Dornröschen

Dornröschen

Fitxa
Direcció	Paul Leni
Protagonistes	Harry Liedtke Käthe Dorsch Georg Kaiser Hermann Picha
Producció	Paul Davidson
Guió	Paul Leni
Fotografia	Alfred Hansen
Dades i xifres
País d'origen	Imperi Alemany
Estrena	1917
Durada	64 min
Idioma original	alemany cap valor
Color	en blanc i negre
Format	4:3
Descripció
Gènere	cinema mut

Dornröschen (en alemany, La bella dorment) és una pel·lícula muda alemanya del 1917 dirigida per Paul Leni basada en un conte de fades.

Argument

Un rei i la reina, governen un regne de conte de fades en el qual sembla que només hi ha gent feliç. Un dia, quan el governant i les seves dames de companyia es perden a la vora del riu, es troba amb una granota que prediu que aviat serà mare. La granota va dir la veritat, perquè aviat naixerà un nen a la parella reial. Se suposa que la noia es diu La Bella Dorment. El monarca emet una ordre perquè la bona nova del naixement d'un hereu al tron ​​s'escampés per tot el seu regne. Perquè la seva gent també pugui compartir la bona nova, els convida a una celebració fastuosa. Tanmateix, la vella bruixa, que viu aïllada al bosc fosc, no és convidada. Està molt enfadada per això i després maleeix el nen. Segons la seva profecia, la princesa un dia es punxaria amb una filadora i en aquell moment, juntament amb tots els de la cort, cauria en un son profund i interminable. Un embolic impenetrable de roses espinoses hauria d'envair el castell perquè ningú hi pugui accedir.

Una fada, que s'assabenta de la maledicció i és l'única capaç de contrarestar-la, anuncia que un dia vindrà un príncep que travessarà les espines i despertarà la princesa amb un petó. El rei també s'assabenta de la maledicció de la bruixa i després dóna l'ordre de destruir totes les filadores del seu regne. El perill sembla haver estat evitat i la princesa, protegida, es converteix en una dona jove i bonica. Un dia, mentre explora el castell del seu pare, veu una dona gran asseguda a una filadora que gira. No té ni idea que aquesta és la bruixa que la maleeix i no té cap sospita. La Bella Dorment accepta la invitació per provar-se amb la roda i filar un fil. Ella es punxa i la maledicció de la bruixa es fa realitat. Fa cent anys que dorm, i un mar d'espines enorme, gairebé impenetrable, envolta les altes muralles del castell. Un dia ve un príncep que no li fa por aquest obstacle. Va sentir parlar de la maledicció de la bruixa en una posada i la curiositat va dominar-lo. S'obre pas entre les espines i entra al castell. Res ha canviat en els darrers 100 anys, cadascú segueix on era en el moment del son profund. Quan el príncep descobreix la Bella Dorment, queda encantat per la seva gràcia i bellesa. Amb un tendre petó dóna vida a la jove. I amb ella es desperta tota la cort. Ara res no s'oposa a un casament magnífic per als dos joves.

Notes de producció

La versió de "La bella dorment" de Leni va ser creada a l'estudi Union a Berlin-Tempelhof. L'obra en quatre actes tenia, segons la versió tallada, 1381 o 1315 metres de llargada i es va estrenar el 20 de desembre de 1917 a la U.T. Alexanderplatz. L'estrena per a Àustria-Hongria es va anunciar el 10 de maig de 1918.

Leni també va dissenyar els decorats de la pel·lícula així com els vestits, que van ser executats per Kurt Richter.

Crítica

«	L'antic i estimat conte de fades es trasllada a un ambient romàntic de cort, amb reis, prínceps, nodrisses, fades i velles bruixes. I cal donar el màxim crèdit al director Paul Leni per no treure res a l'encant misteriós d'aquests personatges llegendaris, per crear un marc per al conte de fades l'estricta puresa estilística encara no s'ha assolit a Alemanya. Com imatges d'antics mestres que cobren vida, el rei i la reina van passar per davant en una magnífica processó, seguits per cavallers i dames nobles amb pans de sucre punxeguts i vestits rígids. I entre elles, com una brillant imatge de fada, l'encantadora Bella Dorment, encarnada amb gràcia per Mabel Kaul. La representació va fer tot el possible per adaptar-se a l'interior dissenyat artísticament per Paul Leni mitjançant gestos elegants. […] Només va ser possible mantenir aquesta autenticitat d'estil i equipar les magnífiques sales amb equipaments i vestuaris reals utilitzant els millors recursos. I de nou, només un pintor com Leni podria aconseguir crear aquesta unitat entre la representació i els interiors que atorga a aquesta pel·lícula un caràcter tan especial. El conte de fades en si va ser editat amb gran habilitat per als propòsits de la pel·lícula: va conservar el relleu poètic i va evitar amb intel·ligència qualsevol modernització. Els versos de Rudolf Presber tractaven el tema a la seva manera amb frescor i audàcia, de manera que es va crear una estreta connexió entre l'actuació i la multitud d'espectadors visiblement captivada.	»
— Lichtbild-Bühne

«	Rudolf Presber explica el conte de fades en versos lleugers i Paul Leni ha proporcionat les imatges. Això és més que una producció habitual, és un coneixement del vestuari cobrat vida, és una autèntica indulgència amb la dansa que el gust artístic i la història de l'art fan aquí. De fet, no sols un conte de fades per als més petits. El desenvolupament del contingut alterna intel·ligentment la serietat i l'humor, amb el suport d'una molt bona actuació en la qual participen Georg Kaiser, Harry Liedtke, Victor Janson, Paul Biensfeldt, Hermann Picha, la meravellosa Käthe Dorsch, Mabel Kaul i Maria Grimm-Einödshofer. Aquesta pel·lícula no és una pel·lícula de 'Nadal', mereix ser inclosa a tots els programes.	»
— Der Kinematograph

Paimann’s Filmlisten va resumir: "El material, l'actuació, les fotos i el paisatge són molt bons."

«	Leni, el pintor de professió, volia superar a Wegener, així que va treballar menys amb trucs fotogràfics i es va dedicar a la història de l'art i als coneixements del vestuari que havien cobrat vida.	»
— Oskar Kalbus: Vom Werden deutscher Filmkunst. 1. Teil: Der stumme Film

Enllaços externs

• Dorndröschen a filmportal.de