Discontinuïtat de Repetti
La discontinuïtat de Repetti és una zona de transició (discontinuïtat sísmica) del mantell terrestre situada a 900 km de la superfície de la Terra.[1] La transició separa el mantell inferior (mesosfera) i el mantell superior (astenosfera)
Les discontinuïtats tenen una gran importància en la geodinàmica, la geoquímica i la física dels minerals. El mantell inferior està constituït en conjunts de perovskita de silicat de (Mg, Fe) SiO 3 i magnesiowustita de (Mg, Fe) O. Hi ha hipòtesis per a l'explicació de les discontinuïtats, on les dades sísmiques poden ser indicadors de les característiques i els processos que encara no s’entenen del tot.[2]
Història[modifica]
William C. Repetti (1930) va observar un canvi de la velocitat de les ones sísmiques P (transmissió i propagació) i va atribuir aquest canvi a l'existència d'una discontinuïtat prop dels 970 km de profunditat. L'estudi inicial fou la seva tesi doctoral completada a la Universitat de St. Louis el 1930.[3] Per conciliar les seves dades amb els models de velocitat del mantell superior disponibles actualment, aquesta discontinuïtat s’ha de situar entre 800 i 900 km de profunditat.
Francis Birch (1952) va afirmar que la discontinuïtat de Repetti (a prop de 900 km de profunditat) representava un límit geodinàmic important i el relacionava amb la capa de transferències químiques entre els mantells superior i inferior. Birch la considerava com una regió de transició (entre 400 i 1000 km). Treballs més recents han confirmat la importància d’aquesta regió com una possible barrera entre els mantells.[4]
Estudis sismològics amb dades de període curt indiquen que l'àrea de transició té un gruix relativament petit (≈ 10 km).[3] La causa de la discontinuïtat de Repetti encara no està clara i la seva aparició només ha estat provada per relativament poques observacions. Aquests estudis estaven relacionats principalment amb zones de subducció i van mostrar una discontinuïtat sísmica a profunditats molt variables (entre 900 i 1080 km).[3] Només recentment s'ha trobat aquesta discontinuïtat fora d'una regió de subducció.[5] Per tant, se sospita que això podria ser una discontinuïtat global. Després de la profunditat mitjana de la seva aparició, de vegades es fa referència a la literatura com la discontinuïtat de 920 km. No obstant això, altres estudis no han proporcionat cap evidència d'una discontinuïtat global en aquest rang de profunditat, que per tant és controvertit.[6]
Referències[modifica]
- ↑ Don L. Anderson. New Theory of the Earth (en anglès). 2a. Nova York: Cambridge University Press, 2007, 2007, p. 108. ISBN ISBN-13 978-0-521-84959-3.
- ↑ Lev VinniK;Mamoru Kato;Hitoshi Kawakatsu «Cerca de discontinuïtats sísmiques al mantell inferior». Geophysical Journal International, volum 147, número 1, setembre 2001, pàg. 45-56.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 H. Kawakatsu & F. Niu: Seismic evidence for a 920-km discontinuity in the mantle. In: Nature, Bd. 371, S. 301–305, 1994
- ↑ Anderson, DL. «Composició del mantell» (en anglès). American Geophysical Union, Fall Meeting 2002, abstract id. MR11A-01, Desembre 2002.
- ↑ Y. Shen, C.J. Wolfe & S.C. Solomon: Seismological evidence for a mid-mantle discontinuity beneath Hawaii and Iceland. In: Earth and Planetary Science Letters, Bd. 214, S. 143–151, 2003
- ↑ J. C. Castle & R. D. van der Hilst: Searching for seismic scattering off mantle interfaces between 800 km and 2000 km. In: Journal of Geophysical Research, Bd. 108 (B2), 2095, doi:10.1029/2001JB000286, 2003