Don Byas
| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | 21 octubre 1912  Muskogee (Oklahoma) | ||
| Mort | 24 agost 1972 (59 anys) Amsterdam (Països Baixos) | ||
| Causa de mort | càncer de pulmó | ||
| Grup ètnic | Afroamericans | ||
| Activitat | |||
| Ocupació | músic de jazz, saxofonista | ||
| Gènere | Jazz, swing i bebop | ||
| Instrument | Saxòfon tenor | ||
| Segell discogràfic | Black & Blue | ||
| Premis | |||
| |||
    
| |||
Carlos Wesley "Don" Byas (21 d'octubre de 1912 – 24 d'agost de 1972) va ser un saxofonista tenor de jazz americà, associat amb el bebop. Va tocar amb Count Basie, Duke Ellington, Art Blakey i Dizzy Gillespie, entre d'altres i va dirigir la seva pròpia banda. Va viure a Europa els últims 26 anys de la seva vida, incloent un temps a Barcelona. Aquest fet de viure tan de temps a Europa va motivar que sovint hagi estat poc reconegut en els llibres d'història del jazz.[1]
Biografia
[modifica]Primers anys (fins 1930)
[modifica]La seva mare era d'ascendencia cherokee, tocava el piano i el seu pare, d'origen espanyol, tocava el clarinet.[2] Byas va tenir una formació musical clàssica aprenent a tocar el violí i també el clarinet i el saxo alt. Amb tan sols 17 anys va tocar en orquestres com la de Walter Page, tocant el saxo alt fins a finals dels anys 30 del segle passat.
De 1930 a 1946
[modifica]A principis de la década de 1930 funda el seu primer grup, Don Carlos and His Collegians Ramblers. El 1933, ja tocant el saxo tenor, es trasllada a California. El 1935 el contracta el gran Lionel Hampton i treballa després amb altres orquestres, sembla que ja amb el nom artístic de Don Byas. Es trasllada a Nova York i el 1941 és contractat per Count Basie, que el crida per ocupar el lloc vacant que ha deixat el saxofonista Lester Young.[2]
En 1943 toca amb altre gran saxofonista tenor Coleman Hawkins, que va ser una de les seves grans influencies musicals. En 1944 toca en el Onyx Club de Nova York amb el primer grup de músics que podrien reivindicar el terme "bebop" (aquest estil de jazz encara no tenia nom). Entre aquest músics hi eran Dizzy Gillespie i Max Roach. De totes maneres Don Byas no acaba d'adaptar-se plenament a aquesta nova tendència del jazz modern, ja que ell més bé es considerava més aviat un músic de swing i jazz clàssic.[2]
En setembre del 1946 embarca a Europa amb l'orquestra de Donad Redman, conegut com Don Redman, primer grup civil nord-americà, que toca jazz en el vell continent, ja acabada la segona guerra mundial. Es va instal·lar definitivament a Europa, primer a Paris, després a Amsterdam en Holanda on es va casar amb Johanna "jopie" Eksteein i, pràcticament, ja no va tornar mai més a viure als Estat Units.
Es ben conegut que la vella Europa va acollir i valorar a molts músics de jazz aforamericans que, d'alguna manera fugien dels conflictes racials i/o de les batudes de la policia antidrogues.
De 1946 a 1972. Europa
[modifica]Molt aviat Don Byas es va convertir en font de inspiració pels músics francesos i europeus realitzant nombroses gires i concerts per tota europa. També va gravar molts discos, tots ells, d'una gran qualitat i sempre acompanyat pels millors músics europeus de jazz.
Entre els discos que va gravar a Paris, tenim el titulat "Laura" una balada de la pel·lícula homónima de Otto Preminger del 1945 i que va "sentar càtedra" amb la seva manera de interpretar aquest tema, avui un estandard actual del jazz.
També en una estància a Espanya i Portugal grava un parell de discos molt especials. El disc titulat "Those Barcelona Days" amb Luis Rovira i la seva orquestra. L'altra disc especial es titula "Encontro. Amália & Don Byas" que va gravar amb la gran cantant portuguesa de fados Amália Rodrigues. El disc es va publicar a Portugal el 1973 un any després de la mort de Don Byas. Segons els fullet explicatiu, el crític portugués Luiz Villas-Boas, comenta com va anar la gravació i com Amália "certament inspirada per la música de Don va interpretar alguns clàssics del fado, amb una llibertat i força molt superiors a algunes gravacions anteriors dels mateixos temes".
Don Byas i Tete Montoliu
[modifica]El juliol de 1947 Don Byas ingressa a l'orquestra de Bernard Hilda tocant en la luxosa sala Copacabana de Barcelona que s'havia obert aquell mateix any. En les "jam sessions" que es feien en aquesta sala va ser on Don i Tete, a les hores un jove pianista cec de tan sols 14 anys, es van conèixer i establir una gran amistat.
Don anava a menjar moltes vegades a casa dels Montoliu i després de menjar parlaven sobre música de jazz. En alguna ocasió Don va agafar el saxo alt del pare de Tete i el jovenet Tete l' acompanyava al piano. "Don em va ensenyar moltes coses: la primera, com beure conyac, i la segona, com tractar a una dona" deixa dit Tete Montoliu en el llibre de Miquel Jurado "Tete. Quasi autobiografia" (Edicions Proa, 1998)
"L'unica espineta que li va quedar clavada al Tete, després de tantes nits de música i vivències compartides, va ser no haver enregistrat res amb tan il·lustre mentor com Don Byas".[3]
Últims anys
[modifica]Don Byas es va trobar a Europa amb molt músics compatriotes i, per exemple, entre altres músics de jazz, amb els que va tocar i gravar tenim a Duke Ellington i Quincy Jones. El 1970 torna breument als Estats Units per tocar amb el Festival de Newport. El 1971 fa una gira per japó amb l'orquestra de Art Blakey. El 1972 un càncer de pulmó acaba amb la seva vida, tan sols amb 59 anys.
Valoració musical
[modifica]Músic de filiació hawkiniana (es a dir influenciat per altre gran saxofonista tenor Colelan Hawkins) Don Byas és un dels saxofonistes més impressionants de la història del jazz. És admirable la seva técnica virtuosa, la seva dicció, el seu lirisme carregat d'emoció i la seva voluptuosa sonoritat. La extrema lentitud en la interpretació de balades, és sols per ressaltar millor l'atreviment i la fogositat del temps ràpids i més vius. Ha influït en grans saxofonistes tenor de les següents generacions com John Coltrane, Sonny Rollins o Johnny Griffin.[2]
Discografia seleccionada
[modifica]S'han seleccionat preferentment els discos gravats a Europa.
-Don Byas en Paris (1946-49)
-Those Barcelona Days (1947-48
-Laura. Jazz in Paris (1950-51)
-A Tribute to Cannonball (amb Bud Powell, 1961)
-Ben Webster meets Don Byas (1968)
-Encontro (amb Amália Rodrgues, 1973)
Referències
[modifica]- ↑ Yanow, Scott. «Don Byas Biography» (en anglès). Allmusic.com. [Consulta: 5 novembre 2024].
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 Carles, Philippe; Clergeat, André; Comolli, Jean-Louis. Diccionario del jazz (en espanyol). Anaya & Mario Muchnik, 1995, p. 197. ISBN 84-7979-146-2.
- ↑ Pons Macias, Pere. Round about Tete. Una mirada coral a la vida i l'obra de Tete Montoliu (en català). Barcelona: Llibres del Kultrum, p. 19. ISBN 978-84-18404-42-9.