Deolinda Rodrigues Francisco de Almeida
| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | 10 febrer 1939  Catete (Angola) | ||
| Mort | 1968 (28/29 anys) | ||
| Causa de mort | homicidi | ||
| Formació | Universitat Metodista de São Paulo Universitat Drew | ||
| Activitat | |||
| Ocupació | escriptora, professora, traductora, poetessa, partisana | ||
| Partit | Moviment Popular per a l'Alliberament d'Angola | ||
| Família | |||
| Parents | Agostinho Neto, cosí germà | ||
Deolinda Rodrigues Francisco de Almeida (nom de guerra «Langidila»; àlies «Mare de la Revolució»; Catete, 10 de febrer de 1939 – 1967) va ser una militant nacionalista, escriptora i traductora angolesa que també va exercí com a mestre, va escriure poesia i va treballar com a locutora de ràdio.[1][2] Va néixer en una família metodista, i va rebre una beca per estudiar a Brasil. Rodrigues va ser membre del Moviment Popular per a l'Alliberament d'Angola (MPLA) i va ser cofundadora de la seva secció femenina, la Organização da Mulher de Angola. Va ser capturada, torturada i executada pel seu suport a la Guerra de la Independència d'Angola.
Biografia
[modifica]Rodrigues de Almeida va néixer a Catete el 10 de febrer de 1939.[3] Els seus pares eren mestres d'escola i va tenir quatre germans. Es va mudar a Luanda on va viure amb el seu cosí, el poeta Agostinho Neto, qui més tard seria el primer President d'Angola.[4] Encara que va ser educada a les escoles missioneres de l'Església Metodista i va aprendre a escriure i a traduir quan era petita,[3] els anys 1950 va començar a qüestionar el paternalisme tant de l'Església com dels governants.[5] El 1956, Rodrigues es va unir al Moviment Popular per a l'Alliberament d'Angola com a traductora.[5] Mentre estudiava sociologia a la Universitat Metodista de São Paulo el 1959, va intercanviar correspondència amb Martin Luther King.[4][6] Tement que podia ser extradida de Brasil per la relació de l'Imperi portuguès amb les seves colònies i el seu suport al creixent moviment per la independència d'Angola, Rodrigues de Almeida es va traslladar als Estats Units a l'any següent per estudiar a la Universitat Drew.[7] No va acabar la carrera i va decidir deixar els Estats Units d'Amèrica tornant a Angola.[8] El febrer de 1961 va ser reclutada per participar en l'atac del MPLA a la Fortalesa de São Miguel, guanyant-se el sobrenom de «Mare de la Revolució».[9]
Rodrigues va viatjar a Guinea Bissau i a la República Democràtica del Congo on va ser cofundadora de la Organização da Mulher de Angola, la divisió femenina del MPLA.[10] Va rebre entrenament militar com a guerrillera a Kabinda, i va unir-se a l'Esquadró Kamy. Va tornar a Angola el 1962. Com a líder revolucionària, va fer campanya pels drets humans a Angola i es va associar amb el Corpo Voluntário Angolano de Assistência aos Refugiados (CVAAR).[7] El 1963, el govern va expulsar els líders del MPLA, que es van traslladar a Brazzaville. Els seus escrits en aquesta època mostren una creixent tendència cap al marxisme-leninisme[11] i la consciència dolorosa que la seva condició de dona la feia invisible encara que era part de la direcció del moviment revolucionari.[12]
Empès fora de Brazzaville, el MPLA es va traslladar a la frontera amb Cabinda el 1966, on la lluita es va intensificar al llarg de dos anys.[11] Rodrigues de Almeida i altres quatre dones líders de l'OMA (Engracia dos Santos, Irene Cohen, Lucrecia Paim, i Teresa Afonso) van quedar atrapades i foren capturades pel grup guerriller União dos Povos d'Angola (UPA) (més tard, Front Nacional d'Alliberament d'Angola) el 2 de març de 1967.[1] Van ser torturades i desmembrades vives.[4] Deolinda va ser portada a Kinkuzu, on va ser executada a la presó.[13]
El seu diari va ser publicat de manera pòstuma, el 2003, amb el títol Diário de um exilio sem regresso i les seves cartes i correspondència van ser publicades el 2004 amb el títol Cartas de Langidila e outros documentos.[14] El 2010 es va començar a filmar un documental sobre la seva vida a Brasil, Angola i Moçambic,[15] produït al llarg de quatre anys: Langidila—diário de um exílio sem regresso. Va ser estrenat el 2014 i relata la independència d'Angola des de la perspectiva de Rodrigues i els seus companys.[16] El 2011, Marcia Hinds Gleckler, que va servir a l'Església Metodista els anys 50, va escriure una memòria online i un llibre titulat Dear Deolinda sobre l'època en què es van conèixer, i les seves reflexions sobre aquells temps.[17]
Obra
[modifica]D'entre la seva producció literària es poden esmentar:
- Rodríguez, Deolinda. Diário de um exilio sem regresso (en portuguès). Luanda, Angola: Editorial Nzila, 2003. ISBN 978-972-8-82314-6.
