Discussió:Magne III de Noruega

No entenc per quins set sous els autors de la Gran Enciclopèdia Catalana i els de l'Enciclopèdia Larousse catalana van decidir catalanitzar el nom propi Magnús en Magne. Fent-ho van atemptar contra l'ús lingüístic general, tant de les altres llengües romàniques, com de la tradició filològica norrena a les universitats catalanes, on sempre ens HEM referit a aquests reis sota la forma MAGNUS, mai MAGNE. L'única explicació que hi tenim és que els autors i autores de la Gran Enciclopèdia Catalana i de la Larousse per bé que feien una feina molt meritòria, no eren especialistes en fiologia germànica ni norrena i que, per tant, i malgrat llur mèrit, no deixaven d'ésser uns afeccionats: un altre exemple fóra el de la forma Olaf per comptes de la tradicional catalana Olau. En català sempre s'ha emprat la forma Olau per a designar el nom del rei noruec Olau II Haraldsson, que, en ésser canonitzat i convertir-se en el rex perpetuus i patró de Noruega, passà a denominar-se en llatí Olaus, i d'aquí Olau en el santoral català. La tradició catalana, per tant, és d'anomenar el patró de Noruega sant Óláfr i tots els reis portadors del nom Óláfr amb la forma Olau. Vikipèdia és l'oportunitat de subsanar tots aquests errors (en els camps de les filologies germàniques medievals) que es varen cometre pel caràcter peremptori que va revestir la feina d'elaboració de la GEC i, posteriorment, la Larousse, en un temps en els quals els estudis universitaris en aquestes disciplines encara s'havien de desenvolupar a Catalunya i resta de països de parla catalana.

La traducció de l'epítet berfœttr per descalç és errònia. És veritat que una de les accepcions de l'adjectiu berfœttr (islandès modern, berfættur) és descalç, però aquesta no és l'única accepció del mot i aquí el mot és usat precisament en l'altra accepció que el mot té, la de: Cames-nues o Cames-despullades (anglès barelegs), en referència al fet que aquest rei no es protegia la part de la cama compresa entre els genolls i els turmells. Indubtablement, no anava pel món descalç. La traducció correcta d'aquest epítet reial és, per tant i segons això, Cames-nues.

D'acord amb la catalanització tradicional en -ó dels substantius febles germànics, la catalanització del norrè occidental antic Yngvi, islandès modern Yngvi (nom de déu) i Ingi (andrònim), suec antic Ingwi, suec modern Inge, danès antic Inge, danès modern Ing (Inge en danès modern és ginecònim, corresponent a Inga), alemany antic i modern Ingo fóra Ingó o Inguó (respectant, en aquesta darrera forma, la uau del mot norrè i germànic). Si no es vol adoptar aquesta forma Ingó o Inguó, hi hauria la possibilitat d'emprar la forma danesa Ing. En definitiva, la qüestió és evitar el canvi de consonant que una forma Inge pressuposa en català, ja que la pronúncia del mot amb una prepalatal fricativa [ʒ] o africada [d͡ʒ] desfigura massa la forma norrena amb velar i aparta innecessàriament la forma masculina de l'antropònim de la corresponent forma femenina Inga.

@Schwermut: Si hi ha fonts fiables en català que facin servir una forma diferent i que, en aquest camp, tinguin un pes semblant a aquestes enciclopèdies, es poden posar als articles les formes alternatives, amb referències.--Pere prlpz (disc.) 10:04, 21 gen 2015 (CET)

@Schwermut: I hi afegeixo que la manera més curta de resoldre-ho, si és que està malament, és parlar directament amb l'Enciclopèdia Catalana, que a diferència de nosaltres poden comprovar els mèrits acadèmics del seu interlocutor i tenir-los en compte, i convèncer-los. Quan ells ho canvïin només cal venir aquí i reanomenar l'article citant l'Enciclopèdia Catalana com a font.--Pere prlpz (disc.) 10:19, 21 gen 2015 (CET)