Discussió:Bascoiberisme
M’he endut una decepció en llegir aquest article. Em sembla poc digne d’una enciclopèdia que es preten catalana i objectiva. I no em sembla digna d’ella per moltes raons que m’agradaria exposar:
No és cap secret que el centralisme radical secularment practicat per l’estat espanyol veu amb mals ulls el fet que la llengua ibèrica, és a dir la genuïna llengua dels avantpassats dels catalans actuals, abans que fossin aculturitzats per la romanització, sigui molt semblant a l’èuscar, doncs això implicaria pensar que bascos i catalans, estretament emparentats, històricament germans, serien víctimes del mateix victimari pertanyent aquest darrer a una altra família ètnica que podriem qualificar d’àrio-visigòtico-castellana.
Disposats a desprestigiar qualsevol tesi que considerin políticament incorrecta, els autors castellanistes exhibeixen el típic energumenisme visigòtic atacant els seus oponents no pas amb argumentacions científiques, metodològicament correctes, lògicament coherents, sinó amb grolleres expressions insultants com ara “afeccionats incults i ignorants”, a l’estil de la que recull aquest article en la seva forma de redacció actual (octubre 2009): afeccionats amb escassa o nul•la formació lingüística i escàs o nul rigor metodològic
Alhora que practiquen l’energumenisme no gens científic, fan tot el possible per obstaculitzar la publicació dels treballs dels qui no opinen com ells. Ja només això constitueix una prova de que no volen entrar en polèmica perquè sospiten que no la guanyarien.
Segons alguns autor d’inspiració espanyolista, el poble ibèric ni tan sols va existir; la llengua ibèrica no la parlava un poble, sinó que era una mena de lingua franca usada entre mercaders. Igualment com neguen l’existència d’unes poblacions culturalment més o menys homogènees autores de la cultura coneguda com Complex Impresso-cardial, o també com les (mateixes) poblacions constructores del megalitisme occidental. Tot vestigi d’un passat autòcton, anterior a les invasions de celtes i de visigots els crema les mans.
Per a ells, l’ideal de prehistòria seria que abans de les invasions àries (ells les anomenen impròpiament “indoeuropees”, malgrat que no són originàries ni de la Índia ni d’Europa, llocs on penetraren com invasors, sempre oprimint les poblacions indígenes) abans de les invasions àries només, dèia, només existien hordes incivilitzades de pobles inconnexos. Això alleujaria el pecat original de les seves aventures expansionistes. Ells haurien estat els primers habitants civilitzats de tots els països.
Aquesta prepotència ària s’ha manifestat a tot el món, en la història i en la ciència actual. No cal recordar com a la Índia varen reduïr els indígenes a “intocables”, o a l’antiga Esparta a ilotes als quals podien robar i matar amb impunitat.
La paleolingüística actual, seriosament discutida a Europa, ha relegat les llengües anteriors a les invasions àries a la categoria de “substrat”, sense fer cap esforç important per al seu estudi i centrant tota l’atenció en la ditxosa indoeuropeística. Igualment l’arqueologia prehistòrica.
La màxima expressió dels excessos del pretès cientifisme de l’ariomania (ells en diuen “indoeuropeística”) la va assolir fa poc l’italià Mario Alinei, segons el qual... ja els neanderthals enraonaven una llengua ària!!! El disbarat és tan enorme que no mereix cap comentari, però és el viu retrat d’un tarannà actualment molt extès.
Els iberistes que avui dominen les nostres facultats, inspirats per una inscripció romana, el Bronze d’Ascoli, es dediquen obsessivament a “detectar” antropònims en els epígrafs ibèrics, perquè opinen, sense el menor vestigi de rigorisme metodològic i de manera totalment gratuïta, que l’epigrafia ibèrica, a semblança de la romana, ha d’estar farcida de noms de persona. Això seria com si haguent detectat el nom d’uns amerindis anomenats Ull d’Àliga i Brau Assegut, pretenguessim que els mots ull, brau, àliga i assegut són sempre antropònims! Aquesta metodologia matussera usen sense vergonya, i habitualment, aquells mateixos que gosen qualificar d’incults els bascoiberistes!!
M’avergonyiria veure’m obligat a pensar que els acadèmics partidaris de la proliferació onomàstica ignoren un principi bàsic del mètode científic, el de la falsació popperiana. Però tot fa pensar que és així: en no existir en el signari ibèric ni la diferenciació mjúscules / minúscules, ni cap altre artifici escriptural que, a l’estil dels cartouches reials egipcis, denoti la presència d’un nom de persona, totes les seves esforçades elucubracions són no-falsables, és a dir no-científiques. En efecte, qualsevulla part de l’oració, preposicions i conjuncions incloses, podrien haver servit d’antropònim. Qui pot negar a ningú el dret a anomenar-se “Perinfanticidi” o “Noobstantaixò”? Si la identificació es basa ùnicament en la “intuició” de l’investigador, el seu valor científic és simplement i cruament zero.
Mentre es dediquen a l’infructuós caprici d’anar “detectant” antropònims, sempre que en tenen l’ocasió pregonen que l’epigrafia ibèrica no es podrà interpretar fins que no aparegui una inscripció bilingüe a l’estil de la Pedra de Rosetta. Així van passant els anys, els lustres i les dècades, i si l’epigrafia cèltica (amb signari copiat de l’ibèric) fa alguns progressos, la ibèrica roman sempre allà mateix, intencionadament ofegada pels nostres iberistes més “prestigiosos”. Això sí, les elefentíaques llistes de noms ibèrics de persona van creixent a cada nou epígraf descobert en les excavacions...
Personalment, davant l’ofensa que representa veure’m esmentat en aquest article com exemple de bascoiberisme radicalitzat i ignorant, al costat d’algú la metodologia del qual no em sembla compatible amb la meva pròpia, em veig empès a redactar algun article sobre epigrafs ibèrics, començant per l’ostrakon de Pontós i continuant a mesura que el meu temps lliure, la meva salut i d’altres circumstàncies personals m’ho permetin.
De tot cor emplaço aquí, a la discussió, els acadèmics “onomastòlegs” no pas a predicar la meva pretesa inculta ignorància, cosa que de ser certa no tindria la menor transcendència científica, sinó a demostrar l’error (cas de ser demostrable) de les meves tesis. Deixem-nos d’arguments ad hominem, i discutim argumentalment com científics, no pas com xulets de taverna.
PD - quina pena que la meva incultura informàtica no em permeti, a l’article de l’ostrakon de Pontós, adjuntar una bona imatge de l’objecte. M’he llegit i rellegit les instruccions, i la meva ment primitiva i obtusa les ha trobat massa abstrusses. De qualsevol manera, la imatge no resulta pas imprescindible.