Discussió:Cant de la Sibil·la

Potser seria interessant afegir aquesta notícia a l'article: La catedral de Barcelona recupera el Cant de la Sibil·la. --Meldor (disc.) 14:33, 24 des 2009 (CET)

He reordenat la introducció, que era un poc caótica, per donar-li coherència a cada paràgraf.--Lliura (disc.) 22:48, 19 nov 2010 (CET)

Llatí

<<sex presbiteri ascendant trunam, et duo incipiant alta voce Judicii signum et chorus respondeat Judicii signum; et predicti sex presbiteri, bini et bini, dicent omnes alios versus, et in fine cuiuslibet versus chorus respondeat Judicii signum; et finitis omnibus versibus, episcopus finiat lectionem>>

Possible traducció: a la trona pugin els sis sacerdots i dos comencen amb una gran veu el signe del Judici, respon el cor al senyal del Judici i precedits de sis secerdots, de dos en dos, diuen totes les altres línies, i al final de cada vers correspon al vers del cor al signe del judici, i al final de tots els versos, el bisbe, que acabi la lectura. Aries (disc.) 20:30, 27 des 2011 (CET)

toute la partie ci-dessous est une copie littérale non déclarée de Manuel Sanchis Guarner, "El cant de la Sibil.la la nit de Nadal en Mallorca", Raixa, 1953, p. 19-22.'

I segueix el Diccionari Català-Valencià-Balear ampliant la informació històrica: "Segons Mossèn Higini Anglès (La Música a Catalunya fins al segle XIII, Barcelona 1935, pàg. 289), «el Cant de la Sibil·la representa per a Catalunya el drama més antic dels que coneixem: ell comença almenys al segle x a Ripoll, i s'escampa arreu de la Catalunya on perdura fins al XVI. Una vegada reconquerida Mallorca, el cant gregorià i la litúrgia romana hi entren també de ple; el mateix Cant de la Sibil·la s'hi introdueix amb la mateixa melodia dels mossàrabs, que fou la de Catalunya, de França i d'Itàlia, i amb tonada ja estrafeta i seguint més o menys alguns dels cants populars de l'illa, hi segueix usant-se fins als temps nostres».

Tenim notícies que el Cant de la Sibil·la en llengua vulgar s'executava en la segona meitat del segle xvi a quasi totes les Seus catalanes: Urgell en 1580, Girona en 1550, Vic en 1568, Barcelona en 1569, Tarragona, València en 1533. A Alguer, la ciutat que parla català a l'illa de Sardenya, encara es canta i la seva lletra catalana és més completa que la que es conserva a Mallorca. (Cf. Folklore alguerès replegat de N'Antoni Ciuffo. Bolletí del Diccionari de la Llengua catalana, 1924, xiii, 267; P. Aebischer, Le «Cant de la Sibil·la» en la cathédrale d'Alghero la veillée de Noël, Estudis Romànics, 1949-1950, ii, 173). Aquesta cerimònia estigué també bastant difosa per Castella, Provença i Itàlia.

La Contrareforma era hostil a les pràctiques extralitúrgiques tradicionals, i en 1572, el bisbe de Mallorca Diego Arnedo prohibí l'execució del Cant de la Sibil·la en la seva diòcesi. La tradició, però, pesava, i la vigília de Nadal de 1575, a precs del nou bisbe Joan Vich, el capítol de la catedral mallorquina va restablir-lo «disponiendo que se ejecutasen además algunas cantilenas devotas como se hacía en otras iglesias, particularmente en Valencia» (Villanueva, Viaje, xxii, 135 i 185). Encara que en 1666 el bisbe Pedro Manjarrés de Heredia va abolir de bell nou el Cant de la Sibil·la en tota la diòcesi de Mallorca, o almenys que ell no en donàs autorització escrita, el fet és que aquesta cerimònia ha sobreviscut fins als nostres dies.

Antigament no s'executava el Cant de la Sibil·la de la mateixa manera que ara, puix segons una consueta de Mallorca de mitjan segle xiv, a les matines de Nadal el bisbe recitava la novena lliçó i llavors «sex presbiteri ascendant trunam, et duo incipiant alta voce Judicii signum et chorus respondeat Judicii signum; et predicti sex presbiteri, bini et bini, dicent omnes alios versus, et in fine cuiuslibet versus chorus respondeat Judicii signum; et finitis omnibus versibus, episcopus finiat lectionem» (Anglès, op. cit. 300). La substitució dels sis preveres cantors per l'infant vestit de dona a la Seu de Mallorca, fou, segons el professor Aebischer (P. Aebischer, Un ultime écho de la Procession des Prophètes: Le «Cant de la Sibil·la» de la nuit de Noël à Majorque, «Mélanges Gustave Cohen», París 1952, pàg. 263), efecte de l'esmentat acord capitular de 1575 de restablir-hi el Cant de la Sibil·la «como se hacía... particularmente en Valencia», on, segons el breviari de 1464, «la Sibil·la deu estar apparellada en la trona vestida com a dona». A la catedral de Toledo també la cantava un infant, un «seise», vestit de dona.

El Cant de la Sibil·la no és altra cosa que la versió a llengua vulgar del Judicii signum, que abans del segle xv es cantava en llatí però que fou traduït a la Provença. Milà i Fontanals (Rom., ix, 360; Milà Obras, vi, 294) admeté que la versió catalana provenia directament del fals Sermó atribuït a Sant Agustí, que en la dramàtica religiosa medieval engendrà la Procession des Prophètes de Limoges, Arles, Rouen, etc., però Aebischer (loc. cit. 267) sosté que el Cant de la Sibil·la és solament un fragment desglossat, a causa del seu interès i extensió, d'una representació més completa de la Procession des Prophètes segons consta que se celebrava a Mallorca i a València en el segle XVI; per altra banda sabem que en el segle xiv era ja conegut a Catalunya el Ordo Prophetarum, puix que en parla un ordinari de Girona (Anglès, op. cit. 283). Respecte al seu origen, Mossèn Anglès sospita si el Judicii signum, divulgat dins la península Ibèrica d'ençà el segle X, podia ésser d'origen mossàrab, però el Prof. Aebischer prefereix admetre que vindria a les terres catalanes des del Llenguadoc, per tal com la Catalunya vella rebé una influència cultural considerable dels monestirs occitans, i consta particularment «que les proses en usage au monestir de Ripoll... provenaient en majorité de Saint Martiel de Limoges et de Saint Pierre de Moissac». (T. Gérold, Les drames liturgiques médiévaux en Catalogne. Revue d'histoire et de philosophie religieuse, 1936, xvi, 430)."