Xiao, Li-hua «Widespread occurrence of Cryptosporidium infections in patients with HIV/AIDS: Epidemiology, clinical feature, diagnosis, and therapy». Acta Tropica, 187, 01-11-2018, pàg. 257–263. DOI: 10.1016/j.actatropica.2018.08.018. ISSN: 0001-706X.
  31. ↑ 31,0 31,1 31,2 Khurana, Sumeeta; Chaudhary, Preeti «Laboratory diagnosis of cryptosporidiosis». Tropical Parasitology, 8, 1, 2018, pàg. 2–7. DOI: 10.4103/tp.TP_34_17. ISSN: 2229-5070. PMC: 5991046. PMID: 29930899.
  32. ↑ 32,0 32,1 32,2 32,3 32,4 32,5 32,6 32,7 32,8 Pumipuntu, Natapol; Piratae, Supawadee «Cryptosporidiosis: A zoonotic disease concern» (en anglès). Veterinary World, 11, 5, 5-2018, pàg. 681–686. DOI: 10.14202/vetworld.2018.681-686. ISSN: 0972-8988. PMC: PMC5993756. PMID: 29915508.
  33. ↑ Campbell, A. T.; Haggart, R.; Robertson, L. J.; Smith, H. V. «Fluorescent imaging of Cryptosporidium using a cooled charge couple device (CCD)». Journal of Microbiological Methods, 16, 3, 01-12-1992, pàg. 169–174. DOI: 10.1016/0167-7012(92)90001-K. ISSN: 0167-7012.
  34. ↑ Pacheco, Flávia T. F.; Silva, Renata K. N. R.; Martins, Adson S.; Oliveira, Ricardo R.; Alcântara-Neves, Neuza M. «Differences in the Detection of Cryptosporidium and Isospora ( Cystoisospora ) Oocysts According to the Fecal Concentration or Staining Method Used in a Clinical Laboratory» (en anglès). Journal of Parasitology, 99, 6, 12-2013, pàg. 1002–1008. DOI: 10.1645/12-33.1. ISSN: 0022-3395.
  35. ↑ Fayer, R.; Morgan, U.; Upton, S. J. «Epidemiology of Cryptosporidium: transmission, detection and identification». International Journal for Parasitology, 30, 12-13, 11-2000, pàg. 1305–1322. DOI: 10.1016/s0020-7519(00)00135-1. ISSN: 0020-7519. PMID: 11113257.
  36. ↑ Khan, Asis; Shaik, Jahangheer S.; Grigg, Michael E. «Genomics and molecular epidemiology of Cryptosporidium species». Acta Tropica, 184, 01-08-2018, pàg. 1–14. DOI: 10.1016/j.actatropica.2017.10.023. ISSN: 0001-706X.
  37. ↑ 37,0 37,1 37,2 «CCS: Control de Calidad de la SEIMC». [Consulta: 15 octubre 2024].
  38. ↑ 38,0 38,1 Parasitología comparada. Modelos parasitarios: Parte I. Protozoos (en castellà). Editorial de la Universidad Nacional de La Plata (EDULP), 2023. ISBN 978-950-34-2205-2. 
  39. ↑ Iglesias, Javier Avila, Miguel. «Sociedad Española de Enfermedades Infecciosas y Microbiología Clínica» (en anglès). [Consulta: 11 novembre 2024].
  40. ↑ 40,0 40,1 «Risk assessment of Cryptosporidium in drinking water» ( PDF) (en anglès). Organització Mundial de la Salut, 26-10-2009. [Consulta: 15 octubre 2024]. «WHO/HSE/WSH/09.04»
  41. ↑ 41,0 41,1 Sparks, Hayley; Nair, Gayatri; Castellanos-Gonzalez, Alejandro; White, A. Clinton «Treatment of Cryptosporidium: What We Know, Gaps, and the Way Forward». Current Tropical Medicine Reports, 2, 3, 01-08-2015, pàg. 181–187. DOI: 10.1007/s40475-015-0056-9. ISSN: 2196-3045.
  42. ↑ «Epidemiologia i control de Coccidis i Criptosporidium». A: Enfermedades parasitarias de importancia clínica y productiva en rumiantes. Fundamentos epidemiológicos para su prevención y control, octubre 2013. 
  43. ↑ 43,0 43,1 43,2 43,3 «[https://www.sanidad.gob.es/areas/alertasEmergenciasSanitarias/alertasActuales/criptosporidiosis/docs/2023.11.16_EvaluacionRapidadelRiesgo_Cryptosporidium.pdf Incremento de casos y brotes de criptosporidiosis en España 2023]» (en castellà).  PDF.
  44. ↑ Widerström, Micael; Schönning, Caroline; Lilja, Mikael; Lebbad, Marianne; Ljung, Thomas «Large Outbreak ofCryptosporidium hominisInfection Transmitted through the Public Water Supply, Sweden». Emerging Infectious Diseases, 20, 4, 4-2014, pàg. 581–589. DOI: 10.3201/eid2004.121415. ISSN: 1080-6040.
  45. ↑ 45,0 45,1 «Increment dels casos i brots de criptosporidiosi a Espanya». [Consulta: 12 novembre 2024].
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Cryptosporidium_parvum&oldid=34259569»