Déntol

Déntol
Dentex dentex
	;
Estat de conservació
	Vulnerable
UICN	170245
Taxonomia
Superregne	Holozoa
Regne	Animalia
Fílum	Chordata
Classe	Actinopteri
Ordre	Spariformes
Família	Sparidae
Gènere	Dentex
Espècie	Dentex dentex ; Linnaeus, 1758
Nomenclatura
Sinònims	Sparus dentex (Linnaeus, 1758); Dentex vulgaris (Valenciennes, 1830);
Distribució

El déntol o dentó (Dentex dentex) és un peix teleosti, perciforme, de la família dels espàrids, el nom del qual li ve de les fortes dents que posseeix.

Morfologia

Pot arribar a 1 m de longitud total i a 10 kg de pes.
Cos ovalat i comprimit lateralment.
Cap gros i robust amb el perfil corbat, inclinat a la part superior.
Boca grossa amb nombroses dents i 4 canins bastant desenvolupats que li donen el nom.
Manca de molars.
Les mandíbules són bastant fortes.
Llavis grossos i molsuts.
Els ulls són petits i amb l'iris groc.
Té una sola aleta dorsal.
Les pectorals són llargues i grosses.
L'anal és curta i té tres espines.
Les pèlviques tenen una espina bastant forta.
La caudal, escotada, és bastant potent, cosa que li proporciona una natació molt ràpida.
Els joves tenen el dors verd blavós, els costats platejats amb taques blaves i el ventre blanc.
Els adults tenen el dors gris amb tonalitats rosades.
Les aletes són rosades.
Els mascles grossos posseeixen un gep frontal.
En morir adquireix un to rosaci.

Reproducció

Es reprodueix entre la primavera i l'estiu quan la temperatura de l'aigua ateny els 15 graus. La posta i els ous són pelàgics. Els alevins formen bancs molt nombrosos.

Alimentació

És molt voraç i agressiu, s'alimenta de peix blau, mol·luscs i cefalòpodes.

Hàbitat

Bé que algunes vegades és un peix litoral de fons rocallosos i praderies entre els 10 i 200 m, els exemplars més grossos són típics dels fons sorrencs superiors als 25 m.

Distribució geogràfica

Es troba a tota la Mediterrània i també en una gran part de les costes europees i africanes de l'Atlàntic (des d'Anglaterra fins al Senegal). També ha estat observat a la mar Negra.

Costums

És un nedador dinàmic d'aigües lliures i pot formar petits bancs (sobretot els joves) o viure aïllat.
És difícil d'observar, ja que és molt desconfiat i els llocs més fàcils per fer-ho és a pendents rocoses i a puntes de penya-segats amb corrents.
S'apropa a la costa durant la primavera, i durant la tardor s'allunya, cercant les capes d'aigua calenta.

Pesca

És una de les espècies de peixos més preuades. Se'n capturen unes 2.000 tones a l'any al Mediterrani.
Es pesca amb fluixa, tremalls, arts d'arrossegament i palangres. Segons la legislació espanyola, la mida de captura ha d'ésser superior als 25 cm de llargada.
És una de les preses més difícils i apreciades a la pesca submarina, es captura fent esperes (amagats darrere pedres esperant que s'atraqui mogut per la curiositat) a grans fondàries (20-35 m). Tot d'una que nota la presència del pescador fuig amb gran rapidesa.
S'ha introduït a les piscifactories^[1] i, als Països Catalans, és força apreciat per la seua carn.

Espècies semblants

Pagrus coeruleostictus (Valenciennes, 1830).
Dentex maroccanus (Valenciennes, 1830).

Referències

↑ Mas Ferrà, Xavier i Canyelles Ferrà, Xavier: Peixos de les Illes Balears. Editorial Moll, Palma, maig del 2000. Manuals d'Introducció a la Naturalesa, 13. ISBN 84-273-6013-4. Planes 174-175.

Bibliografia

Louisy P.: Guide d'identification des poissons marins, Europe de l'Ouest et Méditerranée, ed. Ulmer, 2002.

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Déntol

Fotografies i segells d'aquest peix (anglès)
Descripció i hàbitat (castellà)
Taxonomia d'aquest peix (anglès)
Alimentació i reproducció del déntol (francès)

[1] Mas Ferrà, Xavier i Canyelles Ferrà, Xavier: Peixos de les Illes Balears. Editorial Moll, Palma, maig del 2000. Manuals d'Introducció a la Naturalesa, 13. ISBN 84-273-6013-4. Planes 174-175.

[1]