- Rodríguez, Deolinda. Cartas de Langidila e outros documentos (en kimbundu, portuguès). Luanda, Angola: Editorial Nzila, 2004. ISBN 978-972-8-82378-8.
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 «Obra de Deolinda exposta em Lisboa». Ambaixada da República de Angola em Portugal. [Consulta: 22 febrer 2017].
- ↑ Stead, Rorison i Scafidi, 2013, p. 22.
- ↑ 3,0 3,1 Paredes, 2010, p. 15.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 Faustino, Oswaldo «A história da militante angolana Deolinda Rodrigues» (en portuguès). Raça Brasil, 25-06-2014 [Consulta: 22 febrer 2017]. Arxivat 2016-08-29 a Wayback Machine. «Còpia arxivada». Arxivat de l'original el 2016-08-29. [Consulta: 22 febrer 2017].
- ↑ 5,0 5,1 Paredes, 2010, p. 20.
- ↑ «21 juliol 1959 To Deolinda Rodrigues Montgomery, Ala.». Stanford University. Arxivat de l'original el 17 de novembre 2016. [Consulta: 22 febrer 2017].
- ↑ 7,0 7,1 King, Carson i Holloran, 2005, p. 250.
- ↑ «Deolinda Rodrigues» (en portuguès). Luanda, Angola: Movimento Popular de Libertação de Angola.
- ↑ Kukkuk, 2005, p. 140.
- ↑ Tripp, 2015, p. 119.
- ↑ 11,0 11,1 Paredes, 2010, p. 23.
- ↑ Paredes, 2010, p. 21.
- ↑ Sellström, 1999, p. 415.
- ↑ Moorman, 2008, p. 198.
- ↑ «Cartas de Langidila e outros documentos.». Arxivat de l'original el 2016-03-06. [Consulta: 22 febrer 2017].
- ↑ Azulay, Magdala «Diário de exílio de Deolinda Rodrigues disponível em DVD» (en portuguès). Semanário Economico [Luanda Sul, Angola], 31-08-2015 [Consulta: 22 febrer 2017]. «Còpia arxivada». Arxivat de l'original el 2016-02-05. [Consulta: 22 febrer 2017].
- ↑ Gleckler, Marcia. «Dear Deolinda». Baltimore, Maryland: Dear Deolinda, 2011.
Bibliografia
[modifica]- King, Martin Luther, Jr.; Carson, Clayborne; Holloran, Peter. The Papers of Martin Luther King, Jr: Threshold of a new decade, January 1959 – December 1960. University of California Press, 2005. ISBN 978-0-520-24239-5.
- Kukkuk, Leon. Letters to Gabriella. FLF Press, 30 de maig de 2005. ISBN 978-1-891855-67-2.
- Moorman, Marissa J. Intonations: A Social History of Music and Nation in Luanda, Angola, from 1945 to Recent Times. Athens, Ohio: Ohio University Press, 2008. ISBN 978-0-8214-4304-0.
- Paredes, Margarida «Deolinda Rodrigues, da Família Metodista à Família MPLA, o Papel da Cultura na Política» (en portugués). Cadernos de Estudos Africanos. Centro de Estudos Internacionais [Instituto Universitário de Lisboa, Lisboa, Portugal], 20, 2010. DOI: 10.4000/cea.135.
- Sellström, Tor. Sweden and National Liberation in Southern Africa: Formation of a popular opinion (1950–1970). Nordic Africa Institute, 1999. ISBN 978-91-7106-430-1.
- Stead, Mike; Rorison, Sean; Scafidi, Oscar. Angola. Bradt Travel Guides, 2013. ISBN 978-1-84162-443-3.
- Tripp, Aili Mari. Women and Power in Post-Conflict Africa. Cambridge University Press, 20 d'octubre de 2015. ISBN 978-1-107-11557-6.