Discussió:Telèfon mòbil

¿De debó que en català hi ha qui diu cel·lular o és un sudamericanisme?

Realment el Telèfon no el va inventar Graham Bell. Graham Bell va copiar l'invent (tenia influències en l'oficina de patents dels Estats Units) d'un altre americà (Gray) que ho va desenvolupar a la costa Oest. No obstant, tampoc va ser aquest l'inventor. Un anys abans, un italià afincat a Cuba (Meucci) va fer la mateixa invenció. Un reportatge de la BBC ho conta tot amb pèls i senyals. El Senat dels Estats Units no fa molt que reconegué publicament que l'inventor del telèfon no era Graham Bell.

Pense que hauríem de ser més fidels. De moment jo he ficat un enllaç de la seua qüestionabilitat.

http://www.loc.gov/rr/scitech/mysteries/telephone.html

posible ampliació per a tindre en compte el concepte de l'evolució de la tecnologia mòbil

Les tecnologies inalàmbriques han tingut molta importància i un gran desenvolupament en aquests últims anys. Una de les quals ha tingut un desenvolupament més gran ha sigut la telefonia cel·lular. Des dels seus inicis a la fi dels 70 ha revolucionat enormement les activitats que realitzem diàriament.

Els telèfons cel·lulars s’han convertit en una eina fonamental que ens fa sentir més segurs i fa més productives a les empreses. Encara que la telefonia cel·lular va ser concebuda estrictament per a la veu, la tecnologia cel·lular d’avui és capaç de donar altre tipus de serveis, com dades i vídeo. banda.

Martin Cooper va ser pioner en aquesta tecnologia, a ell se li considera com "el pare de la telefonia cel·lular" al introduir el primer radiotelèfon, en 1973, als Estats Units, mentre treballava per a Motorola; però no va ser fins a 1979 quan van aparèixer els primers sistemes cometemes comercials a Tòquio, Japó per la companyia NTT. En 1981, els països nòrdics van introduir un sistema cel·lular l’AMPS (Advanced Mobile Phone System).

Als Estats Units, gràcies a que l’entitat reguladora d’aquest país va adoptar regles per a la creació d’un servei comercial de telefonia cel·lular, en 1983 es va posar en operació el primer sistema comercial a la ciutat de Chicago.
A partir d’ací, en diversos països es va veure la telefonia cel·lular com una alternativa a la telefonia convencional sense fil. La tecnologia va tenir gran acceptació, pel que als pocs anys d'implantar-se es va començar a saturar el servei. En aquest sentit, va haver la necessitat de desenvolupar i implantar altres formes d’accés múltiple al canal i transformar els sistemes analògics a digitals, amb l’objecte de donar-li cabuda a més usuaris.

Per a separar una etapa de l’altra, la telefonia cel·lular s’ha caracteritzat per contar amb diferents generacions.

Primera generació: 1G:
    La 1G de la telefonia mòbil va fer la seva aparició en 1979 i es va caracteritzar per ser analògica i estrictament per a veu. La qualitat entre els terminals era molt baixa, tenien baixa velocitat (2400 bauds). Quant a la transferència entre cel·les, era molt imprecisa ja que contaven amb una baixa capacitat i, a més, la seguretat no existia. La tecnologia predominant d’aquesta generació és AMPS (Advanced Mobile Phone System).

Segona generació: 2G:

La 2G va arribar fins a 1990 i a diferència de la primera, es va caracteritzar per ser digital. EL sistema 2G utilitza protocols de codificació més sofisticats i s’empra en els sistemes de telefonia cel·lular actuals. Les tecnologies predominants són: GSM (Global System Mobile Communications) utilitzat a Europa i PDC (Personal Digital Communications), utilitzat a Japó.

 Els protocols emprats en els sistemes 2G suporten velocitats d’informació més altes per veu, però limitats en comunicació de dades. Es poden oferir serveis auxiliars, com dades, fax i SMS (Short Message Service). La majoria dels protocols de 2G ofereixen diferents nivells d’encriptació.

Generació 2.5 G:

Molts dels proveïdors de serveis de telecomunicacions es mogueren a les xarxes 2.5G abans d’entrar massivament a la 3g (a diferència de japó). La tecnologia 2.5G és més ràpida que la 2g, i molt més econòmica que actualitzar a 3G. La generació 2.5G ofereix característiques esteses, ja que conta amb més capacitats addicionals que els sistemes 2G, com: GPRS (General Packet Ràdio System) etc..

Tercera generació: 3G.

La 3G es caracteritza per contenir a la convergència de veu i dades amb accés sense fil a Internet; en altres paraules, està feta per a aplicacions multimèdia i alts amples de banda. Els protocols emprats en els sistemes 3G suporten altes velocitats d’informació i estan enfocats per a aplicacions més enllà de la veu, com la videoconferència i accés ràpid a Internet.

Amb l’arribada de la 3g i dels últims models de telèfons cel·lulars se’ls està dotant d’una gran capacitat de processament de dades i pertant també d’un sistema operatiu complex, això ha propiciat l'apareguda dels denominats smartphones, que son un pda amb funcions de mòbil.