Tarda negra

Tarda negra
Dog Day Afternoon
Fitxa
Direcció	Sidney Lumet
Protagonistes	Al Pacino; John Cazale; Charles Durning; Carol Kane; Chris Sarandon; Lance Henriksen; James Broderick; Beulah Garrick; Judith Malina; Dominic Chianese; Robert Costanzo; Tom Towles; Penelope Allen; Ron Gilbert; Sully Boyar; John Marriott; Dick Anthony Williams; Lionel Pina; Kenneth McMillan; Susan Peretz; Marcia Jean Kurtz; Philip Charles MacKenzie; Edwin Malave
Producció	Martin Bregman
Guió	Frank Pierson i Leslie Waller
Fotografia	Victor J. Kemper
Muntatge	Dede Allen
Vestuari	Anna Hill Johnstone
Productora	Warner Bros. Pictures
Distribuïdor	Warner Bros. i Netflix
Dades i xifres
País d'origen	Estats Units d'Amèrica
Estrena	1975
Durada	119 min
Idioma original	anglès
Versió en català	Sí
Rodatge	Nova York
Color	en color
Pressupost	3.800.000 $
Recaptació	50.000.000 $ (Estats Units d'Amèrica)
Descripció
Basat en	The Dog (en)
Gènere	cinema de robatoris, docudrama, drama, cinema de ficció criminal, comèdia dramàtica, cinema LGBT i thriller
Qualificació MPAA	R
Lloc de la narració	Nova York i Brooklyn
Premis i nominacions
Nominacions	Oscar al millor actor secundari (1976); Oscar al millor actor (1976); Oscar a la millor direcció (1976); Oscar al millor muntatge (1976); Oscar al millor guió original (1976); Oscar a la millor pel·lícula (1976) ;
Premis	Oscar al millor guió original (1974); National Board of Review a les 10 pel·lícules més destacades ;

Tarda negra (títol original en anglès: Dog Day Afternoon)^[1] és una pel·lícula dirigida per Sidney Lumet estrenada el 1975, i doblada al català.^[1]

Argument

Dos «aprenents de gàngsters», Sonny i Sal, intenten atracar un banc però una alarma es dispara de cop i es troben envoltats per la policia.^[2]

Comentari

Nominada a l'Oscar al millor actor, Pacino serà batut per Jack Nicholson amb Algú va volar sobre el niu del cucut; Tarda negra continua sent tanmateix una pel·lícula referència d'un cinema social i compromès, en la línia de Cowboy de mitjanit de John Schlesinger (1969) o L'espantaocells de Jerry Schatzberg (1973). En efecte, aquesta història treta d'un verdader atracament comès el 1972, es defineix també com un reflex de la seva època. Per primera vegada en el cinema, una gran estrella acceptava interpretar un personatge obertament homosexual. La pel·lícula no es redueix a una "història gai", però existeix una verdadera història d'amor entre Sonny i Leon que Lumet tracta amb sensibilitat i sense caricatures. Aquesta pel·lícula és també un atac contra l'absurd del sistema policíac: el contrast és colpidor entre aquests dos petits brètols mal preparats i els mitjans utilitzats contra ells (policia, FBI, helicòpters). La incapacitat de la policia a comprendre el perill ínfim que representa Sonny, l'execució freda de Sal per la policia és la comprovació del fracàs del "tot repressiu".

Tambe es tracta d'un dels principals papers d'Al Pacino en el cinema. Porta la pel·lícula tot sol, com Robert De Niro va fer a Taxi Driver. No és atzar que les dues pel·lícules, estrenades amb alguns mesos d'interval, continuen estant entre els millors testimonis del cinema estatunidenc dels anys 1970: una finestra oberta sobre la rebotiga del somni americà, sobre els descentrats i el malestar d'una societat traumatitzada pel Vietnam.

Repartiment

Al Pacino: Sonny Wortzik
John Cazale: Sal
Penelope Allen: Sylvia
Charles Durning: Moretti
Chris Sarandon: Leon Shermer
James Broderick: Sheldon
Sandra Kazan: Deborah
Beulah Garrick: Margaret
Carol Kane: Jenny
Sully Boyar: Mulvaney
Judith Malina: Ms. Wortzik
Lance Henriksen: Murphy

Al voltant de la pel·lícula

Al Pacino (Sonny) i John Cazale (Sal) es troben aquí alguns anys després d'haver interpretat dos dels germans Corleone a la trilogia El Padrí.
El guió de la pel·lícula s'inspira en un fet real que va passar a Brooklyn el 22 d'agost del 1972. John Wojtowicz i Salvatore Naturile van assaltar un banc retenint nou empleats com a ostatges durant prop de catorze hores. John Wojtowicz va rebre 7.500 dòlars i l'1% dels beneficis de la pel·lícula com a drets d'autors de la seva aventura.

Premis i nominacions^{[cal citació]}

Premis

1975: Conquilla de Plata al millor actor per Al Pacino
1976: Oscar al millor guió original per Frank Pierson^[3]
1976: BAFTA al millor actor per Al Pacino
1976: BAFTA al millor muntatge per Dede Allen

Nominacions

1976: Oscar a la millor pel·lícula (Martin Bregman, Martin Elfand)^[3]
1976: Oscar al millor director per Sidney Lumet^[3]
1976: Oscar al millor actor per Al Pacino^[3]
1976: Oscar al millor actor secundari per Chris Sarandon^[3]
1976: Oscar al millor muntatge per Dede Allen^[3]
1976: Globus d'Or a la millor pel·lícula dramàtica
1976: Globus d'Or al millor director per Sidney Lumet
1976: Globus d'Or al millor actor dramàtic per Al Pacino
1976: Globus d'Or al millor actor secundari per John Cazale
1976: Globus d'Or al millor actor secundari per Charles Durning
1976: Globus d'Or al millor guió per Frank Pierson
1976: BAFTA a la millor pel·lícula
1976: BAFTA al millor director per Sidney Lumet
1976: BAFTA al millor guió original per Frank Pierson
1976: BAFTA al millor so per Jack Fitzstephens, Richard P. Cirincione, Sanford Rackow, Stephen A. Rotter, James Sabat i Dick Vorisek

Referències

↑ ^1,0 ^1,1 Títol en català a Ésadir.cat
↑ «Dog day afternoon». The New York Times.
↑ ^3,0 ^3,1 ^3,2 ^3,3 ^3,4 ^3,5 «The 48th Academy Awards» (en anglès). Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques. [Consulta: 20 desembre 2023].

[cat-1] 1,0 ^1,1 Títol en català a Ésadir.cat

[2] «Dog day afternoon». The New York Times.

[:0-3] 3,0 ^3,1 ^3,2 ^3,3 ^3,4 ^3,5 «The 48th Academy Awards» (en anglès). Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques. [Consulta: 20 desembre 2023].

[1]

[2]

[3]